TARRAGONA 21

Ferran Gerhard

Som hereus dels temps, no hi ha dubte, i si el llogarret on ens ha tocat viure és com és, l’explicació rau en la història. Les comarques de Tarragona han generat una vida pròpia, arrecerada amb la del país, sovint contradictòria, que ha merescut el relat de grans periodistes i que fan que entenguem el present. Hem endreçat el país, tal vegada, però no tot ha acabat bé. Un alcalde de Reus, Josep Abelló, va dir un cop: ‘Quan ens sabíem les respostes, ens van canviar les preguntes’. Superats els anys, comptat i debatut tot el viscut, cal que ens preguntem: Ha guanyat el periodisme? O ens han guanyat? El Ferran no dubtaria de quina és la resposta.

Sí, un dels grans ens acaba de deixar. El vallenc empeltat de tarragoní Ferran Gerhard va viure les grans guerres informatives dels anys 80, 90 i 2000, principalment des de les pàgines d’El Periódico, una corresponsalia per a tot moment, sempre de guàrdia, sempre amb els auriculars de la ràdio posats a l’orella per no perdre el fil de l’actualitat. En aquells temps la SER i la Cope marcaven la pauta radiofònica a casa nostra, però a Tarragona destacava Ràdio Tarragona. El Ferran fou cap d’Informatius de la Cope durant vuit anys i en 1995 l’ínclit Antonio Herrero el va acomiadar en una d’aquestes sortides de sergent ofès que tenia la Cope dels José Maria García i altres aprenents de bruixot. Rebel com ell sol, el Ferran havia protestat en antena perquè els programes locals eren sistemàticament moguts d’horari a benefici del d’Herrero.

Van ser els anys de glòria d’Enric Pujol, de Tomàs Carot, de Josep Maria Arias, de l’Elies Pujol des de la corresponsalia de La Vanguardia, de Xavier Icart, anys en què per la professió rondaven uns ‘carpantes’ que ja han desaparegut i que es feien dir corresponsals d’agències, els Peres Martorells Jareños i d’altres que només apareixien a les rodes de prensa on hi havia piscolabis.

A la SER despuntaven Josep Maria Martí i Josep Maria Girona i després vindrien joves com el Francesc Domènech. Des de Reus la Natàlia Borbonès era la ploma de referència al Reus Diari. Hi ha hagut i hi ha molt bons periodistes, però si parlem de plomes virtuoses, jo em quedo amb la Natàlia i amb el Jordi Siré.

Els veterans protagonitzarien la transició mediàtica des del Balcó del Mediterrani, la Plaça Prim o la Plaça del Blat de Valls, una potència mediàtica amb El Pati com a gran baluart comarcal. El Diario Español va començar a perdre el seu nom imposat i va iniciar, de la mà d’Antoni Coll i el seu germà Jesús, la seva adaptació al present. Noms com Carles Abelló o Luis Romero -el meu mestre- porfiaven per les primícies quan al territori no hi havia ni molt menys tants mitjans com ara. Vindrien aleshores joves com Rafa Villa, Àngel Juanpere o Moisès Peñalver per enriquir un canvi, que no era fàcil executar en aquella santa casa, apostòlica i romana.

En 1983 ens trobaríem amb la creació de Catalunya Ràdio, amb Josep Sabaté com a delegat, procedent del Correo Catalán, on també hi havia fet cap Tomàs Carot, que en 1972 havia començat les seves aventures periodístiques com a corresponsal a Tortosa del Tele Exprés, que dirigirien Ibáñez Escofet i Tristán la Rosa, tots, encabat, escola La Vanguardia. Tarragona, Reus, Valls, Tortosa, però també La Pobla de Montornès eren titulars a la premsa barcelonina, com les desconnexions de la Cope del Ferran i la SER dels Francino-Domènech eren respectades per Madrid i per Barcelona. Aquí hi hem perdut tots.

Frederic Porta col.laborava amb el Diario Español i amb alguna emissora de ràdio abans de fer el salt a la televisió i Xavier Pedrol, amb la seva veu radiofònica, era la cara de les connexions de RTVE.

El Ferran, que no va renunciar mai al seu anarco-marxisme, entenia el periodisme des de l’honestedat i des de la fiscalització del poder. Tenia una idea com molts teníem de la professió, la que Manuel Vázquez Montalbán deixaria escrita a ‘Informe sobre la información’. S’ho qüestionava tot, no s’empassava les versions oficials fàcilment, però el periodisme obliga a tenir una mentalitat liberal, sense apostes ideològiques. I ell la tenia. La transició no va acabar, ideològicament, com ell hagués desitjat.

A la Cope va coincidir amb aquests titulars en qualsevol planter: Jordi Cervera, Ferran Calabuig, Marià Arbonès… i un tal Andreu Buenafuente. Guanyaria el Ferran la batalla judicial contra la Cope, emissora que té el trist bagatge d’haver acomiadat el Carles Francino, el Ferran Gerhard i el Ferran Calabuig per raons allunyades del professionalisme, un encert empresarial, vaja. I un cop retirat, el Ferran es dedicaria a fer d’escriptor, amb un vistós barret a l’estil Josep Maria de Sagarra, per tal de remenar en els llocs foscos i apassionats de la seva Tarragona estimada, bohèmia, voluptuosa, decadent i molt, molt humana.

Jaume Garcia és director de T21