El 9 d’octubre un servidor sortia d’una nit de guàrdia al llavors INM (Institut Nacional de Meteorologia) i suggeria a la predictora entrant de posar com a molt l’alerta M del pla Previmet de l’època (pluges persistents i moderades). Poc em podia pensar que estàvem davant d’un episodi que difícilment es repeteix dues vegades en la vida d’un predictor. Finalment es va activar l’alerta L (locals però fortes) i el mateix dia 10, plovent ja a bots i barrals, l’alerta G (generals i fortes) que era la màxima de l’època.
El dilluns dia 10 ja des de la matinada les pluges són torrencials (més de 60 mm en 1 hora). Primer descarreguen al prelitoral de Tarragona, i s’eixamplen al llarg del dia cap a llevant tot resseguint un eix marcat per la serralada prelitoral. Els desperfectes ocasionats s’avaluen en uns 15.000 milions de les antigues pessetes (uns 90 milions d’euros) i, el que és pitjor, 10 víctimes mortals a tot Catalunya.
Són de remarcar els aiguats que es focalitzen a la rodalia de les serres del Montsant, Prades i la Mussara, on destaquen els 415 mm de Porrera, 120 dels quals caigueren en només una hora, els 403 mm enregistrats a Alforja, 240 dels quals caigueren en unes dues hores, o els 397 de Cornudella-Siurana. Aquestes quantitats són acumulades en 24 hores, si bé un percentatge molt alt es va recollir en encara no 6 o 7 hores. No obstant això, i segons informava Miquel Taverna, observador oficial de l’INM (avui AEMet) a Alforja en 34 hores es van registrar 420 mm i a la part alta del poble 450 mm. Altres registres oficiosos però de total confiança parlen de 603 mm a l’Albiol, 600 a Farena o 560 a la Mussara al costat de quantitats minses com per exemple al poble de la Masó. Déu-n’hi do quins registres, tot i no tenir gaires pluviòmetres en aquella època, que provocaren impressionants crescudes dels rius i rieres de la zona. Riudecanyes, que estava gairebé buit, es va omplir en tres hores.
I només cal donar un cop d’ull al mapa de precipitacions per adonar-nos que l’efecte orogràfic té una importància cabdal; en efecte, l’orografia és una constant en la majoria dels episodis tardorals d’inundació a Catalunya, però actua de manera selectiva i cal que es combini amb molts altres factors i que coincideixin en temps i espai durant un cert temps, i això es difícil i poc probable. Però la matinada del dia 10 va coincidir l’entrada d’un fort corrent de llevant, càlid i humit, l’aire del qual era empès cap amunt formant grans nuvolades a causa de l’efecte de palanca produït per la serralada prelitoral, alhora que un màxim de vent amb entrada d’aire fred a nivells alts afegia un nou forçament a modus de xuclar aire cap amunt. Aquests dos mecanismes dinàmics van entrar en fase i van fer créixer les nuvolades desaforadament i, a diferència d’una tempesta ordinària, mantenien organització i vida pròpies durant un temps relativament llarg. Durant el dia els forçaments externs es van anar desplaçant cap al nord i es van anar desacoblant tot resseguint la serralada prelitoral que actuava d’espina dorsal.
No es disposa de llargues sèries d’intensitat pluviomètrica ni tampoc prou denses com per saber la recurrència d’aquests aiguats. No obstant això, la coincidència i persistència dels mecanismes que magnifiquen l’episodi el fan extraordinari. I la meteorologia popular ho ratifica batejant-lo com l’Aiguat de sant Tomàs, ja que el 10 d’octubre és el dia de sant Tomàs de Vilanova, que passa a engruixir la llista: santa Tecla, sant Lluc, sant Miquel, etc.
I finalment una referència que fa servir el meteoròleg local, Miquel Taverna, tot esmentant el seu il·lustre convilatà Josep Fusté i Grifoll (Alforja, 1923 – Arbolí, 1978), que, referint-se a l’aiguat de sant Miquel del 1959, deia: “Tot ve que torna”.
Joan Arús, llicenciat en ciències físiques i meteoròleg
Per ampliar informació:
http://oratge.org/10-oct.html
Vint-i-cinc anys dels aiguats:el dia que el cel ens va caure al damunt.
Equip de redacció
