Han hagut de ser els ajuntaments els primers a donar resposta a la increïble catàstrofe humana que passa aquests dies davant dels nostres ulls, al cor d’Europa. La creació de la Xarxa de Ciutats-Refugi ha estat el primer indici tangible que algú feia alguna cosa per dur assistència a aquest milers i milers d’homes, dones i nens que fugen de la guerra. Que l’Ajuntament de Tarragona hagi anunciat que en formarà part és un fet que, més que enorgullir-nos, ens hauria de fer entendre que això és el mínim que s’espera de la gent decent. No complim amb el nostre deure esperant que ens felicitin, ni ho fem per quedar en pau amb la nostra consciència. Ho fem perquè és així com una persona reacciona davant d’un episodi d’aquestes característiques. El que és anormal, el que hauria de ser impensable, és el tracte que els refugiats reben al llarg del seu èxode i les excuses que donen els governs per fugir d’estudi i no fer-se’n càrrec.
Perquè es dóna el cas que tots els països europeus, tots sense excepció, els de l’oest, els del centre i els de l’est, els de la Unió Europea i els que no ho són, van signar la Convenció de 1951 sobre l’estatut dels refugiats. Aquest tractat internacional patrocinat per les Nacions Unides garanteix el dret d’asil a totes les persones que fugen d’un país en guerra, i estableix les responsabilitats dels països d’acollida. Les imatges que veiem cada dia, doncs, són la prova que els estats que es neguen a facilitar el viatge i maltracten les famílies que ho han perdut tot no falten només a un principi bàsic d’humanitat o de bona voluntat. També violen la llei, la seva pròpia llei, i incompleixen les obligacions que van assumir col·lectivament.
Això fa que el contrast i la desproporció entre els compromisos que els estats no volen honorar i els recursos que els ajuntaments intenten mobilitzar per fer front a la situació sigui encara més escandalós. Mentre els ministres europeus negocien lentíssimament la distribució de les quotes de persones que estan disposats a acollir –i negocien a la baixa, sempre- els ajuntaments obren registres de ciutadans disposats a rebre a casa seva els necessitats. Els veïns i les ciutats ofereixen, sense que ningú no els ho hagi demanat, els instruments que els estats estan obligats a desplegar i simulen no tenir.
És possible que aquesta reacció espontània estigui vinculada, a casa nostra, amb la memòria mai no prou reivindicada d’un dels períodes més foscos del passat. Qui no té a la seva família alguna experiència relacionada amb el gran èxode de gener de 1939? A les acaballes de la guerra civil els refugiats érem nosaltres. Els nostres avis o besavis, els nostres veïns, els nostres conciutadans. I aleshores com ara els països de destinació van donar la doble resposta que estem veient. Mentre la gent del carrer, la gent com nosaltres, ajudava en el que podia, els governs feien tot el possible per desempallegar-se del problema. Han passat els anys, però no les guerres, ni els vicis estatals.
És per això que, paral·lelament a la nostra disposició d’ajudar les persones que estan en un mal pas, hem d’augmentar el nivell d’exigència envers les administracions. Potser no tothom té una casa per oferir, ni menjar suficient per compartir, però tothom té un govern a sobre que li reglamenta la vida. Doncs bé, ha arribat l’hora de situar aquest govern davant les seves responsabilitats. Amb crisi o sense crisi els pressupostos són multimilionaris. Per al que es vol, de diners sempre n’hi ha. I també hi han lleis i tractats que detallen claríssimament què s’ha de fer en aquesta mena de situacions. Obliguem-los a complir. Obliguem-los a captenir-se com persones.
Equip de redacció
