L’àvia de la meva dona és d’un poble proper als Pics d’Europa, a Lleó. Sempre em diu que la gent de ciutat no sabem què és això d’estar incomunicats per la neu. La sensació de no poder tornar a casa o sortir d’ella. I jo li contesto que sí que ho sé, que em va passar una vegada: aquell dia que la pluja es va endur les carreteres. Era el 10 d’octubre del 1994. Avui fa 25 anys.
He tornat a llegir el que vaig escriure aquell dia, del qual recordo tres escenes molt marcades. La primera va ser anar al costat del riu Francolí, a prop de Joan XXIII, i veure com aquell rierol s’havia convertit en un llac com el de Banyoles. La segona, va ser trobar-me carreteres que l’aigua s’havia emportat; i la tercera, la sorpresa de trobar-nos -el fotoperiodista Lluís Milián i jo- amb Lluís Llach, un dels damnificats.
Però, aniré més enllà. La vida d’un redactor del fet divers és variadeta: un judici d’assassinat, el mateix assassinat al qual vas anar uns anys abans i vas estar amb els policies; un accident de trànsit on veus els morts, un ofegat a la platja, un suïcidat al Balcó del Mediterrani, un camió cisterna bolcat… De tota aquesta col·lecció d’imatges que el teu cervell esborra ràpidament per poder viure sense plorar, se’n guarden quatre o cinc al teu disc dur. Després, et dediques a l’humor -com un servidor- o a vendre cotxes, i el teu record d’aquella època són aquestes quatre o cinc imatges.
Un d’aquests records històrics que m’han quedat és una pel·lícula, un curt, que comença a la carretera entre Falset i Porrera amb Milián conduint el seu Peugeot i jo al seient del copilot. Després d’un revolt, la carretera havia desaparegut. Al seu lloc només hi havia l’estrèpit de l’aigua desbocada. En una situació normal, en aquell tall de carretera, convertit en penya-segat, hi hauria hagut una patrulla policial. Però hi havia tantes carreteres convertides en no-res que no hi havia prou policies per controlar-ho. Aquella imatge d’un tram de carretera sense carretera i sense avís previ em va fer veure que ens trobàvem en una situació d’autèntica emergència. Com diuen tantes vegades en el món dels successos: «Si hagués passat una mica abans, hauríem caigut amb el cotxe al riu i haguéssim mort». Però, bregat en aquest tema, ja sabem que la gent sempre diu que podria haver estat pitjor.
Dels periodistes que estàvem repartits per les zones afectades per les pluges, a mi em va tocar el Priorat. Vam arribar a Porrera, no sense patir algun ensurt. Vam contactar amb gent del poble que miraven espantats com el riu Cortiella s’emportava per davant tot el que trobava… arbres, cotxes i furgonetes que quedaven xafats contra el pont com si estiguéssim fets de cartó. A dins d’aquells porxos, un veí em va ensenyar una marca a la paret. «Miri, fins aquí va arribar l’aigua l’any 1967». Feia 27 anys d’aquella data, i avui fa 25 de la nova riuada.
A Porrera ens van atendre com si fóssim veïns del poble, ens van donar de menjar, vam passejar per aquells carrers que fan pujada. Vam parlar amb gent i vam picar un intèrfon per preguntar a algun pagès per les conseqüències dels aiguats a les seves terres. En una d’aquelles cases ens va obrir una cara coneguda. Era el Lluís Llach, que ens informava que l’aigua s’havia emportat una casa de la família, concretament va dir «un lloc de mals endreços».
A mesura que passava el dia, vèiem com els veïns intentaven treure una furgoneta que havia quedat encallada sota el pont i posava en perill l’estructura, perquè la força de l’aigua s’ho emportava tot per davant. Aquell soroll del riu, i com els cotxes quedaven destrossats en xocar contra el pont, ha estat una imatge que sempre he conservat a la memòria. Al Serrallo també patien la inundació i recordo com el Ramon, un company periodista que vivia a Torres Jordi, es va quedar sense cotxe.
«La aventura de salir del Priorat» vaig titular per descriure el París-Dakar en què es va convertir la tornada. Allò que diu l’àvia de la dona: no poder tornar a casa. Per on tornaríeu a Tarragona des de Porrera, sabent que trams de carretera ja no existeixen? S’havia de provar. Així que el Peugeot del Milian va anar sortejant pedres i munts de terra sobre la via, dos trams de carretera mig desfeta i un torrent “enfadat”. Ens vam arriscar. La carretera de Falset a Reus estava tallada al Coll de la Teixeta, així que vam anar a Marçà per tornar per la carretera que passa per la Torre de Fontaubella. Però, vaig escriure «¡Sorpresa! La carretera acabava como el anuncio de Peugeot en el fin del mundo». Un pont havia desaparegut. Vam tornar a Falset i vam agafar la nacional fins al Coll de la Teixeta i vam baixar per la carretera de Dosaigües, que s’havia convertit en una muntanya que s’havia empassat un tot terreny i l’havia deixat allà bolcat.
Tota una aventura periodística. Una vivència personal que sempre recordaré. Que no s’enfadi Bruce Lee, però jo no vull ser aigua, «my friend».
Moisés Peñalver és periodista. Va va cobrir els aiguats de 1994 per Diari de Tarragona
Vint-i-cinc anys dels aiguats:el dia que el cel ens va caure al damunt.
Equip de redacció