A Catalunya, Pujol és molt més que un simple cognom. És, en certa manera, un títol nobiliari. I es respecta com el cognom d’un emperador. Aquest estatus no es va adquirir d’un dia per l’altre, sinó que va anar prenent forma a mesura que la ‘Dinastia Pujol’ s’anava fent més i més gran. Els catalans, fossin o no de CDC, respectaven els membres de la família. I el líder de tots ells, Jordi Pujol, no era un simple president. S’havia convertit en un símbol del poble de Catalunya.
Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Hem arribat a un punt en què és rutinari que a les notícies s’anunciïn casos de corrupció que afecten polítics de tots els partits. Trobem, per exemple, la trama de Gürtel, els ERE d’Andalusia, les ITV o el Cas Mercuri i noms com Bárcenas, Millet, Montull, Bustos … Però el cas de Pujol (que mai més serà ‘molt honorable’) és totalment diferent. Va molt més enllà d’un simple cas de corrupció, perquè els catalans no dubtaven de la seva paraula. Tots confiaven en la seva ètica, valors i honor. Però al final, com tants d’altres polítics, ens ha fallat. Pensàvem que era especial, però ha demostrat ser-ne un de més. Un altre cigró podrit d’aquest fastigós potatge.
Porto dies intentat una cosa, però no ho aconsegueixo. Vull arribar a imaginar què pot passar pel cap d’una persona que és respectada per tots per a què només pensi a seguir enriquint-se, quan hi ha nens que només troben un plat sobre la taula als menjadors socials. M’agradaria -però no puc- saber per què una persona que ho té tot prefereix no declarar els seus diners mentre el seu successor retira les ajudes que permetien malalts crònics, persones de la tercera edat o discapacitats disposar d’un assistent per ajudar-los a passar el dia. Com es pot enganyar de manera deliberada a milions de persones (moltes de les quals, a més, també votants)?
Ho intento i ho segueixo intentant, però sóc incapaç de comprendre com una persona que era posada com un exemple d’honestedat pot ser en realitat tan avariciosa. El meu cap no dóna per a més. I, en la meva contínua preocupació pel medi ambient, si hi ha una cosa que realment no puc entendre és per què es van vetar informes del Departament de Medi Ambient que desaconsellaven l’obertura de tres parcs eòlics per raons ecològiques (que després, per cert, van acabar omplint les butxaques d’alguns escollits). Al final li ha caigut la màscara: ni ètica ni valors.
El pitjor del ‘Cas Pujol’ no són només els diners, sinó el grevíssim dany en termes de confiança. En qui tindrà fe ara el poble de Catalunya quan el gran tòtem ha caigut i s’ha fet trossos? Jo ho tinc clar. L’única forma d’acabar amb tot això és donar el poder a gent nova, persones que mai hagin tocat poder. Per això, no m’estranya que estiguin sortint iniciatives d’aquest tipus i que cada vegada tinguin més suport popular. Està tot tan podrit que o comencem des de zero o mai sortirem d’aquest brut aiguamoll, que cada dia és més profund.
Ángel Juárez Almendros. President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
