Un grandiós Roger Hodgson declara el seu amor per Cambrils

🔊 Escoltar la notícia

Deia recentment Roger Hodgson que una de les escenes que més el sorprenen de les seves gires és que a la tercera nota que toca, el públic reconeix immediatament de quina cançó es tracta.

El músic britànic, la veu aguda de Supertramp pels segles dels segles, ha declarat aquesta nit el seu amor etern per Cambrils i ha promès tornar després de protagonitzar una nit màgica, dolça, armònica, sentimental. “Potser alguns no enteneu les lletres de les meves cançons, però sí enteneu el sentiment que les inspira”, deia. El concert-boda s’ha celebrat seguint el ritus simfònic al Parc del Pinaret i l’ha oficiat el Festival Internacional de Música.

Roger Hodgson tornava visita a casa sis anys després. Un 13 de juliol de 2011 va desfermar la tempesta al Camp de Mart de Tarragona i va provocar un diluvi real i un diluvi d’emocions amb el seu concert, el primer que veiem d’ell en aquestes terres. Avui ha estat la internacional Cambrils, una de les capitals musicals de l’estiu, que li ha obert les portes de la seva estança, i Roger Hodgson, elegant, educadíssim, receptiu, s’hi ha enamorat.

Puntualíssim com sempre arrencava el concert amb un aforament gairebé esgotat, i Hodgson ho feia amb ‘Take the long way home’, de l’àlbum ‘Breakfast in America’. Hi ha una història de la música que s’escriu abans de publicar-se ‘Breakfast i America’ i una altra que s’escriu després de publicar-se ‘Breakfast in America’. Aquí teníem un dels seus creadors. L’àlbum ha estat un dels protagonistes de la nit: el públic vol escoltar Supetramp. I el públic sabia a què venia: taral·lejant la cançó i dedicant-li una grata ovació al final.

Seguia Hodgson amb ‘School’, un altre dels clàssics, en aquest cas de l’àlbum ‘Crime of the century’, i feia petar l’audiència amb ‘Breakfast in America’, mentre els avions sobrevolaven llunyanament la ruta aèria que dibuixa el cel de Cambrils i semblaven voler apropar-se al concert.

Hodgson introduïa aleshores, com fa en els seus concerts, peces dels seus discs en solitari, especialment del seu quart àlbum, ‘Open the door’, tornava després a les essències amb ‘Hide in your shell’, i re-retornava al seu pas en solitari amb ‘Along Came Mary’. Aleshores es produiria un altre dels sotracs del concert amb una cançó-mantra, ‘Logical Song’, un himne que forma part de la banda sonora de la nostra joventut.

Lliurat el públic a la passió, a ‘Lord is it mine’ li seguiria ‘Child of vision’, mentre intercalaria peces de la seva etapa en solitari. Hodgson, inesgotable constructor d’emocions, entraria a matar amb ‘Babaji’, de l’àlbum ‘Even in the quiets moments’.

Havia aconseguit el ‘crescendo’ i el públic es preparava per a una invasió pacífica del fossar en les darreres cançons. ‘Dreammer’ anunciaria l’allau final.

Mai ens hauríem pensat que veuríem Roger Hodgson tocant a Cambrils un prodigi com ‘Fool’s overture’. Els bisos, exigits a crits per un respectable que clamava, convençut: ‘¡Ese Roger, ese Roger, hei! hei!’, abocarien a l’èxtasi amb ‘Give a little bit’, que precediria la darrera peça, ‘It’s rainning again’, amb un públic que havia abandonat a la carrera les cadires per acostar-se a l’escenari mentre els avions havien deixat de sobrevolar el cel enfosquit, plàcid, enamoradís.

Mai ens hauríem pensat que veuríem Roger Hodgson tocant ‘Fool’s overture’ a Cambrils.

Jaume Garcia