TARRAGONA 21

Núria Gavarró, al costat d’un bust de Josep  Tarradellas

Ser un dels personatges principals de la Segona República, passar per l’exili, no sé res ni ningú i viure amb caresties en una França de la qual va absorbir el seu savoir faire polític, prendre el relleu de la legalitat republicana catalana de les mans d’Irla i pactar amb els hereus del franquisme la recuperació de la Generalitat. La vida de Josep Tarradellas, lligada a la Història amb majúscules d’aquest país, ha generat un llegat documental que tant ell com la seva dona van saber salvar de mil i una vicissituds i que ara es conserva, per exprés desig del president, al monestir de Poblet.

La directora d’aquest immens recordatori en forma d’arxiu de la història de Catalunya i Espanya en la seva època més ombrívola és una llicenciada a la URV. Nascuda a La Riba ara fa 37 anys, encara que des de petita va fer vida a Valls, Núria Gavarró és una amant «de la història, la lectura, escriure, la muntanya i de passar totes les estones que puc amb el meu home i els meus dos fills». A més, el seu currículum incorpora un element aliè a la seva professió que l’uneix encara més amb el personatge. «Des de fa molts anys –afirma-, estic vinculada a ERC. Vaig entrar a les Joventuts quan tenia 20 anys, vaig arribar-ne a la direcció nacional i l’any 2015 vaig entrar com a regidora a l’ajuntament de Valls. Ara estic en el meu segon mandat, en aquest cas a govern i amb la responsabilitat de la regidoria de TIC, Transparència i Oficina d’Atenció al Ciutadà».

Gavarró arriba a la URV atreta «per la història, especialment la de Catalunya, des de batxillerat. I vaig pensar que la nostra universitat era una bona opció perquè era molt reconeguda pel tema de l’arqueologia tant del món antic com de la prehistòria, que abans de la creació de l’Institut de Paleontologia Humana i Evolució Social ja comptava amb els referents d’Eudald Carbonell i Robert Sala». La seva «sembla que va ser la nota més alta de selectivitat que havia vist el tribunal de la URV fins llavors», i li va obrir les portes de la Facultat de Ciències Químiques i Lletres. A les instal·lacions ubicades llavors a la plaça Imperial Tarraco va estudiar els quatre anys de la llicenciatura d’Història del 2000 al 2004. Arribats en aquest punt es va haver de plantejar el futur. «A mi m’agrada molt el món de la docència –reconeix-, però en aquell moment no s’obrien places per substitucions en l’àmbit de llicenciats en Història. Tot el professorat estava saturat, i vaig considerar com a sortida preparar-me unes oposicions». Tanmateix, «llavors es va tornar a crear a la URV el màster en Gestió i Difusió de Fons Arxivístiques i Documentals. Estava dirigit per Montserrat Santmartí, que havia estat professora meva a la carrera i que era una persona que es preocupava molt pels alumnes».

Un futur professional

L’opció va ser vista per Gavarró com un bon punt de partida de cara a «crear-me un futur professional» en aquesta derivada. «M’hi vaig matricular i durant els dos anys, dividits en dos postgraus, vàrem tenir l’oportunitat de tenir com a professors autèntics referents en el món de l’arxivística que ens van preparar tant per la gestió, fins i tot des del punt de vista de la informàtica formant-nos en la creació de base de dades, com per a la difusió dels fons arxivístics». La seva va ser l’última promoció d’aquest màster, tot i que el resultat obtingut va acabar sent espectacular. «Vam ser un grup d’uns trenta alumnes i la inserció laboral va ser molt alta. Fins al 95% de la gent va acabar treballant en centres arxivístics, sigui a la Diputació de Tarragona o en arxius municipals o històrics».

I tot plegat salvant les dificultats de fer entendre a les institucions de la «necessitat de conservar el nostre passat. Cal un bon professional que no només conservi el patrimoni documental generat, per exemple, pels ajuntaments, sinó que també sigui garant i custodi de la nostra història recent, la que estem creant ara. Sense bons professionals que et sàpiguen fer un bon pla arxivístic, un bon quadre d’explotació i conservació d’aquests fons, no es podrà conservar com toca. Es farà de qualsevol manera». I més davant del «repte» actual que suposa la introducció «de l’administració electrònica, que no ha de ser liderada pels informàtics ni des de secretaria -on es crea la documentació administrativa- dels ajuntaments. Ho han de liderar els arxivers perquè poden aportar els coneixements necessaris», amb el suport de la resta d’actors implicats.

De fet, Gavarró lamenta que «a vegades des dels consistoris es creu que qualsevol persona pot ser arxiver i creen la plaça per ocupar-la amb un auxiliar, que malgrat pot acabar formant-se amb el temps, només requereix com a requisits d’entrada un batxillerat o un FP. I he vist alguns ajuntaments on els documents estan apilats en golfes sense haver-se dut a terme cap pla de conservació ni un quadre de classificació». Lluny de «les línies que marca la Generalitat pels arxius municipals i comarcals. En molts llocs no se segueixen i es fan les coses a cegues», deixa anar.

La vinculació d’aquesta vallenca d’adopció amb el seu actual càrrec va començar amb la jubilació l’any 2016 de «l’anterior directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, Montserrat Català». Estem parlant «de la secretària personal de Tarradellas, una de les cinc persones que li assignen a la secretaria particular del president en retornar de l’exili l’any 1977». Quan Tarradellas decideix deixar el seu arxiu a Poblet, «encara li reclamava que hi anés a buscar documents perquè els necessitava bé per consulta bé per escriure articles».

La mort d’Antònia Macià

Quan es mor l’any 1988, «ella segueix sent la secretària de la seva esposa, Antònia Macià» i amb el pas del temps Català li demana permís per incrementar les seves visites a l’arxiu «amb la intenció d’iniciar-ne la classificació, si bé segons els seus criteris, perquè ella no tenia formació en arxivística». Amb la mort d’Antònia Macià l’any 2001, Català aconsegueix finalment que la Diputació de Barcelona li permeti treballar –fins a la seva jubilació- cada dia de la setmana a un arxiu que presenta dues particularitats claus estipulades pel president en els pactes de cessió del fons l’any 1981: La desaparició del darrer membre del matrimoni feia que el fons passés a dependre totalment de la comunitat monàstica i, alhora, donava inici al compte enrere de 15 anys abans de poder-se obrir totalment al públic.

És per això que l’any 2016, un cop complert el termini, des de la comunitat «es plantegi la necessitat de buscar un professional de l’arxivística per dirigir l’arxiu. S’obre la plaça i el nostre món, que és molt petit, es revoluciona. Jo me n’assabento, presento un projecte i el meu currículum i tinc la sort de ser l’escollida» el 2017. Una oportunitat que d’entrada «em provoca una mica de vertigen perquè es tracta d’una figura tant històrica com la del president Tarradellas i també perquè implica per a mi el repte de dirigir un arxiu. Fins llavors jo no ho havia fet. Tota la meva trajectòria professional –rememora Gavarró- l’havia desenvolupat a l’Hemeroteca de la Fundació Catalunya La Pedrera a Tarragona». Una feina que ja li havia permès adquirir coneixements en la línia dels necessitats a Poblet «donat que a l’hemeroteca, on entro de molt jove i encara pertanyia a Caixa Tarragona, em dedico a arxivar documentació, a catalogar llibres, a gestionar l’arxiu i suplir a la directora en absència seva».

Amb la formació requerida

Gavarró esdevé la primera persona que entra a dirigir l’arxiu Tarradellas amb la formació expressa que cal per poder-se’n sortir. Entre altres coses perquè després d’acabar el màster també havia estudiat a distància la carrera de Biblioteconomia i Documentació. I per a dur a terme la seva missió, que passa per posar-lo al dia, compta amb un aliat inesperat. «L’arxiu és gestionat per un Patronat. Així ho va deixar escrit el president Tarradellas. Està format per 22 membres, onze dels quals són escollits per la família i la resta per la comunitat, que busca polítics i institucions que els puguin ajudar» en matèria de pressupost. La presidència recau en el pare abat, «que és qui desempata. I tinc la sort que és un tarragoní, Octavi Vilà, llicenciat en Història, amb un màster en gestió cultural i amb estudis de la carrera de Biblioteconomia i Documentació. Té sensibilitat per aquest tema i té clar que ha d’escollir algú que sigui d’aquest món i que ajudi a donar un altre caire a l’arxiu. Perquè si volem que sigui un fons de primera línia, tot i ser-ho ja pel fons arxivístic que gestiona, cal saber com posar-lo al mapa».

La feina de Gavarró, en aquest sentit, és la «d’adaptar la feina ja feta –d’inventari i catalogació- als estàndards arxivístics nacionals» i «integrar-nos al Sistema d’Arxius de Catalunya respectant la nostra autonomia. En això ens ajuda el departament de Cultura de la Generalitat», mitjançant un conveni que respecta la ubicació i la gestió actual de l’arxiu i ens proporciona recursos econòmics i suport humà «tutoritzant-nos des de l’Arxiu Nacional». L’esforç a la pràctica és considerable perquè estem parlant «de dos milions de pàgines de documentació» que, si bé ja està digitalitzada, cal ubicar dins de bases de dades amb ítems genèrics reconeixibles.

D’aquesta manera, un cop validada la correcta catalogació, «cada registre, és a dir un expedient digitalitzat, es podrà casar i penjar en arxius en línia per tal de poder ser consultat per tota la gent interessada des de casa».
L’atractiu dels documents són innegables. I no s’exagera quan Gavarró els qualifica «d’únics. Hi figuren els fons de les indústries de guerra, de la qual Tarradellas n’era el cap, del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, de la República, del departament de Finances (del qual en va ser conseller), de l’arxiu del president mentre era a l’exili…».

De fet, «són uns fons imprescindibles no pas per conèixer només Tarradellas, sinó l’època, la que va des de la República fins a la Transició. És una visió de 80 anys d’història» que ha generat documents colpidors tant oficials com personals. Gavarró n’escull els que reflecteixen les penúries econòmiques del president a l’exili. Com la carta que li envia la família Taittinger, que li compra la seva finca a Saint-Martin-Le-Beau i «després de deixar-lo viure de caritat durant quatre anys perquè ell no té on anar, l’adverteixen que ja no pot continuar-hi estant per més temps». O les cartes on el president, «amb molta pena, es posa en contacte als anys 60 amb l’agent que ha de vendre la col·lecció de quadres del seu pare i la seva biblioteca personal per culpa de les dificultats econòmiques per les quals travessa». L’herència d’un home «metòdic» que «es guardava les còpies de totes les reunions on anava» i que va saber evacuar tota la documentació a partir del 1938. «Tot això no interessa a ningú que estigui perdut i no es pugui consultar», conclou Gavarró.

Jordi Siré

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies