Imagina’t que el teu equip, el dels teus amors, el que aplega diverses generacions a casa teva –avis, fills, néts- ha d’anar a jugar un partit a un camp hostil. El partit és important, és clar. El rival, el que més avorreixes, respecte al qual acumules infinitat de greuges. Saps que no juguen net. Aneguen el camp quan els convé o modifiquen les seves dimensions si amb això consideren que us perjudiquen. La premsa d’allà fa setmanes que escalfa el partit, inventant-se mentides, acusacions inconcretes i indemostrables sobre falsos suborns, incompliment dels compromisos fiscals dels vostres jugadors, consum d’estupefaents o orgies salvatges en hotels recòndits: qualsevol cosa per generar un ambient hostil, dividir-vos i predisposar l’afició rival en contra. De l’àrbitre, què dir? Coneixes la seva trajectòria d’absoluta parcialitat, fa anar com vol el reglament, té dues vares de mesurar. Tot plegat, la ratera perfecta.
T’estimes els colors, és clar. N’has fet declaració pública d’amor i fidelitat. Has acompanyat l’equip per mig món, onejant la seva bandera, amunt, ben amunt! Ara però, et fa mandra aquest partit. Penses que a aquell camp no hi hauries d’anar o encara millor, no hi hauria de jugar l’equip. Què carai! L’haurien de tancar fins que no aprenguin a jugar de manera civilitzada. Si convé que es quedin els punts.
Però l’equip hi anirà. Els veterans ja saben el pa que s’hi dóna i afrontaran el partit amb la seriositat i el compromís que l’afició es mereix. Saben que en joc hi ha quelcom més que els punts. L’entrenador posa al dia als nous, apel·lant a la història, a l’èpica i als valors que hi ha darrere dels colors.
Pau Ricomà és Portaveu ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona.
Rememores aquella cançó que tant t’agrada i que canten els seguidors d’un equip anglès: “mai caminaràs sol” diu la lletra. Què coi! De cop te n’adones que hi has de ser, amb la gent que t’estimes i els amics de sempre. Potser sí que la competició no està sent tan viva com t’agradaria, però saps que ara, precisament ara, per molta mandra que et faci, no et pots quedar a casa. L’equip et necessita tant com sempre l’has necessitat tu a ell i necessiten sentir la teva veu, els teus càntics i veure com marxes alegre cap a l’estadi.
D’això van les eleccions de diumenge que ve. D’anar a jugar a un camp difícil, on una premsa manipuladora ha elevat la temperatura de les grades fins a un punt difícilment suportable i on trobarem un àrbitre que ens xiularà sempre en contra. Però tant se val, s’hi ha d’anar i, com no és una contesa per a covards, pusil·lànimes o diletants, hi hem d’enviar els millors. No per remenar-la sense orientació al mig del camp, sinó per xafar àrea, partir-se el cor en cada pilota dividida i enfilar decididament de cara a barraca. En aquest equip no hi ha d’haver marge per l’especulació ni el desànim, per això posem els més valents: el Jordi Salvador, el Joan Tardà, la Laura Castel, el Gabriel Rufian, el Santi Vidal, el Pep Pallàs…
Als que hi creiem, ens correspon no deixar-los sols, empènyer-los a guanyar i si els hi podem fotre una maneta millor. Tornar a casa amb els punts i quan, passats els anys, tinguem l’ocasió d’explicar-ho als néts, poder mirar-los als ulls i dir: el 20D jo també hi era.
Pau Ricomà
Equip de redacció
