Quan l’any 2007 l’ONU advertia que cada dia desapareixien 150 espècies a la Terra on s’estima que hi ha 7,7 milions, poca gent li atorgava importància.
Xavier Sabaté és president del Fòrum Ecològic
La vida al nostre Planeta, doncs, és fràgil i hi ha dos factors fonamentals que desequilibren la situació:
La primera és la diversitat de les espècies: totes, la humana també, depenem de les altres. Quan una s’altera, veu modificada la seva vida o simplement desapareix, moltes altres espècies que i tenen relació també veuen canviar la seva existència. En iniciar-se aquest 2020 que tants fenòmens convulsos ens ha donat, es feia públic que les papallones monarca havien passat dels 4,5 milions d’exemplars el 1980 a només 29.000 enguany per causa de l’acció humana que destrueix el seu hàbitat natural. La notícia es va donar a conèixer davant la desaparició del seu màxim defensor, l’enginyer forestal mexicà Homero Gómez González el passat 13 de gener. La notícia va durar quinze dies fins que el seu cos fou trobat en un pou a l’estat de Michoacan. Un defensor menys de la biodiversitat que lluitava no només pel manteniment d’una espècie de papallones sinó també per la nostra pròpia vida. Perquè si no hi ha papallones no hi ha pol·linització i vagin afegint vostès a la cadena.
El segon factor és la temperatura. La principal amenaça de la Humanitat i dels éssers vius que som a la Terra és ara la del canvi climàtic. Va només de dos o tres graus, una altra mostra de la nostra fragilitat.
Si en aquests dos factors de l’estabilitat de la vida dels éssers que habitem el Planeta una d’aquestes espècies, la humana, actuem tan destructivament, no hi ha possibilitat de mantenir l’equilibri. Ho fem amb accions extractives superiors a les que pot suportar la Terra, cremant combustibles fòssils, talant arbres , eliminant espècies que no desapareixerien si no fos per la nostra acció. Si alterem el clima apareixen fenòmens meteorològics violents o malalties noves cada cop més freqüents .
En resum, l’era de l’asèpsia, dels antibiòtics, dels productes que netegen com mai, sorgeixen noves amenaces en forma de virus que no hi ha forma d’eliminar ni de prevenir. I quan hem acabat amb el del Sida vé el SARS i ara el Covid19 mentre es manté l’ébola o altres com la malària, la febre groga i altres malalties tropicals que poden propagar-se a països com el nostre com ens adverteix aquests dies Joanna Haigh
El vaixell cada cop té més vies d’ aigua i nosaltres no fem més que buscar cada vegada bombes més potents en forma de nous fàrmacs per evacuar-la. Però el problema és que hem estat obcecats en viatjar en un vaixell que no serveix. Ens porta molts problemes i cada cop més i l’hem de canviar. Tal qual. Perquè el covid19 ja no ens deixarà viure com abans , haurem d’estar constantment atents a la seva presència, tan atrafegats que ni ens podrem abraçar i la propera via d’aigua, és a dir, el proper virus, pot ser encara més letal.
Mentrestant podem criticar a uns governs que s’han vist desbordats no per la situació actual, per les accions d’altres que els han precedit. I podem alertar-los que no ens deixarem prendre la intimitat ni la nostra llibertat… de moviments. Està bé, és fins i tot necessari. Però em temo que la nostra intimitat ja fa temps que l’hem anat venent a miques a bancs, xarxes, i grans distribuïdores. I em temo que les grans corporacions ens tenen agafats per tot arreu i ens indiquen allò que és bo o dolent i no pas per la nostra salut i els nostres interessos sinó per als seus. Em preocupen aquestes llibertats però també la garantia dels drets a disposar d’aigua i aire nets, que s’assegurin la salut per tothom –no és cert que aquesta crisi afecti tothom per igual sinó principalment als més febles – i que no agredim més el Planeta perquè ens agredim a nosaltres mateixos.
Quan hem parlat de canvi climàtic i de biodiversitat els darrers anys, molts ens han titllat de romàntics, idealistes, utòpics. Però el pitjor ha estat veure com una immensa majoria creia que aquestes coses no anaven per ells. Que els quedava lluny en l’espai i en el temps. Doncs ja ho tenim aquí i ho tenim ara.
La bona notícia és que encara hi som a temps. Cada cop en tenim menys però en tenim. Però els canvis han de ser radicals i definitius
H.G.Wells ( La màquina del temps, l’home invisible… ) va dir: Adaptar-se o morir , ara com sempre, és el mandat inexorable de la natura. D’això fa cent anys. N’aprendrem d’una vegada ?
Xavier Sabaté és president del Fòrum Ecològic
Equip de redacció
