TARRAGONA 21

Ara fa 48 anys que l’Assemblea General de Nacions Unides va instaurar el 8 de març com el Dia Internacional de les Dones. Tot i que hi ha diverses explicacions sobre el perquè d’aquest dia, la realitat continua mostrant que reivindicar els drets de les dones és una tasca encara necessària. I ho és perquè el projecte emancipador de la igualtat no s’ha fet realitat. La igualtat d’oportunitats no està garantida en tots els àmbits i espais, i ara hi rebroten certs discursos que qüestionen les iniciatives impulsades per fer-la possible. Malauradament, les xifres de la desigualtat ofereixen les raons que ens fan defensar aquest 8M com hem vingut duent a terme fins ara i com sembla que encara haurem de fer molts anys.

La pròpia Organització de Nacions Unides, l’ONU, porta dient any rere any que la igualtat entre homes i dones encara no s’ha assolit en cap país. A més, el Fòrum Econòmic Mundial ha publicat diversos informes sobre la bretxa de gènere en diferents àmbits reiterant que aquesta igualtat tampoc s’assolirà abans de 61 anys a l’Europa occidental. També preocupa que aquesta escletxa no millora gaire amb el pas dels anys, apreciant els darrers temps que la desigualtat socioeconòmica persisteix, quan no s’hi incrementa en aquesta mateixa zona. Però això no ha d’amagar que fruit d’aquests esforços i de la lluita constant dels moviments feministes, s’ha aconseguit consolidar una tendència cap a la igualtat. Ara no podem aturar-ho i no ho hem de permetre.

Víctor Merino, codirector de l’Observatori de la Igualtat

Inma Pastor, codirectora de l’Observatori de la Igualtat

Altres dades de la ONU mostren com encara queda feina per fer, però també que ja s’ha començat el camí. Per exemple, des del 1997 fins 2020 s’ha aconseguit que el percentatge de dones parlamentàries arreu del món hagi crescut del 11,7% al 24,9%; que des dels inicis dels jocs olímpics moderns, s’hagi passat d’un 0% a un 48,8%; o que a l’octubre de 2019 es va constatar que hi havia 10 dones cap d’estat i 13 caps de govern a 22 països, enfront a les 4 caps d’estat i 8 primeres ministres en 12 països el 1997. A això caldria afegir-hi que hi ha 193 països en aquesta organització. Treguin vostès els percentatges. Sí; hi tornem, doncs, al punt de sortida.

El reconeixement dels drets, en clau d’igualtat, no ha de suposar que es doni per acabada la tasca i la lluita. Són encara molt preocupants les altres xifres, no enfocades amb les lents d’un economista o un jurista. Les xifres que mostren com els índexs de pobresa encara assenyalen aquest biaix de gènere, la manca de representació en diferents espais de les dones, la bretxa salarial de gènere, o les diferents formes de precarització que encara afecten especialment aquestes… Podem parlar de com els treballs, els temps o els espais “domèstics” encara no es tradueixen en valors macroeconòmics, malgrat poder arribar a suposar un 41% del PIB en un país com Espanya el 2019, segons Oxfam Intermón. Davant d’aquestes realitats, cal plantejar-se si ens cal repensar-nos. Repensar com volem ser-hi i quin món volem defensar. La forma en la que ens pensem com homes i dones, el significat que donem a la vida, als espais, als temps, com els/ens hi valorem…, tot això es qüestiona i es reivindica cada 8M.

La lluita per la igualtat ha començat i no podem deixar ningú enrere. Hem de defensar els nostres drets i fomentar les relacions igualitàries a tots els espais. Ens hi va la vida amb això. Per totes aquestes raons, la reivindicació fonamental i fonamentada del 8M encara està vigent. Cada 8M, i tots els dies.

Inma Pastor i Víctor Merino, codirectora i codirector de l’Observatori de la Igualtat de la URV

 

Aquest lloc pot utilitzar algunes “cookies” per a millorar la seva experiència de navegació. Per favor, abans de continuar amb la seva navegació per el nostre lloc web, li recomanem que llegeixi la POLÍTICA DE COOKIES

ACEPTAR
Aviso de cookies