La gespa del Nou Estadi després de l’ascens el juny del 2001. Foto: Roser Sans (L’Esportiu)
El món del futbol demostra habitualment que les estadístiques estan per trencar-se, que mai una mateixa situació es repeteix amb facilitat. Les rutines són poc amigues de gols, targetes i resultats. Els dies ja viscuts només es recorden quan la gesta ha estat tant grana que es converteix pràcticament en llegenda.
Felip Ortiz sap molt bé el que vol dir ser la icona d’un ascens. L’actual entrenador de porters del Nàstic va passar de dolent de la pel·lícula a heroi del nastiquisme en poc més de dos minuts. 120 segons és el que va trigar Roberto Soldado en col·locar la pilota al punt de penal mirar cap al seu cotat dret i veure com Felip li aturava un penal que va acabar donant l’ascens al Nàstic a la segona A, la temporada 2003/04.
Aquell ascens ha estat el darrer que l’equip tarragoní ha aconseguit a la divisió de plata del futbol espanyol. Les característiques per molt llunyanes que semblin tenien certs paral·lelismes amb l’equip actual. Aquell Nàstic l’entrenava un entrenador jove amb bon gust pel futbol, Jordi Vinyals, d’un perfil similar al de Vicente Moreno amb aquell toc que dóna haver passat per Can Barça.
El Nàstic de Vinyals vivia de la direcció d’Abel Buades i dels gols de Diego Torres però també de la brega d’un tal Manolo i de la veterania i experiència dels Pinilla, Serrano i Codina. Vivia d’un bloc construït per ser un equip i convertit en una colla d’amics que gaudien jugant a futbol. Aquell equip era més irregular que el Nàstic de Moreno però combinava derrotes complicades d’explicar amb tardes de futbol que segurament fins a l’actual temporada no s’han superat al Nou Estadi.
Gespa del Nou Estadi juny del 2004. Ascens amb Jordi Vinyals. Foto: Abraham Sebastià (L’Esportiu)
Aquell Nàstic va jugar el partit decisiu davant de l’Ourense al Nou Estadi on dos gols de Diego Torres van acabar donant un ascens que es va dibuixar davant del Lleida en el darrer partit de la fase regular, que va agafar color a Lanzarote, fred a Madrid i definició a Galícia. Els grana van tornar després de dos anys a la segona A que tant havia costat aconseguir.
De fet va ser la temporada 2000/01 quan de la mà de Josep Maria Nogués, el conjunt tarragoní va tornar a la 2A vint-i-dos anys més tard de ser-hi per darrera vegada.
Aquell ascens és recordat per molts com l’ascens amb lletres grosses. L’endemà de Sant Joan, com repetia una i una altra vegada Nogués a la celebració, quan els carrers de Tarragona es van tornar a omplir de gent per celebrar l’ascens.
El retorn a segona A aquella campanya es va escriure a Cuenca i Zamora. La mort del delegat fins aquella temporada, Joaquín Gómez a Cuenca, va ser un punt clau per entendre el canvi radical d’un vestidor que es va conjurar per aconseguir l’objectiu.
Esportivament el gol de Jose Antonio Gordillo a Zamora després d’una pilota que pentina Serrano al primer pal, va significar tenir mig play-off a la butxaca. El partit clau també es va jugar al Nou Estadi, va ser davant del Zamora amb un porter a qui vam avorrir el nom, Rubén, i amb un empat a zero que va significar acabar pujant de categoria gràcies al gol avarage amb el Cadiz.
L’ascens es va entendre novament amb el bloc que va construir Josep Maria Nogués, amb la solidesa de Joan Carles Oliva, la velocitat de Leo i Marc Bernaus als laterals, aquell 3.5.2 i els gols de Santi Castillejo.
El Nou Estadi ha decidit els dos darrers ascensos grana, ara aquest 31 de maig el Nàstic pot aconseguir el seu ascens més matiner de la seva història més recent i ho pot tornar a fer al seu estadi talismà que l’ha vist pujar les dues darreres ocasions a segona A.
Quim Pons Casadesús
Nou Estadi Maig del 2015. El Nàstic de Vicente Moreno campió de lliga. Foto: Nàstic
Equip de redacció
