El passat dia 28 d’agost un bus de l’Empresa Municipal de Transports de Tarragona va destrossar la porta del meu cotxe en calcular malament una maniobra. Afortunadament els danys, tot i que quantiosos, només van ser materials. Ja s’encarregaran les companyies d’establir responsabilitats.
La meva sorpresa va ser quan el conductor em va dir que ell no feia papers i no em donava les dades del seu vehicle. També es va negar a esperar l’arribada de la Guàrdia Urbana perquè fessin l’atestat veient el lloc i la situació dels dos vehicles. Va continuar el seu trajecte amb les portes del bus trencades i els passatgers dins.
.Als deu minuts va arribar una inspectora de l’empresa municipal que com no sabia que és el que havia passat no feia papers. Només em va donar l’adreça de les seves oficines i el nom d’un membre del personal administratiu perquè anés, si jo volia i EN HORARI D’OFICINA, a parlar-ne. El conductor ja no va tornar perquè, segons paraules de la inspectora, ja s’havia anat al seu taller.
Poc després va arribar la Guàrdia Urbana, també municipal, que em van dir que no podien fer l’atestat perquè ells no havien vist la col·lisió i no hi era present l’altre conductor. Desconec si la Guàrdia Urbana només pot fer atestats si veu directament la col·lisió o estan presents tots els implicats. Desconec si no el poden fer perquè l’implicat que va marxar sense assumir responsabilitats era un conductor de l’EMT. Desconec també el que em pot passar si tinc un accident i me’n vaig com si no hagués passat res.
Fins aquest dia no havia tingut mai un accident. Estava convençut que si em passava tenia l’obligació, la responsabilitat i el respecte per l’altre conductor de quedar-me al lloc dels fets, facilitar les dades i intentar arreglar el problema. Potser aquesta obligació no existeix o potser les paraules obligació, respecte i responsabilitat no es troben al full de ruta d’alguns conductors de la Empresa Municipal de Transports de Tarragona.
Últimament està en boca de molts polítics les paraules “Unitat Popular”, i si veus com van actuant, des del meu punt de vista, no hi ha cap que sàpiga el que volen dir aquestes paraules o millor dit fan veure que no ho saben perquè el real significat no els interessa.
Per a uns, és: “nosaltres no n’estem en contra, vine, acceptem a tothom que vingui” o sigui que tothom s’uneixi sota el seu paraigua (nom), ells no mouen ni un centímetre.
Altres fan una suma de sigles, trien el seu representant que lògicament saben que si fan primàries, sortirà, això si accepten que s’hi integrin alguns moviments socials, per què no sigui dit.
Per a mi UNITAT POPULAR va molt més enllà, es que la gent militin o no en partits, moviment socials, etc., sí estan d’acord en uns punts s’ajuntin fins a fer un contrapoder.
Per qüestió espai en posaré solament uns quants punts
1.- Salari Mínim Interprofessional (SMI) de 1.000 euros al mes. Cap pensió per sota del SMI.
2.- Reforma fiscal
3.- Banca pública
4.- Nacionalització dels sectors estratègics de l’economia
5.- Europa: Unió Europea, Banca i Euro
Etc., etc.
Lògicament per a les eleccions autonòmiques els temes més immediats
1.- Renta garantida de ciutadania
2.- Sanitat i ensenyament públic, laic i de qualitat, universitat inclòs
3.- Cap desnonament més
4.- Pobresa energètica
Con estas líneas queremos agradecer a los profesionales que trabajan día a día tan cerca de las familias que muy a nuestro pesar perdemos a nuestros seres queridos sin que nada podamos hacer. Me refiero a los médicos, enfermeras, celadores, auxiliares, servicio de limpieza. (No quisiéramos dejarnos a nadie) de los hospitales de nuestra provincia, en especial al Hospital Universitario JOAN XIII de Tarragona (a todos y cada uno de los profesionales de la 3ª planta) a todos y al Hospital Universitario SANT JOAN de Reus (a todos y cada uno de los profesionales de la 1ª planta, Hospital de día) a todos.
Agradecerles de todo corazón su profesionalidad, humanidad y trato hacia nuestra madre, hija, hermana y amiga Olga que nos dejó sin apenas tener tiempo de explicarle todo el amor que le tenemos.
En los últimos seis años los trabajadores, los pequeños empresarios, los autónomos, los parados, los dependientes, los jubilados, la sanidad y la educación pública, los convenios colectivos… nos han dado los golpes más fuertes de todo el corto periodo democrático de este país, los funcionarios, los empleados públicos y el conjunto de los asalariados nos han masacrado con los recortes, dos millones de nuestros niños pasan hambre física, muchos enfermos no pueden pagarse sus medicamentos, hasta muchos jubilados que, con su mísera pensión, tienen que dar de comer a hijos y nietos y nos hacen pagar nuestros medicamentos, en la época de nuestra vida donde menos ingresos tenemos y más medicamentos para consumir, por desgracia.
Con todas estas canalladas que nos están haciendo los gobiernos del PSOE, PP, CIU, Comunidad Andaluza, Castilla La Mancha, Comunidad Valenciana Gobierno de Canarias etc. las encuestas reflejan que con los votos de este nuevo PP es decir Ciutadans que son peores que el PP, la gente va a votar a la casta ¿uno se puede hacer ciudadano de otro país como por ejemplo Islandia?.
De vegades, el vocabulari es queda curt. “Agraïment infinit” és massa breu per expressar el que sento cap a tot el personal de l’Hospital Sociosanitari Francolí. Podria estar repetint la paraula “Gràcies” mil cops, podria omplir totes les pàgines d’aquest diari, però encara no seria suficient per compensar la gran feina que aquest equip humà fa amb tots els pacients.
La meva mare ha estat set mesos en aquest hospital. Set mesos de vivències tan intenses i doloroses es fan llargs, però gràcies a l’entrega, l’amabilitat, els somriures i l’estima de tot l’equip, se suporten molt millor. S’acaba sentint que el personal sanitari és part de la família i, en aquests moments tant durs, les seves abraçades reconforten tant com la del parent més estimat. Quan la medicina diu que ja no hi ha solució, l’afecte es converteix en la millor medecina i la família del Francolí ho sap posar en pràctica d’una forma excel·lent.
Òscar, Cinta, Antònia, Bàrbara, Montse… Me’n deixo molts, però tots us podeu sentir al·ludits. Si tothom fes la seva feina amb la vostra dedicació, el món seria un lloc molt millor per viure-hi. Des d’allà on estigui la mama, us envia tot el seu amor. N’estic segura.
Les entitats financeres han perdut la confiança de la societat per culpa de certes pràctiques abusives. És cert també que ha recaigut sobre les seves esquenes tot el pes d’una responsabilitat que en molts casos és compartida per altres estaments com poden ser les empreses immobiliàries, els API’s i sobretot el màxim òrgan regulador i d’inspecció, el Banc d’Espanya.
En el cas de les hipoteques cal dir que realment s’han produït actuacions difícils de justificar, però també és cert que molts finançaments es van concedir amb el ple consentiment i coneixement del client (no tots els que han perdut la llar eren víctimes de l’engany) i en un context de creixement econòmic en què les instàncies reguladores van deixar fer sense cap mena d’intervencionisme.
En el moment que la crisi va esclatar, les conseqüències van ser devastadores per a moltes persones i famílies que han perdut la seva llar o l’han estat a punt de perdre. El dolor i la ràbia que causa aquest fet, ha provocat que el blanc dels atacs siguin les mateixes entitats financeres que els havien facilitat els recursos per poder comprar. Fins aquí totalment comprensible i legítim.
Ara bé , quan el blanc dels atacs i de les actuacions de les plataformes de les PAH són directament els empleats de l’entitat, en molts casos víctimes d’insults, amenaces greus i atacs a la seva integritat física, cal dir PROU.
Durant aquesta setmana empleats d’una oficina bancària de Montcada i Reixach van patir actes vandàlics en què es va pintar tota l’oficina (vidres, portes,caixers) amb quitrà provocant una intoxicació als empleats, que van haver de ser atesos de manera urgent, i posant en perill també la salut dels clients.
Des del SEC, partint de la total solidaritat amb la causa dels desallotjats i respectant el seu dret a manifestar-se, demanem respecte i sentit comú. Cal afinar millor l’objectiu dels atacs i revisar, en molts casos , els mètodes emprats. No s’hi val atacar la part més fràgil de l’estructura i posar en perill a empleats que no poden donar cap solució.
I des de la societat en general, cal també aprendre a ser analític i quan cal crític amb les males pràctiques mobilitzadores.
Federació SEC
La consellera Rigau torna a vendre fum respecte l’aplicació de la LOMCE. Ha dit amb claredat que l’aplicarà, tot i presentant idees sobre futurs decrets. Puntualitzo que aquests s’estan gestant sense consultar el professorat i els professionals que tant costat li hem fet contra la llei Wert.
El que sí que podem afirmar amb rotunditat és que el Departament farà un Desplegament curricular de la LOMCE maquillat, però aplicant-lo d’una manera que inicialment és lesiu per als centres en particular i la comunitat educativa en general, ja que s’està fent d’esquenes a ella.
D’entrada, diria que més que una proposta seriosa ens trobem davant d’una pluja d’idees de la consellera més que no pas d’una possibilitat oberta a canvis i consensuada entre totes les parts implicades. Sembla ser que en els propers dies ens visitaran pels centres per a vendre’ns les excel·lències de la darrera ocurrència.
Al meu entendre, per allò que puc deduir del que he llegit en la presentació que s’està enviant als instituts i escoles, és que es poden generar interferències importants en el currículum dels centres. Tot seguit us faig uns quants apunts i reflexions:
Limitació de l’autonomia curricular de centres
El projecte de decret, si es pot anomenar així ja que s’ha anunciat en conferència de premsa, però del qual les organitzacions sindicals no en tenim cap còpia, limita clarament l’autonomia de centres, ja que segons han informat fonts periodístiques: «la Generalitat retira temps de lliure disposició dels centres (en els quals cada col·legi o institut desplegava les àrees addicionals que establia el seu projecte educatiu) per reforçar l’àrea de matemàtiques i llengua estrangera.»
Considero que des del Departament han de ser més clars i precisos en les propostes: si s’augmenten les hores de matemàtiques, en detriment de quina assignatura o activitat serà? De les que cada centre disposava en funció del seu projecte? Què vol dir això, que ens carreguem de cop l’autonomia curricular i l’optativitat de les matèries a secundària amb l’increment de les 35 hores?
La sisena hora és una eina vàlida, cal recuperar-la!
El que ens haurien d’explicar és com ara es volen incrementar les hores de matemàtiques a primària en 175 hores i es vulgui vendre com una cosa magnífica quan aquest govern és el que va suprimir la sisena hora que tant d’esforç va originar per a ser aplicada. Justament aquella hora diària servia per atendre les necessitats educatives de l’alumnat, sense limitar-la a l’almoina del SEP.
Cal millorar la formació contínua del professorat abans d’imposar-los obligacions
Un altre punt molt fosc de tot plegat, és el de la formació del professorat, indispensable per a promoure canvis significatius. El govern tripartit en el seu dia va fer una aposta clara per ella i va crear el Pla de l’Impuls de les llengües estrangeres, fomentant les estades en països de llengua anglesa, amb un nombre important de beques. Les retallades de CiU van minimitzar els cursos de formació, limitant a més les possibilitats del professorat a rebre formació i actualitzar-se.
El camí paradoxalment és l’oposat: s’exigeix més al professorat sense donar-li ni les eines ni les possibilitats de formació.
Com es pretén que el 2019 el màxim d’alumnes assoleixi el B1, quan la gran majoria dels seus professors no el tindran perquè no els han donat l’oportunitat ni de matricular-se en una EOI? Això només es pot aconseguir si es fan plans de formació als centres per a tenir el B1 i B2 de les llengües estrangeres que formin part del projecte educatiu de cada centre. És clar que per art de màgia ningú no aprendrà cap llengua que no li ensenyin prèviament.
Els objectius segons la consellera és que els alumnes rebin 35 hores d’alguna assignatura en llengua anglesa. Com s’arribarà, doncs, a donar el 12% del currículum en llengua estrangera? Hi estic totalment d’acord, però per fer-ho possible, caldrà primer que el professorat assoleixi el nivell adequat format per la pròpia empresa, no en el seu temps lliure i pagant-s’ho de la seva butxaca, especialment després d’haver regalat el sou d’una any des que s’iniciaren les retallades!
En el món liberal que tan agrada a CiU, les empreses tenen cura en formar i pagar els cursos de formació dels seus treballadors. Per què no fa el mateix el Departament i incrementa el nombre de cursos i places en les EOI? Tenim els centres, tenim els professionals per a impartir els cursos i alumnes! Només ens cal una voluntat ferma i clara dels polítics per a prioritzar aquest punt des del servei de llengües i els plans de formació de zona, centre o intensius d’estiu o extensius durant tot l’any.
Com s’explica que més de 50.000 alumnes que volien entrar a les EOI es quedin fora i no es contracti més professors d’idiomes?
Ell professorat ens haurem d’esperar que ens toqui la rifa de les places com si es tractés de la rifa de cap d’any? O tindrem una bona oferta que s’ajusti a les necessitats del sistema i del país?
La doble via per anar a batxillerat o cicles formatius
En la presentació -ppt se’ns diu que la doble matèria compactada «aquest escenari és viable des de centres d’una línia». Què entén per viabilitat?
Al nostre entendre l’increment de les dues matèries per tal que els alumnes puguin optar per les dues possibilitats pot presentar un problema d’organització horària de l’alumne en particular i del centre en general. Quan es faran aquelles dues hores addicionals?
Quan i com rebrà les assignatures extres? Què faran més hores cada dia? Es contractarà més professorat? Com afectarà l’horari marc? Això ens pot tornar un altre cop a l’autonomia de cada centre respecte el seu horari escolar.
És realista pensar que un alumne a l’edat de 15 anys voldrà fer dues hores extraordinàries en l’itinerari de la suposada tercera via que l’habiliti per optar per anar a batxillerat o cicles Formatius? Sincerament ho veurà més aviat com un càstig que no pas com a una oportunitat si això implica que ha de venir una tarda per a fer aquelles dues hores.
Si ha de venir una tarda, què passa amb la jornada continuada? Hi haurà servei de menjador per a aquests alumnes? I el tema del transport escolar? Com afectarà?
Els consells escolars podran prendre alguna decisió al respecte? O tot vindrà imposat a l’estil Wert però des del Departament?
Hi ha, al meu entendre, uns quants punts que necessiten debat per tal d’arribar al consens que necessitem. El model català, ha de marcar una diferència real amb del model que tots diem que ens en volem desprendre, el del senyor Wert, i la seva LOMCE.
Parlem-ne! En el MUCE, amb els sindicats, amb el professorat, amb la FAPAC, però no pas només amb els sectors afins que ballen al so que toca la nostra gralla!
Jesús Martín Rivera
FETE-UGT (Federació de Treballadors de l’Enseyament-UGT)
Avui 15 de gener del 2015, el Grup en Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona ha ocupat l’espai del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya a la capital. Una vintena de persones a dins i una cinquantena a fora. I de nit, 13 persones, després de negociar amb els Mossos i de rebre menjar i mantes des de fora, han dormit a l’edifici públic per defensar que no ens morim perquè algun ric ho vol ser més i es dedica a tancar hospitals públics per afavorir-ne de privats. A Tarragona això té dos noms: Joan XXIII el públic i Santa Tecla el privat.
Algú dirà que no té res a veure això amb l’hemodinàmica, però hi té a veure des del moment en què les necessitats sanitàries de les persones es posen en qüestió i no es cobreixen perquè diuen que no hi ha diners, mentre llencen els diners a mar pagant un deute a la banca que és un robatori a mà desarmada fet de dia i sense antifaç. Relacionar una cosa amb l’altra ha estat la feina del Grup de Sanitat i això és fer política. Política amb majúscules. Prendre la iniciativa i actuar directament damunt dels problemes, explicitar-los i no deixar que els retalladors i els que volen privatitzar-ho tot governin i ens malmetin la vida a totes i tots.
No és cap conya que la mort del farmacèutic de Tarragona ha disparat una reivindicació que la bona gent de la ciutat fa des de fa anys ja, perquè en analitzar la sanitat pública per evitar que la desmuntin han vist clarament les mancances que hi ha i les que poden provocar fins i tot la mort de les persones de forma completament innecessària, si és que cap mort és necessària, que està clar que no.
Divendres a la tarda, a Tarragona es farà una concentració pel mateix tema i dissabte a la tarda també tindrà la gran manifestació ciutadana que des dels barris arribarà el centre per tal d’aturar la nefasta política de CyU en sanitat, una política que rep el suport d’ERC cada cop que aquests els voten els pressupostos.
Els hem d’aturar ara i per fer-ho és i ha estat imprescindible al lluita desenvolupada fins ara per companys i companyes, gent diversa però bona en el fons que ha donat hores i hores de la seva vida per totes i tots, de forma desinteressada i esperant només que allò que en resulti de la seva lluita sigui un món més just i no sotmès només als interessos dels rics. Som-hi que així sí que es pot!!
Fa uns mesos, a Carcassona em vaig comprar la versió de la vida de Mahoma publicada per Charlie Hebdo, obra de Charb-Zineb. És un còmic bo que vaig engrapar sencer en francès, llengua que no domino però que conec. I en vaig gaudir molt i molt, a banda d’aprendre’n un munt.
Jo sóc ateu i dient això no destapo cap secret, només faltaria, però respecto molt les creences de la gent, sempre que “la gent” no les vulgui convertir en “les creences” i siguin només “unes”, les seves. I quan parlo de creences parlo de les religioses i de les polítiques, de les que fan cap a la paperera de la història i les que mouen el món. Perquè creure en alguna cosa deu anar moltbé, i si aquesta “cosa” no es pot explicar suposo que encara més, però d’aquí a fer-ne “el món” hi ha un bon tros. Quan alguns dels que creuen recorren aquest tros i fan girar el món damunt del que ells creuen, aleshores de les primeres coses que prohibeixen, perquè prohibir és la gran mostra de dominació que fa amos als que ho volen ser, és riure. I és per això que ens en riem, bàrbarament ens en riem i sempre que puguem més i més.
Els assassins d’ahir a París no podran tirar enrere les idees de llibertat de la revista d’humor més destacada de l’Estat francès perquè l’humor, com sempre, continua essent revolucionari. I l’humor antiracista de Charlie més encara. Davant dels feixistes, es diguin integristes religiosos o del Front Nacional o, aquí del PP (llegiu l’Albiol de Badalona i el l’Alejandro Fernández de Tarragona i ho entendreu), som a la barricada del davant i ens en riem i ens en riurem.
Jordi Martí Font
Dar servicio es una de las acciones más reconfortables que un ser humano puede realizar y tener en nómina la posibilidad de poderlo ofrecer es sin duda toda una oportunidad que debería ser sólo motivo de recompensa. Todavía hay quienes confunden oficios y pretenden que los políticos mediquen o adivinen, incluso protagonicen, cuando entre comillas y entre la gente, “tan sólo” deberían preocuparse y ocuparse de gestionar adecuadamente los recursos naturales, y los producidos, para que una sociedad fluya ordenadamente procurando y disponiendo una mejora creciente a las personas que la componen.
Como gestores del “haber” y de su búsqueda e implantación, es vital que diagnostiquen las inquietudes, implanten las ideas y amortigüen las necesidades que se cuecen por el conocido e inmediato alrededor para que el anónimo voto visione la buena intención política que le diferencie y ayude a decidirse entre la sospecha del humo verbal que arrastra la sombra del personaje político actualmente. Hoy en día no hay mejor elección del gestor de los asuntos que afecten a nuestra inmediatez.
Desgraciadamente hay oficios en el que el desempeño diario carece de valor, que no valores, sin un resultado final en positivo y la ocupación a la política es una de ellas. De buenas intenciones se nutre la demagogia y fracasa el charlatán. No hay mejor político que el que no espera a que lleguen a su consulta las intenciones ni peticiones sino el que busca la idea y promueve, y detecta la carencia y nutre con eficacia. Ser político puede ser realmente un regalo y no hay que confundir entre ser servicial y dar servicio.
La amabilidad empática no es más que una forma de muestra, al político se le ha de exigir una finalidad demostrada, es decir…eficacia probada. Propuesta, hecho y supervisión deben ser los tres exámenes con nota que han de aprobar tras la aprobación del electorado, en caso de suspenso …política mente incorrecta….
“No va a ser fácil pero lo tenemos difícil”. Querer hacer lo mismo con menos no es una utopía si no una idiotez infundada por las ganas de mantener lo imposible y ya vivido. Nada parecido con la pasada realidad nos hará felices a partir de ahora. El consumismo implantado en el que varias generaciones se han revolucionado posando de bebés a niños y de niños a “NI-NI´S”, ha llegado a su punto muerto y a la vez resucitado el necesario contacto con la austeridad que, como siempre, acaba por ser un principio. Estas “deslaborables” fiestas, que a punto están de llagar, pasarán como agua de borrajas para quienes sigan poniendo el culo a la letal inyección diaria que, formando noticias, seda sin anestesia y asedia y condiciona en adicción. Sólo hay una forma de ser feliz, serlo, y en las ya próximas “embausteras” y novedosas navidades, tan sólo acariciarán la felicidad quienes se rodeen de naturalidad y adornen con humildad la camuflada sencillez.
Quien invierta en austeridad, quien se alegre ante el enfado y sobreviva su cada día de hoy con lo que hay, quien quiera tener lo que tiene y persiga conseguir lo necesario. Mientras que al otro lado del río y aparentemente plagados de rosas y risas, quedarán quienes mantengan en su discurso cotidiano el recurso de la política junto a sus despectivas e inevitables menciones a la crisis, al desempleo, recortes, desahucios… y retomen entre cava, pastillas con agua y champán, retóricas de independencias ya vetadas. Estos taponarán su felicidad con el frío manto que la nieve cubrió, ¡otro roto ping-pong!, ¡vaya tostón!…
No es treta de despistar la evidencia, se trata de gestionar los sentimientos de tal manera que los estímulos que incorporen, y “cerebren”, creen positivismo y post optimismo. No carguen demasiado con el peso de la actualidad, limítense a cargar las pilas necesarias para vivir de color la vida porque sólo así podrán alegrar a quien a su inmediato alrededor carece de ellas y anhela tal alentosa recarga. Dominen el efecto dominó y dejen caer en estas fechas las fichas que hacen perder la razón. Borren la hipocresía desechándola a la papelera de los repelentes aparentes y artificiales ácratas de la verdad. Feliciten y faciliten solamente a quienes se sienten a la vera del acople de veras y deseen la mejoría hasta a quien esté peor que tú. Aclaren las cosas, barran las marañas que engañan y clarifiquen sus ideas, sólo así podrán ver la senda de regreso hacia la felicidad. Dejen de aparentar, sean sinceros consigo mismos, ¡háganse ese regalo! Vivan con menos de todo, repartan despreocupación y alegría y si así se encuentran con la felicidad… ¡felicidades!, se lo merecen. ¡Feliz Na… de ná!.
Como cada año el día de la Constitución: un festivo para recordar la fecha de la aprobación del texto constitucional propuesto por las cortes constituyentes democráticas después del final de la dictadura de Franco, el 6 de diciembre de 1978 por referéndum de la nación. Ya va para 36 años.
El texto contiene lo más importante en cuanto a los derechos de los ciudadanos y se acomoda a textos similares de países de nuestro entorno. Tiene notables aciertos y unos cuantos defectos que merecen ser subsanados. No todos los habitantes del estado están de acuerdo con el texto actual y algunos, notablemente algunos partidos políticos, proponen su revisión urgente. Una parte se refieren a la situación en la que la constitución fue redactada y aprobada, bajo la vigilancia de los llamados “poderes fácticos”: los militares y la Iglesia católica. Y también se critica al escasa discusión que tuvo la forma de estado, determinada por el dictador y mantenida por sus partidarios, y ni modificada ni sometida a votación. El uso que se ha dado a la constitución recientemente ha creado fracturas notables en el estado, principalmente en relación con la evolución de las propuestas políticas de Cataluña.
Pero desde aquí no vamos a entrar en eso. Queremos señalar, por ejemplo que los niños, más o menos la quinta parte de la población y los depositarios del futuro, ocupan muy poco en el texto constitucional. Sólo aparecen citados una vez, en el Capítulo Tercero, Artículo 39, apartado 4. Y eso para decir que se respetarán sus derechos pero, mira por donde, porque esos derechos están protegidos en los tratados internacionales… (4. Los niños gozarán de la protección prevista en los acuerdos internacionales que velan por sus derechos. ) Se podría deducir que, si no fuera porque la ONU, UNICEF, la Unión Europea y la OMS protegen a los niños, los niños no tendrían derechos en España!!
Aparecen como “hijos” en tres ocasiones, pero eso en referencia a los derechos de los padres. Y como “alumnos” sólo aparecen una vez. Lo evidente es que los “padres de la constitución” no se estiraron demasiado. Cierto es que la legislación española contiene un amplio corpus jurídico dedicado a los niños y sus derechos, pero el texto constitucional resulta notablemente pobre.
Hacer, escribir, redactar una constitución no debería ser algo demasiado dificultoso. Google dispone de un programa para hacerlo, contando con las 198 constituciones actualmente vigentes y las más de 600 que se conocen, aplicadas en diferentes países a lo largo de la historia. Los “padres de la constitución” no tenían Google en 1979 para ayudarse y sí, en cambio, unos ominosos ojos vigilantes de unos indeseables anclados en los odios del franquismo.
Si en un futuro deseablemente no muy lejano se emprende la tarea de remodelar, reconstruir y volver a redactar el texto constitucional, bueno sería que los derechos de los niños quedasen palpablemente definidos y expresados. Una idea para reflexionar esta efemérides del 6 de diciembre.
El 15 de Mayo del año 2011 después de que el gobierno de Zapatero, con el apoyo del PP y con nocturnidad, reformaran la constitución sin consultar a los ciudadanos, introdujeron un artículo plegándose a los intereses de la señora (disculpas por lo de señora) Merkel y al de los mercados, con el cual hay que pagar al capital especulativo aunque sea a costa de recortar la sanidad pública, la enseñanza pública, la dependencia, los comedores escolares y en definitiva que tengamos a más de tres millones de niños que pasan hambre física, pero eso al PSOE y al PP como se ha demostrado, no les importa, lo que les importa es tener contentos a los del Ibex 35 y compañía, así se aseguran buenos puestos en los consejos de administración de las empresas de esos capitalistas.
Pues bien ese día 15 de mayo del mencionado año 2011, nació un movimiento ciudadano que lleno la mayoría de plazas de todas las ciudades de España culminando con la Puerta del Sol de Madrid, el movimiento 15M despertó las conciencias políticas de millones de ciudadanos protestando por los recortes impuesto por ese gobierno, y aportando a la ciudadanía propuestas concretas para terminar con la corrupción, con la privatización de la sanidad pública, con los cientos de miles de desahucios etc.
En aquellos momentos el bipartidismo de este país insultó a esos ciudadanos con apelativos como: “anti sistema, extrema izquierda” y unas cuantas de lindezas más, llegando a decir algunos destacados dirigentes del partido popular, que formen un partido y pasen por las urnas, pues bien, un tiempo después ha nacido un partido político llamado PODEMOS, que no es el 15M pero que muchas de las personas que componen PODEMOS provienen de ese 15M. Y algunas de las propuestas que defiende PODEMOS provienen de ese movimiento y de otros como la plataforma anti desahucios, o las mareas verdes y blancas, oséase, de la enseñanza pública y de la sanidad pública.
Y ahora ¿qué es lo que pasa? pues que los que se han turnado en el poder durante estos últimos treinta y nueve años, PSOE y PP, insultan a podemos de forma y manera diaria, diciendo que si populistas, que si filos etarras, que si chavistas etc. Y eso lo dicen el PSOE y el PP partidos que tienen sus filas llenas de corruptos y de presuntos corruptos, unos en las cárceles y otros en espera de entrar. A estos se han unido la patronal diciendo que PODEMOS les da miedo.
Cuanto me alegro de que por fin una formación política nacida del seno de los ciudadanos les de miedo eso quiere decir que vamos en la buena dirección porque ya está bien de que siempre sea el pueblo llano el que tenga miedo, miedo de quedarse sin empleo, miedo de perder su vivienda, miedo de perder la sanidad pública que tanto nos costó implantar, miedo a que nuestros hijos y nietos no puedan ir a la universidad por no poder pagarla, miedo a no tener para dar de comer a nuestros hijos, miedo…. Ya es hora de que el miedo pase de bando, que tengan algo de miedo los corruptos que nos roban el dinero de todos, que lo tengan los que no pagan los impuestos.
Ya es hora del cambio político. Ya es hora de que se respeten a los ciudadanos y que estos dos partidos PSOE y PP que han incumplido continuadamente sus programas electorales estén unos años en el banquillo, y otros en la cárcel. A ver si de una vez aquí en España la justicia de verdad es igual para todos. Qué bueno que por fin tengan miedo, yo no tengo miedo porque votaré a PODEMOS.
“Si no tuviésemos tonto miedo el poder nos pediría por pavor” ¡Por favor!, ¿hasta cuándo vamos a aguantar este régimen anémico encubierto?, ¿dónde tenemos el límite del hartazgo?, ¿dónde diablos se encuentra nuestra desangelada dignidad? Preguntas con respuestas que nadie tiene testículos o varios huevos para darle la vuelta a la tortilla y responder con la contundencia democrática y humana con la que se debería actuar en consecuencia.
Todos sabemos lo que ocurre y nadie tiene agallas para erradicar el virus de la sumisión asfixiante a la que nos tienen sometidos, y todo por una maléfica emoción primaria que no acabamos de superar, el miedo. ¿A qué tenéis miedo?, ¿a no poder pagar vuestra hipocondríaca hipoteca?, ¿a devolver letras mayúsculas de vehículos sin seguro?, ¿a qué os corten la luz, el agua, el gas y el teléfono? ¡Ay!, ¡qué simples que somos! ¿No veis que es un escenario de cartón piedra que nos han hecho creer natural? Con lo sencillo que sería cambiar el decorado que nos oprime y la dirección del poder del miedo. ¿Hacemos una prueba? No paguéis a partir de ahora nada que no sea un bien tangible a un trabajador de vuestro entorno. Lo demás es gratis, corre a cuenta de los inventores del sistema.
Olvidaros de abonar vuestros jardines de deudas, de enriquecer a esas empresas privadas que no hace mucho eran conductos y no enchufes. Olvidaros de pagar vuestras obligaciones engañosas, sacad los papeles de timbre de esos malvados bancos con mala pata que solo viven para aglutinar billetes malvas y sólo llaman para ofrecer productos color mentira. Dejaros denunciar pero no os dejéis “de tener” la autoestima que os merecéis y que otros se empeñan en empañar para que no seáis capaces de ser fuertes y competentes. Con el talento que hay en el pueblo y a nadie se le ha ocurrido cambiar el paro laboral por el parón hasta fin de ciclo. El poder con miedo se deberá al pueblo”
Sembla ser que l’any que ve, el 2015, serà segons ens comencen a bombardejar alguns poders fàctics i polítics, l’any de la bonança, l’any de les obres, l’any en què arranjarem tots i cada un dels desperfectes que hi ha a la nostra ciutat, l’any que per fi ficaran les càmeres a la zona de la part baixa, que s’instal·laran els sensors als contenidors soterrats, que s’invertirà més en neteja, que s’arranjaran totes les voreres, que es buscarà una solució al pàrquing Jaume I, que s’acabarà el problema dels ensorraments d’edificis, que s’acabarà l’obra del Mercat Central, etc. ETC. ETC.
En resum, l’any de la ‘panacea’, de les vaques grasses i de no sabem què més. En definitiva, l’any que “segons sembla ser, o prometen” es farà la feina que des de fa molts anys no s’ha fet. Alguns dels que prometen o ens volen fer creure que això és així deuen pensar que la ciutadania és idiota o que els veïns ens llepem el dit, i el que fan amb això és fastiguejar-nos molt més i fer-nos veure que són pitjor que aquells estudiants dolents, que no foten brot durant tot el curs i l’últim dia se’l passen estudiant i fent ‘xuletes’, per intentar enganyar a tothom i treure un insuficient.
Dos canallas, dos miserables, dos sinvergüenzas; uno es el Consejero de Sanidad de la Comunidad de Madrid, que insulta y culpa a una auxiliar de enfermería, que se está debatiendo entre la vida y la muerte en el hospital Carlos III de Madrid, por atender voluntariamente a personas contagiadas con el virus del ébola, a esta persona, a la que se la tendría que hacer casi un monumento por su valor y dedicación a su trabajo, y que hoy está aislada y con pocas esperanzas de sobrevivir, que tenía que cuidarla y alabarla por su trabajo… la insulta y la desprecia. Él, que tenía que poner todos los medios para haber evitado que esta trabajadora se infectara, este elemento o individuo indeseable, el responsable de la sanidad pública de Madrid, que lleva treinta años viviendo del erario público, aún no ha sido cesado por el presidente del Gobierno Regional.
El otro indeseable es el Consejero de Sanidad del Gobierno Catalán, que después de casi cuatro años o más de estar recortando de forma y manera indeseable la sanidad pública en favor de la sanidad privada, en estos momentos no da respuesta ni dimite por la catástrofe ocurrida en las últimas fechas en Catalunya, donde ya han fallecido diez personas por contagio de legionela.
Estamos mal gobernados por una panda de sinvergüenzas, a los cuales tendremos que echar los ciudadanos de forma fulminante en las próximas elecciones, porque son unos caraduras nefastos para nuestra salud.
¿Sabes quién ha sido el necio que te ha repatriado un virus mortal a punto de morir capaz de matarte?, ¿quién te mantiene ese índice de colesterol llamado paro bloqueando las arterias a millones de tus familias?, ¿quién desahucia en tu territorio sin ofrecer más oportunidad que vestirse con una camiseta verde?, ¿quién se asienta entre los ricos y ni se sienta con los pobres?, ¿quién se gasta lo que no es suyo y te dirige hacia su mal gusto…?, ¿lo sabes?, ¡yo sí!, se llama Mariano y vive en Madrid. Es un hombre alto de mediana edad religioso de vena a toda casta, de costa que viene el galgo, y sesea a la vez que “tictea” cuando no dice la verdad, es decir… “tictea” y sesea cuando habla. Le conocí el año pasado y no parece mala persona, ¡es más!, incluso diría que no lo es pero para ti creo que puede serlo, y demasiado. ¡España!, ¡parece que no lo veas o no quieras darte cuenta!, sabes que como ciudadano tuyo que soy te deseo lo mejor, pero aunque parezca que te quiere, está por ti por interés y está fastidiando tu patrimonio. No soy nadie para aconsejarte pero si yo fuera tú lo repatriaría de mi vida inmediatamente. Has de buscarte otra pareja, otro más joven y dinámico que te airee y se lleve de paseo todo el lastre de recuerdos que tienes en el cajón desastre de este sastre de tu sociabilidad que te ha retocado y deshecho el ardor todos los días, con sus noches, mientras ha estado manipulándote sin darte cuenta durante estos últimos daños. Muchos de los que te queremos lo vemos, ahora espero que comprendas el motivo por el que hijos tuyos se quieren marchar de tu lado e independizarse, no es buen padrastro para ellos. No quiero aturdirte más de lo que estás, necesitas unos días de relax y poner tus ideas en orden y a la par con tus ideales. No mereces sufrir tanto con lo bonita que eres.
Un abrazo
PD: Espero que no sea nada lo del Ébola y te recuperes pronto.
Em sembla molt bé que Tarragona tingui un equip a LEB plata, i que l’ajuntament i les empreses privades ho recolzin. Però no puc entendre perquè ningú, i dic ningú, aposta de veritat pel bàsquet femení a la ciutat.
No és normal que la feina feta a les categories inferiors amb les noies, no tingui recompensa amb un equip a una categoria interessant, un equip COPA, per exemple. Cap club aposta per consolidar un equip femení invertint el mínim per poder assolir i consolidar de forma continuada, un projecte COPA amb cara i ulls. I que les noies de TARRAGONA, que hi han i bones, hagi d’anar a jugar a REUS o VALLS per poder jugar amb un equip competitiu, és una mica trist, i molt decebedor.
Quan ens deixarem de mitges tintes amb el bàsquet femení, i farem de veritat un projecte amb ambició amb les noies. Potser la solució passi per un club exclusivament femení, com altres llocs. O potser passi per la unitat del treball de la base. O potser fa falta més feina i més modèstia, i una mica d’inversió, i atenció. No ser el que fa falta, però alguna cosa s’ha de fer, per elles, s’ho mereixen, i molt¡¡¡
En els últims anys el contracte de neteja viària i recollida de residus ha generat uns sobrecostos de diversos milions d’euros, fent pujar el pagament dels impostos dels veïns i veïnes de la nostra ciutat. Encara que per molt que l’Ajuntament ha pujat el cost econòmic, no ho ha fet així en nous contractes de treball.
Aquesta, entre altres i diverses raons, com la sensació de brutícia que venim percebent els veïns i veïnes de la ciutat en diverses zones i barris de la nostra ciutat, aquests motius són entre molts altres els que ens haurien de fer queixar-nos encara molt més a l’Ajuntament perquè es netegin molt més, es treguin algunes de les bateries de contenidors que estan a llocs propers a parcs infantils, centres de salut, jardins d’infancia, etc.
També caldria revisar i canviar o retirar si convé algunes de les bateries de contenidors soterrats ja que molts veïns i veïnes, ja pels voltants de l’any 2011 feiem algunes peticions i queixes sobre els contenidors soterrats, tals com: que produïen males olors pels líquids acumulats, el perill que suposa en alguns llocs que són prop de parcs infantils, a pocs metres de escoles bressol, etc.
Així mateix, moltes bateries de contenidors soterrats pateixen filtracions d’aigua i creen focus de bactèries i insectes, feien molt de soroll, podien ser un perill per als infants sobretot els de cartró, perquè poden caure dins si s’apropen massa.
Aquestes i altres queixes es van fer al principi de la col·locació de les bateries de contenidors, les quals creiem i seguim creien que no donen una solució intel·ligent a les necessitats, higiene i imatge que volem de la nostra ciutat. Les bateries de contenidors de superfície ens donen un resultat molt més adient i òptim a les necessitats actuals i reals d’avui en dia, tals com quan estan bruts, que es poden carregar i portar a la central d’escombreries a higienitzar-los i desinfectar-los; el soterrats, no. Si molesten o es fan mal bé, es rovellen , etc també són més fàcils de canviar, no com els soterrats, que els haurem d’aguantar no sabem quant de temps,…
Hace años recuerdo que, estando una tarde en la cocina, vi como el grifo del fregadero goteaba lentamente, el ruido intermitente de esa gota de agua que se escapaba del grifo y caía sobre el fondo del fregadero me hizo pensar sobre uno de los poderes del estado: la llamada justicia.
Si uno está un poco al tanto de lo que ocurre en el conjunto de España con la política, se puede decir que la justicia, al igual que el grifo, ¡sigue goteando!
Dejando claro que no soy jurista ni siquiera fui a la universidad, solo a la de la vida, leo, oigo y veo hechos y sentencias judiciales que como mínimo ¡claman al “cielo”! el supremo manda a la cárcel a la primera mujer del ex alcalde de Marbella por blanqueo de dinero ( en castellano por quedarse o robar dinero público) sin embargo a la segunda mujer de este delincuente, alcalde de dicha ciudad, no va a la cárcel habiendo cometido el mismo delito ¿será porque es cantante o algo?.
El gobierno del PP da indultos basándose en una trasnochada ley de hace más de un siglo y que les concede dar indultos a quienes el gobierno de turno le da la gana, entre ellos a corruptos, a policías que han maltratado a ciudadanos, a un guardia civil que se negó a prestar auxilio a una mujer que estaba siendo agredida y además se mofo de esta y la gravó en video. Mientras esto ocurre están metiendo en las cárceles a trabajadores por hacer huelga o manifestarse, derechos que están recogidos en nuestra constitución.
Estos mismos jueces día tras día dictan resoluciones que por la fuerza policial dejan en las calles a miles y miles de familias que no pueden pagar su casa. Todo eso en un país, el nuestro, donde el partido que nos mal gobierna está siendo investigado por multitud de presuntos delitos, acusados de pagar en dinero negro, de recibir subvenciones en negro, de recibir muchos de sus dirigentes sobres con dinero cuya procedencia es sospechosa de delito, incluido el presidente del gobierno. Aquí donde ese gobierno y el poder judicial no hacen nada para solucionar uno de los mayores “crímenes” contra la humanidad que se pueden cometer, como es que el veintidós por ciento o más de nuestros niños estén pasando hambre física en un país donde sobra la comida.
Sigue goteando esta llamada justicia que solo es aplicación de leyes injustas, como sin duda lo es la resolución del tribunal supremo sobre las perforaciones para buscar petróleo en el paraíso terrenal como son nuestras islas Canarias.
Siete recursos a esos permisos se presentaron y los siete han sido rechazados por ese tribunal junto a más de doscientas mil firmas de otros tantos ciudadanos que firmamos para que no se cometa esa atrocidad sobre unas islas que tenían que estar protegidas, tanto por los gobiernos como por los tribunales llamados de justicia, no sé porque, ya que lo que solo son aplicadores de las leyes aunque estas sean injustas.
No se puede jugar con la posibilidad de que Canarias, por culpa de ese líquido negro llamado petróleo, puedan perder su fuente de ingresos y de vida como ha sido es y tendría que seguir siendo el turismo, el plátano y sobre todo la conservación de sus maravillosos parajes.
La justicia sigue “goteando” como el grifo estropeado de mi cocina si sigue permitiendo que estas cosas sigan ocurriendo.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
