La II República espanyola (1931-1939) va ser un règim democràtic i parlamentari. La República, des de la seva proclamació el 14 d’abril de 1931, es va veure assetjada pels sectors que li eren contraris: l’Església, l’oligarquia financera i terratinent, els militars africanistes i els cercles polítics conservadors i contrarevolucionaris. Aquest magma va digerir molt malament el triomf electoral del Front Popular al febrer de 1936. Victòria que no van contestar llavors i que a posteriori, després del bany de sang iniciat amb el cop de juliol de 1936, van qualificar de fraudulent per auto justificar-se.
Josep Sánchez Cervelló (CECOS-URV)
Durant la guerra, i malgrat la traïció de les democràcies europees, la República va continuar mantenint el sistema parlamentari i les Corts van seguir reunint-se a Madrid (1.X.1936), València (1.XII.1936, 1.II.1937 i 1.X.1937), Monestir de Montserrat (1.II.1938), Monestir de Sant Cugat (30.IX.1938), Sabadell (1.X.1938) i Figueres (1.II.1939). També a diferència dels franquistes la República es negà a proclamar l’Estat de Guerra fins el 23 de gener de 1939, per tal de controlar les vies que anaven cap a França.
Les democràcies europees, a diferència del que feren Hitler y Mussolini, que donaren suport a Franco, no feren el mateix amb la República i aplicaren la Política de la No Intervenció des de l’agost de 1936 i demanaren a la resta de països europeus que els hi donessin suport. L’objectiu d’aquesta política era impedir que el govern legítim i els colpistes no poguessin rebre armament d’altres països, però al territori republicà els fiscalitzadors estaven sota el control de Londres i París i al territori sollevat pels alemanys i italians, els primers van exercir una fiscalització molt acurada, els totalitaris van ser còmplices de Franco. A més de que equipararen el govern constitucional amb els colpistes.
La República, com recordà Negrín a Mèxic al 1945, hagué de comprar armes als contrabandistes a més de les que compraren a Rússia, i això resultà car i no era gestionable, perquè el calibre de les municions i de l’armament no estaven unificats i fou un problema per a la guerra. El govern de Casares Quiroga el juliol de 1936, dissolgué l’exèrcit, el que fou un disbarat de proporcions gegantines.
Com pot fer-se la guerra sense exèrcit?. La idea peregrina del cap del govern era que, si l’executiu declarava la dissolució de les forces armades, els franquistes no podrien fer el cop d’estat. Però els sollevats en el territori que controlaven declararen l’Estat de guerra i s’afusellà, baix l’empara del Codi de justícia Militar, a tots els dissidents, per tant aquesta mida de Casares Quiroga ha passat a la història com una pífia descomunal.
A l’abril de 1938 les tropes franquistes arribaren a Vinaròs i aïllaren Catalunya de la resta del territori republicà. Per contra-restar l’ofensiva franquista sobre el País valencià s’iniciaren les operacions a l’Ebre i al Segre. L’ofensiva republicana coincidí amb la crisis de Munich del 29-30 de setembre, que es resolgué amb l’acord entre París i Berlín, d’una banda i Berlín i Roma de l’altre de no alterar l’statu quo a Espanya, i permeten que els nazis s’apoderessin de la regió txeca dels Sudets i després que s’annexessin tota Txecoslovaca.
Amb aquesta política d’apaivagament les democràcies esperaven evitar la guerra amb Alemanya, però no ho aconseguiren tot i les concessions que feren.
La crisis de Munich fou l’evidència de la derrota del règim democràtic republicà. Aquesta percepció feu que un grup de militars professionals encapçalats pel coronel Casado es sollevaren contra la República. El cop tingué dos nuclis, un a Cartagena que s’alçà el 4-6 de març i que fou aixafat pel govern i el que es produí a Madrid, en col·laboració amb els franquistes del 7 al 12 de març que triomfà.
A la zona Centre sud molts 15.000 republicans que volien exiliar-se es concentraren al port d’Alacant en espera de transport naval que no arribà. Desesperats molts dels que esperaven al moll es suïcidaren, mentre que per la frontera catalana uns 500.000 republicans, hagueren de marxar del seu univers vital i coneixerien el que Dante anomenà el dur pa de l’exili.
La guerra no portà la pau. Franco morí al llit i va morir matant, ja que el setembre de 1975 encarà dictà 5 penes de mort.
Josep Sánchez Cervelló (CECOS-URV)
Equip de redacció
