Amb motiu del Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, la professora Neus Oliveras reflexiona sobre la necessitat d’abandonar la visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere i, per contra, posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques
El confinament que es va decretar per donar resposta a l’avenç de la pandèmia del Coronavirus va suposar l’empitjorament d’una altra pandèmia, la de la violència masclista. Mentre es repetien les consignes que proclamaven “queda’t a casa”, “junts ho aconseguirem” i “tot anirà bé”, un altre drama es desfermava: el de les dones víctimes de violència de gènere, que s’han vist obligades a conviure de forma permanent i forçosa amb els agressors, amb unes possibilitats de sortir nul·les o molt reduïdes, i sense accés a les seves xarxes de suport de familiars, amistats o professionals. Més enllà de les dades més extremes de la violència, és a dir, dels feminicidis, les trucades a les línies d’ajuda a les dones víctimes de violència masclista es van disparar; segons dades de Observatori de la Igualtat de l’ICD, durant el primer mes i mig de la pandèmia van augmentar un 88% respecte de les setmanes anteriors.
Neus Oliveras, professora de Dret Constitucional de la URV
A aquesta situació es refereix un recent informe de l’EIGE, l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, on es reconeix que bona part dels Estats van reaccionar ràpidament i van adoptar tot un seguit de mesures per garantir l’atenció a les dones durant la pandèmia. D’entre aquests països, Espanya apareix entre els més amatents, amb algunes iniciatives que han estat posteriorment seguides per d’altres Estats.
És prou indicatiu del context en què es mou la violència de gènere que una de les primeres i necessàries actuacions fos una campanya de conscienciació i de visibilització del problema, on es va haver de recordar encara que la violència de gènere no és un problema privat, sinó una vulneració dels drets humans que incumbeix a tota la societat, i especialment als poders públics. La campanya servia també per fer difusió de guies detallades de les mesures a disposició de les víctimes de violència masclista, tant de les ja existents com de les novetats dissenyades per encarar les limitacions que l’estat d’alarma suposa, tant per les dones com per a les seves filles i fills.
En aquesta línia, no només es van reforçar les línies d’atenció telefònica, que funcionen les 24 hores tots els dies, sinó que es van afegir nous canals, com ara línies de Whatsapp, més discretes i més ràpides a l’hora de demanar ajuda i rebre una resposta. El problema de l’aïllament de les víctimes es va intentar pal·liar també mitjançant la iniciativa “Establiment segur contra la violència masclista”, en que es demanava el suport dels comerços que estaven operatius durant el confinament per donar suport a les víctimes de violència masclista i, si fos necessari, trucar en el seu nom als telèfons d’atenció a la violència masclista. En particular, pel que fa a les farmàcies, l’informe de l’EIGE recull la iniciativa “Mascareta19”, nascuda a Canàries però que ja s’ha difós a nombrosos països: quan una dona utilitzava aquesta fórmula, significava que es trobava en una situació de risc i que calia alertar als serveis d’emergència.
Es destaca que aquestes iniciatives no només són vies per facilitar ajuda a les víctimes de violència masclista, sinó també, en una perspectiva més àmplia, mostrar a la víctima que no està sola i a l’agressor que la violència de gènere no és socialment acceptable. Cal afegir que en el context de l’estat d’alarma, tot un seguit de serveis assistencials es van considerar serveis essencials, i per tant, van continuar funcionant, com ara els centres d’emergència i acollida, els serveis de psicologia, advocacia o treballadores socials, o els serveis de guàrdia per a l’assistència a víctimes de violència de gènere.
Tanmateix, totes aquestes mesures s’han adoptat en el context, o al marge, d’un discurs majoritari dels poders públics que no ha tingut present la perspectiva de gènere, és a dir, que no ha valorat les conseqüències diferents que la gestió majoritària de la pandèmia té per a dones i per a homes. Així, de la mateixa manera que cal recordar que els drets de les dones són també drets humans, cal recordar i insistir que la violència de gènere no és un fenomen aïllat, desvinculat de la societat, sinó que és una violència estructural, sistèmica, la manifestació més extrema d’una situació de desigualtat basada en el gènere; per tant, la única forma efectiva i real d’eradicar la violència de gènere és acabar amb la desigualtat estructural de la nostra societat. És per això que les mesures adoptades per fer front a la violència de gènere, esmentades anteriorment, contrasten amb la resta de disposicions preses en proclamar l’estat d’alarma.
Així, l’estratègia fonamental de quedar-se a casa dissenyada pels poders públics no s’ha plantejat si la llar és un lloc segur, atès que per a les dones no necessàriament és així, i més quan el confinament pot agreujar les agressions. Tampoc s’ha plantejat si la llar, per si mateixa, garanteix el benestar, cosa que significa que s’invisibilitzen les tasques de treball domèstic i de cura, en un moment en que l’emergència sanitària ha suposat una extraordinària sobrecarrega de treball que assumeixen majoritàriament les dones, que de mitjana ja hi dedicaven 2 hores més al dia en relació als homes.
Han estat les dones, doncs, les que majoritàriament s’han fet càrrec de la cura, l’entreteniment i educació de les criatures o la cura de les persones dependents, i del recolzament emocional en unes circumstàncies de molt d’estres; la prevenció del contagi ha suposat més neteja, més rentadores, i tot això, sense tenir accés ni a ajuda externa ni a la família extensa, que viu fora de la llar, és a dir, que la xarxa familiar ha desaparegut, o a l’inrevés, reclama ajuda. Cal afegir a més que, sovint, s’ha confós teletreball amb conciliació, un teletreball que, segurament, han seguit més les dones, que es troben en professions més feminitzades a les oficines o en l’educació, i que han estat els homes els primers en abandonar per sortir de la llar i tornar a la feina presencial.
És així com es presenta la paradoxa, doncs, que per una banda s’estan fent esforços per acabar amb la violència de gènere, i per altra, s’adopten polítiques que, en ignorar la perspectiva de gènere, tenen l’efecte d’augmentar la desigualtat de gènere, i per tant, perpetuen la base sobre la que sustenta la violència masclista.
La COVID ha estat una lent magnificadora de la situació de desigualtat de gènere a la nostra societat; ara cal reaccionar davant d’aquesta imatge tan decebedora del present. Per això, cal abandonar aquesta visió reduccionista de la violència de gènere com un fenomen desvinculat de la desigualtat de gènere, i, en una reflexió més àmplia i profunda, cal posar la cura i la sostenibilitat de la vida al centre de les polítiques públiques: una vida lliure i sense violències de cap mena.
Mar Vázquez. Secretària de Polítiques Socials i d’Igualtat de la UGT a Tarragona i delegada territorial al Baix Penedès
Un nou 25 de novembre sense solucions, sense una actuació contundent, per part dels Governs, que acabi amb els assassinats, amb el terrorisme masclista que des de 2003 ha robat la vida a 1075 dones de forma directa, ha destrossat la vida de 1075 famílies i ha deixat nens i nenes sense mares. De forma indirecta i sense comptabilitzar en aquests 1075 assassinats: amigues, mares, familiars que han mort víctimes, també, d’aquesta xacra social.
Aquest 2020 no ha estat millor, 42 dones assassinades, 23 orfes i òrfenes pel camí. I tenim la pandèmia de la Covid19 pel mig, que ha tancat a casa, amb el seu maltractador, a dones i fills i filles, tres mesos que han degut de ser un infern. I seguim sumant, una nova crisi econòmica, que com sempre, afecta més a les dones i agreuja la situació del maltractament. La crisi i el confinament han agreujat la situació de les dones que pateixen aquesta violència i s’ha enregistrat un gran augment de trucades i de peticions d’ajudes als serveis habilitats. A nivell nacional, durant el confinament, les trucades al 016 van augmentar un 12% tot i que les denúncies van disminuir per la impossibilitat d’abandonar el domicili.
Des de la UGT ho tenim clar: incorporar la perspectiva de gènere en les mesures dirigides a pal·liar les pèrdues d’ocupació, ingressos i altres impactes negatius de la crisi, a nivell social; incorporar la perspectiva de gènere al sistema judicial i treballar per incorporar aquesta perspectiva de gènere en totes les vessants de la societat des de la base, formant en igualtat.
A les empreses EXIGIM que totes les empreses tinguin el Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe, ja que estan obligades independentment del número de treballadors i treballadores i EXIGIM tolerància zero contra les violències masclistes. I davant de qualsevol denuncia s’ha d’actuar de forma ràpida i contundent per erradicar aquestes situacions.
La violència no és més que una manifestació de les relacions desiguals de poder i de la discriminació contra les dones, que es veuen agreujades per les crisis sanitària, social i econòmica que estem vivint. Qualsevol situació ataca a la persona més dèbil i la fractura social cada dia va en augment. No ho podem permetre.
Instem les treballadores i treballadors i el conjunt de la societat a participar en els diferents actes i manifestacions organitzats al voltant del 25 de novembre, per a manifestar el nostre compromís amb l’erradicació de la violència masclista… perquè ens volem vives!!!!
Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Els motius pels quals molts col·lectius i moviments socials estan profundament decebuts amb el Govern espanyol «més progressista de la història» són múltiples i variats. Les entitats de suport al poble sahrauí afegeixen a la trista llista de decepcions el silenci eixordador en relació a l’escalada militar al Sàhara Occidental, veient que l’únic pronunciament oficial al respecte ha estat una tímida crida a la calma. Hi havia molta gent que esperava que per fi l’Estat espanyol treballés, ajudés, facilités, l’avanç del conflicte. Però lluny d’això, l’Estat espanyol s’ha posat de perfil i manté, en termes generals, el seu silenci còmplice.
Possiblement ningú esperava que el PSOE canviés el paper que ha mantingut fins al moment, però que Unidas Podemos hagi, aparentment, oblidat tota la lluita pel poble sahrauí que defensava quan no era al govern, ha fet mal a moltíssims col·lectius. I és que la sortida al conflicte existent és un referèndum lliure, net i imparcial per a la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental i, és clar, això, ja sabem que comporta assumir contradiccions.
I tot i que a algunes no ens hagi sorprès, no deixa de ser trist. Molt trist.
El Desembre del 2016, just quan vaig saber la sentència del judici del cas Bershka i que es volia aprofitar per fer-me plegar com a regidora de l’Ajuntament, em trobava al Camp de Refugiats Smara, un dels molts camps de refugiats ubicats en Territori Algerià. Va ser una experiència colpidora. Volen saber què és el Sàhara, més de quaranta anys després de l’ocupació marroquina amb el beneplàcit del rei franquista? És un poble esquarterat en tres parts.
La part que viu al seu territori, ocupada militarment i sota un règim d’apartheid, que és espoliada pel Capital internacional que paga una misèria d’impostos per alimentar el règim autoritari i corrupte de la monarquia marroquina, la que «casualment» sempre ha fet negocis amb el rei emèrit espanyol, que viu als Emirats Àrabs Units i guarda els seus beneficis a Suïssa.
La part que viu escampada arreu del món en busca d’una vida millor. Una diàspora que trenca el seu vincle amb el seu poble, com milers de catalans i catalanes es veieren obligades a fer l’any 1939, quan també hagueren de viure durant quaranta anys a milers de quilòmetres de casa seva.
I la part que viu a l’altra banda del mur militaritzat més llarg del món. La que viu al mig del no res. Sorra i més sorra, i tones de plàstics que serveixen d’aliment per a les cabres famolenques que no tenen res més per menjar, perquè l’ajuda humanitària a prou feines arriba perquè les persones puguin gaudir d’una mínima base alimentària. El camp de refugiats més antic del món, el qual no ha sigut necessari ni tancar amb valles, perquè al seu voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres de sorra. Un camp de refugiats on fins i tot han reaparegut les classes socials. L’únic camp de refugiats del món on hi ha un cementiri on hi descansen milers de persones que no han pogut tornar a casa seva i milers de persones que mai no l’han coneguda.
Saben què és el que més em va impactar? Quan els preguntàvem com és que havent passat tan de temps en aquells camps de refugiats, no havien millorat mínimament les infraestructures més elementals, la seva resposta era clara. Allò no era casa seva, no volien sentir-s’hi còmodes perquè estaven convençudes que tornarien a la seva terra i serien lliures. Tan de bo sigui així, però serà difícil si la comunitat internacional persisteix en mantenir-se al marge o fins i tot, com és el cas l’Estat Espanyol, manté la seva complicitat amb el Marroc.
Raquel Sans Guerra, diputada al Parlament de Catalunya per Tarragona; Ramon Font Herrera, regidor d’Habitatge de l’Ajuntament de Valls i Marina Berasategui Canals, regidora d’Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Reus.
Garantir l’accés a l’habitatge és garantir un espai de seguretat i dignitat per a moltes famílies. Una de les causes que pot incrementar la pobresa i el risc d’exclusió social, fins i tot per a persones que tenen un treball és que un preu de l’habitatge molt alt, també un dels impediments per a l’emancipació de les persones joves és la dificultat d’accedir a un habitatge, fet que endarrereix l’edat per tenir fills i fer un projecte vital propi. Per això és tan important que les administracions posem les eines necessàries per garantir-ne un accés estable i a un preu accessible. Sense això, altres polítiques de lluita contra la pobresa i exclusió no poden tenir èxit, perquè l’habitatge és la peça clau de l’estat del benestar.
És urgent que les administracions garanteixin l’accés a un habitatge amb el desenvolupament de polítiques públiques a favor de qui més ho necessita i que exigeixin que els grans tenidors assumeixin també la seva responsabilitat social. Als bancs, com a grans tenidors, els hem d’exigir el retorn dels diners amb què els vam rescatar al 2008. És important que la ciutadania exigim aquest retorn, especialment en un moment tan complicat com el que vivim, arran de la pandèmia, on moltes famílies han vist reduïts els seus ingressos i fins i tot els han vist desaparèixer. No volem més famílies vulnerables expulsades de casa seva sense una alternativa.
Dos bons exemples són les mesures impulsades des del Govern català i el Parlament de Catalunya recentment com són la Llei de regulació del preu dels lloguers i el retorn social del rescat bancari a través de la Sareb o “banc dolent”. Accions que pretenen millorar les condicions d’accés a l’habitatge i canviar d’arrel la problemàtica. Dues mesures en defensa de la ciutadania, com també ho és el decret llei urgent per frenar els desnonaments aprovat pel Govern català aquesta mateixa setmana. Accions valentes, malgrat ser conscients que les nostres competències en la matèria són limitades. Perquè qui tindria la clau a les seves mans, el govern espanyol, no ho fa.
Davant d’un mercat que expulsa moltes famílies, desenvolupar polítiques de tinença alternativa d’habitatge per garantir-ne l’accés a tota la població ajuda a donar resposta a les necessitats de col·lectius més vulnerables davant el mercat, com poden ser les persones joves i els col·lectius en risc d’exclusió social. Col·lectius que són expulsats pel mercat tradicional. I aquí el paper del món local és clau. Hem creat legislació i iniciatives que cerquen alternatives al desnonament com la mediació i forçar acords a bancs i fons d’inversió a oferir lloguer social, fet que s’està donant ja en molts casos de desnonaments durant aquests mesos.
Els governs republicans estem compromesos amb la defensa del dret a l’habitatge digne i per això des dels nostres espais de governança impulsem i defensem polítiques com l’ajuda a la rehabilitació, posar a disposició solars en règim de cessió d’ús per la construcció d’habitatges cooperatius en règim de lloguer social, treballar conjuntament amb entitats socials per adquirir habitatges i posar-los a disposició de qui més ho necessita o plans per rejovenir el centre del municipi amb projectes de masoveria urbana, especialment destinats a persones joves.
És el cas de Valls, on la regidoria d’Habitatge treballa des del 2015 en diverses línies a través de l’Oficina Local d’Habitatge: ajuts per a reformes de pisos privats si es destinen a lloguer social, un fons per a famílies amb escassos recursos per tal que puguin accedir a habitatges i la compra i rehabilitació de vivendes velles destinades a habitatge cooperatiu per a joves, entre d’altres mesures.
Els reptes en matèria d’habitatge són diversos en origen i impacte i s’han d’abordar de manera multifocal i anar més enllà de les polítiques públiques. Així, per primera vegada, a Reus se celebrarà el primer Consell Municipal de l’Habitatge que arrenca aquesta tardor i permetrà encetar els debats necessaris respecte les necessitats i reptes de futur a la ciutat.
Així doncs, cal tenir en compte les moltes eines que l’urbanisme ens ofereix per fomentar la generació d’habitatge digne i assequible i per a la protecció de les persones. La política del sòl és indestriable de les polítiques d’habitatge perquè permet promoure la transformació del sòl d’habitatge planificat i localitzar projectes d’habitatge cooperatiu en sòl municipal o privat. I, en referència a la protecció de les persones, és essencial identificar les àrees urbanes on destinar recursos de rehabilitació d’edificis per a la seva regeneració.
A mitjans de desembre aprovarem el Pressupost Municipal per a l’any 2021. Es tracta del pla econòmic i financer anual que vincula la gestió municipal amb el dia a dia de la ciutadania, esdevenint així una eina clau per a la planificació, programació, control i seguiment i avaluació de les actuacions. És l’eina més important per al municipi que té per objecte vincular l’assignació i gestió dels recursos amb l’acompliment de l’estratègia municipal marcant prioritats i objectius.
En un any tan difícil per a totes i tots arran de la pandèmia de la Covid-19, cal que siguem generosos, prioritzem el diàleg, la unitat d’acció i la cooperació per damunt de la confrontació, la fragmentació i la competició partidista. Fer-ho voldrà dir estar al costat del bé comú, allò que compartim com a comunitat, allò que és beneficiós per a totes i tots. Fer-ho voldrà dir estar a l’alçada com a servidors públics.
Per això hem volgut que el pressupost no només sigui una eina del Govern republicà i del canvi d’Altafulla, sinó que també ho sigui dels grups de l’oposició, fent-los partícips d’aquest pressupost, que el tenen des del passat 23 d’octubre amb temps suficient per a estudiar-lo i fer-nos arribar les seves propostes. Un pressupost que, de fet, multiplicarà la capacitat de la participació ciutadana.
En temps de crisi i dintre de la pluralitat, més diàleg, més generositat, més cooperació i més unitat d’acció. Aquest és el nostre punt de partida per a buscar una resposta conjunta a la situació generada per la Covid-19 a la ciutadania i el teixit empresarial d’Altafulla. Per tant, mà estesa a totes les forces polítiques per a fer front al primer pressupost d’any de pandèmia.
Que la recuperació sanitària, social i econòmica sigui construïda amb la participació de totes i tots. Perquè el pressupost municipal ha de ser l’eina més comunitària, participativa, realista i democratitzadora de totes.
L’article està signat per Vicenç Garcia, Secretari General de la Secció Sindical de la Intersindical-CSC al Banc Sabadell
Quan una empresa amb guanys comunica que vol rebaixar un 12% la plantilla, els sindicats hem de fer el què sigui per mantenir llocs de treball i garantir els drets de tothom.
És el que passarà al Banc Sabadell d’aquí dos dies.
Entre la plantilla del banc, a més, hi ha un gruix de treballadors i treballadores que està esperant una oferta econòmica per plegar. Si els sindicats hem de seure per negociar amb les direccions, cal
fer-ho partint de la garantia màxima de drets, minimitzant qualsevol risc; les condicions econòmiques i d’edat per jubilar-se anticipadament poden canviar. Els canvis en l’edat de jubilació que l’Estat espanyol vol introduir, poden afectar molt tot allò que es negociï sense tenir en compte la possibilitat de qualsevol canvi en el marc legislatiu estatal respecte el vigent en el moment actual.
A Intersindical-CSC no entendrem que s’arribi a un acord que no protegeixi davant d’aquesta eventualitat.
Fins ara, encara preocupaven més les condicions en què quedés la plantilla. Amb una rebaixa de la capacitat productiva de més de 12.000 hores diàries, quin impacte tindria en els companys i companyes que continuïn treballant? Com es repartiria la feina que feien els qui se’n van amb els qui es quedin? Com ho encaixaríem dins la nostra jornada si, actualment, ja hi ha situacions de càrregues de treball excessives?
De les 1.800 persones afectades, al voltant de 700 seran del Principat i prop de 700 més del País Valencià. Un impacte del 75% als Països Catalans. La banca, un sector necessari, s’aprima després d’allunyar els centres de poder -encara que sigui només formalment- de Catalunya.
També es produeix l’habitual menysteniment de certes funcions, com ara les administratives. Tota feina necessària cal que estigui reconeguda i valorada.
Amb l’anunci formal de negociacions entre el Banc Sabadell i el BBVA les negociacions per les extincions de les relacions de treball queden tocades i la incertesa per a qui quedi a l’entitat augmenta. En cas de tancar-se aquest acord, l’impacte a Catalunya serà gran.
La negociació per aquestes sortides continuarà. Seguirem treballant per minimitzar els riscos i corregir l’impacte. Són qüestions cabdals a resoldre, afecten les nostres companyes i companys i, com a sindicat, no abaixarem la guàrdia en cap moment. Ni davant l’empresa ni davant la connivència amb el banc d’altres sindicats.
Ens trobaran dempeus. Negociant condicions justes i que cobreixin riscos per qui plegui. Reclamant càrregues de treball ajustades. Prioritzant el manteniment de llocs de treball. Canalitzant i organitzant la reclamació i lluita per condicions de treball justes.
Rosa Maria Ibarra. Diputada del PSC al Parlament per Tarragona
Hi ha vegades, suposo que molts ho compartireu amb mi, que hi ha notícies que semblen pura faula o més pròpies d’un espectacle públic del despropòsit. O notícies falses, directament.
Aquest n’és el cas. Escoltava les notícies horàries amb el sentiment agre que sempre produeix sentir testimonis de persones que s’han quedat sense feina o sense activitat laboral com a conseqüència de la pandèmia. Després escoltava a representants de la restauració o del petit comerç demanar ajudes urgents a la Generalitat per pal·liar la duríssima situació que estan patint com a conseqüència de les restriccions implementades per la mateixa Generalitat. Escoltava també testimonis d’autònoms preguntar angoixats sobre les ajudes del Govern d’ERC i Junts que no rebien. Escoltava, doncs, paraules de preocupació, ansietat, dolor i neguit.
I, enmig d’aquest panorama, vaig patir una commoció: una notícia assenyalava que –repeteixo, en ple daltabaix provocat pel COVID- el Govern d’ERC i dels incondicionals del senyor Puigdemont havia decidit crear una agència espacial de Catalunya, una mena de NASA depenent de la Generalitat. Parin atenció amics i amigues, perquè hi ha 20.000 famílies de les comarques tarragonines que tenen un familiar dependent i que no cobren les ajudes a les que tenen dret, 54.000 autònoms tarragonins que veuen perplexos com la Generalitat no fa la feina, milers de restauradors, emprenedors i petites empreses amb l’aigua al coll. I enmig aquesta situació social dificilíssima el Govern independentista anuncia que es gastarà 2’5 milions d’euros en llançar a l’espai dos nanosatèl.lits al primer semestre de l’any vinent, un projecte que consideren “prioritari”.
Semblava increïble! Malgrat que ja tots i totes estem curats d’espants la notícia de la posada en marxa d’aquesta fascinant agència espacial venuda com “un projecte de país”, la fabulosa dissociació entre això i la realitat que es viu a peu de carrer, em va fer pensar -o juro- que era una fake news o un meme d’aquests que abunden per Internet. Doncs no! Era veritat!
Com no m’havia acabat d’espolsar el sentiment d’estupefacció vaig recuperar la intervenció del conseller Puigneró presentant aquesta “prioritària” iniciativa. Era també fabulosa perquè la sensació d’irrealitat no m’abandonava. Així, el conseller explicava que la Generalitat entrava en un terreny fins ara reservat a les grans potències com els Estats Units, Rússia o la Xina (textual). Després es va perdre en les característiques de determinats satèl·lits de baix cost que orbiten a baixa altura per l’espai sideral. Finalment, i com no podia d’una altra manera tractant-se del Govern ERC-Junts i seguint fil per randa l’argumentari independentista, el conseller va voler fer un “avís a l’Estat perquè no impedeixi la nova agència espacial catalana.” L’Estat, doncs, regne de les tenebres i senyor de les mosques, ja maniobrava segons el senyor Puigneró per evitar aquesta “democratització de l’espai.”
Haig de reconèixer però que amb qui jo pensava després d’escoltar al conseller no era amb l’Estat sinó amb els dependents, els autònoms o els restauradors catalans que no cobren les prestacions, ajudes i serveis que depenen de la Generalitat. Pensava amb ells (també amb els que fins ara han votat als partits independentistes) i imaginava que els passaria pel cap quan escoltessin la notícia a la que he fet referència. No podem, no mereixem, tenir un Govern que està a la Lluna, no de València sinó a la galàctica, que juga a simular ser una potència espacial com els Estats Units mentre centenars de milers de catalans i catalanes, que no estan pensant en “democratitzar l’espai” sinó en rebre alguna ajuda del seu Govern, se les veuen magres per arribar a final de mes. No ens ho mereixem, així de clar.
El que necessitem és un canvi del que hem tingut a la Generalitat des de 2012, ja és un clam social. Ni volem més confrontació, ni més plans secrets que acabin en desastre, ni més “jugades mestre” sorgides de la imaginació del senyor Puigdemont. Hem de passar pàgina, canviar per millorar. Necessitem un Govern que governi pensant en la gent, ras i curt. I aquest Govern que recuperi les polítiques socials tan sols pot ser un Govern progressista liderat per Miquel Iceta que toqui de peus a terra enlloc d’orbitar per la Lluna. Creieu-me, tots i totes en sortirem guanyant, també els que fins ara han votat als partits independentistes.
Si no el coneixeu i us voleu fer una aproximació del Fonxo d’Altafulla-Vilafranca-Tarragona, poseu-vos la Sonata per a piano núm. 23 en Fa menor, Op. 57 “Appassionata” de Beethoven. Si pot ser, una interpretació del xilè descendent de catalans Claudio Arrau. Des de l’inici de la Sonata és el Fonxo, sobretot quan arribeu a la darrera part que és la III, Allegro ma non troppo-presto.
Fonxo és amic de fa 44 anys que jo recordi …. o més, perquè hi ha persones amb les quals et sents proper fins i tot d’altres vides anteriors. Dijous passat em vaig trobar a la bústia el seu nou llibre “Citacions i [e]vocacions. Glossari” editat acuradament per Silva Editorial.
Em va fer feliç. També la seva dedicatòria: “Xavi, esperant-ne les teves paraules inspiradores i les recíproques memòries-confessables…. Com a bestreta que t’hi convida!. Tardor 2020”. Al Fonxo no li pots deixar passar ni els punts suspensius; ni quan escriu ni quan et parla afegint uns instants de silenci a algunes frases convidant-te a la reflexió compartida.
El llibre és Fonxo en estat pur. De llenguatge abstracte, sí, però d’un abstracte que de sobte esdevé concret, precís i descriptiu. O potser és que ja el conec tant que les seves abstraccions no ho són per a mi, que també podria ser.
I si com diu ell en la Justificació, un llibre és un licor i no un got d’aigua destil·lada, qui el llegeixi convindrà amb mi que li ha sortit un licor d’alta densitat o concentració. De manera que has d’anar amb cura de no saltar-te ni un mot. Aquest llibre no es pot llegir en diagonal.
El llibre destil·la suc de vida. Fonxo apassionat. Hi ha gent que passa per aquest món amb allò que en dic encefalograma pla. Altres espremen la vida traient-li tot el suc des de qüestions que podrien semblar banals com el futbol o apassionant-se per la transcendència del compromís cívic, social o polític. Per això trobareu que alguns capítols comencen amb frases de futbolistes com Luís Aragonès (“Es imposible que el líder sea justo y correcto porque se cree Dios”) o Oleguer Presas mentre que altres com el dedicat a la transcendència la inicia amb una de Harold Bloom: “Sense la transcendència ens convertim en simples mecanismes d’entropia” o en un altre -el de Seduir- en trobem una de San Juan de la Cruz.
És a dir, en l’imaginari del Fonxo hi cap tot allò que pot definir la condició humana, les seves misèries i les seves grandeses. I això igual ho extreu del futbol com d’un filòsof, d’un crític literari o de la seva infermera de diàlisi. No descansen mai les seves neurones i tot el que l’envolta ho eleva a la categoria de ser analitzat i d’extreure’n alguna conclusió.
De tan fantàstica la seva personalitat, sembla irreal -allò que no es troba en la realitat- . Aquesta és del llibre la gràcia que com diu el DIEC és allò que plau i atreu en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú. El Fonxo és un dels mestres de la meva vida i qui la va reorientar quan em va dissuadir de continuar el meu compromís polític que anava per les simpaties cap al PSUC i em va convèncer d’entrar al PSC-Congrés de Joan Reventós. Però si només fos això hauria estat poc: m’ha encomanat la passió per la literatura, pels castells, per contemplar la vida de la forma minimalista que deia abans i pel compromís que tan bé defineix Celaya en els punyents versos de “La poesía es un arma cargada de futuro” (maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales…… maldigo la poesia de quien no toma partido, partido hasta mancharse…).
El Fonxo ha demostrat sempre que no rebutja, ans les implora, les aportacions crítiques a les seves obres i al seu pensament ( notis que el títol “Esquerres”, porta deliberadament el plural per evitar qualsevol mena de dogmatisme que sempre ha combatut). Així que, com que li agradarà més una aportació crítica que totes les lloances, aquí en va una: Ja sé que ell és i ha estat poc marxista. Però que el capítol que dedica al marxisme comenci amb una cita interessada de Jorge Edwards sobre una altra de Popper és injust pel marxisme. Edwards ja va confessant a hores d’ara de la seva vida que s’ha tornat conservador i per tant és una anàlisi la seva “de part”. I encara afegiré que Popper va criticar el marxisme, sí, però també li va reconèixer sempre a Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes més desfavorides i va valorar les seves aportacions inèdites a la sociologia.
I si vol una aportació més, que no crítica sinó de sentiment d’absència, espero per a una pròxima ocasió, alguna anàlisi sobre nació(nalisme) i/o independent(isme) tot i que alguna cosa apunta en algun capítol com el dedicat als Castells (humans). Això vaig pensar la nit que em vaig empassar el llibre, però avui diumenge, tercer dia de la digestió de la lectura, he de dir que potser ja em va bé que no hi hagi entrat i ja em va bé el silenci sobre aquesta qüestió que ens empetiteix i ens impedeix debatre, valorar i, en definitiva, progressar com a poble i com a persones. Encara gosaré dir-la una mica més grossa -em perdonaran els amics indepes i no cal que ho facin els nació-nalistes-: en un llibre d’aquesta altura i profunditat, tampoc no calia que hi fossin els reduccionismes.
No vull acabar sense recomanar-vos un parell de capítols: El primer, “Consols” que arrenca amb una frase de Joan Margarit al que li falta la música que el Fonxo ja ha tingut cura que no hi manqui en nombrosos capítols com Bellesa closa amb la cançó d’Aute del mateix nom.
El segon: “Erotisme” que comença amb una cita d’Umbral i com una metralladora sense donar descans al lector, hi apareix una cita del Gènesis, una de Salvat Papasseit, una altra de Ramon Llull, Ortega y Gasset, Pedro Salinas -qui cita avui dia Pedro Salinas?-, Aute, Santa Teresa de Bernini i Christine Keeler. Genial, tot en una sola pàgina que has de rellegir si li vols treure tot el suc -i el gust- al capítol.
Ens hem parlat per telèfon. L’he felicitat efusivament. Però també l’he advertit que la seva dedicatòria que he reproduït al començament d’aquesta ressenya, té ara menys possibilitats d’acomplir-se. I és que davant la qualitat i la profunditat d’aquest llibre, qualsevol intent per la meva part d’un exercici d’introspecció com el seu, no arribaria ni a intent agosarat sense possibilitat de reeixir.
Amb agraïment, Fonxo. Per tot…. i també pel capítol “Generació”. Tot un honor la cita al costat del germà gran Joan Maria Abelló.
Begoña Floria. Consellera del Grup Municipal Socialista
A Tarragona tenim un govern que viu només per la foto. Que tapa la seva incapacitat de gestió i la manca de projecte de ciutat amb el “postureig”, menystenint sense gens de vergonya la ciutadania i la resta de forces polítiques democràticament representades a l’Ajuntament. És la manera de funcionar del govern d’ERC i En Comú Podem, molta imatge i xarxes socials, i poc fer la feina que toca i impulsar la ciutat cap al futur en un dels moments més difícils de la dècada.
A ciutats similars impulsen plataformes logístiques locals pel petit comerç, mentre aquí ens fem fotos anunciant grans campanyes, tota vegada que només s’ha executat el 20 per cent de les ajudes municipals al sector. A ciutats similars, han mantingut la cultura oberta fins al darrer moment que s’ha pogut, mentre aquí hem buscat la foto fàcil de “ser més papistes que el papa” i hem tancat teatres i programacions tres setmanes abans que la resta de Catalunya. En ciutats similars s’han fet taules de treball reals amb entitats socials i oposició, mentre aquí s’han menystingut les propostes d’ajuda de forma reiterada.
Encara és l’hora que, set mesos després de l’inici del primer confinament, s’hagi muntat el consell municipal de salut. Això sí, vídeos de l’alcalde donant lliçons a tothom, mentre un dels seus regidors se saltava les normes “perquè no és tan greu”, tots els que vulguis i més.
Fotos i paràlisi. Allò que sona a “socialista”, tot fora, com la campanya Respecta’m. Allò que està negociat i amb un ampli consens, i que pot ser un revulsiu positiu per la ciutat, fora, com el projecte de reforma de l’antic sanatori de la Savinosa. Allò que pugui significar un treball col·lectiu, tot parat, com el projecte de la gran ciutat de la Cultura i la nova biblioteca provincial a la Tabacalera. Allò que sigui “feina” de negociar amb altres administracions, també parat, com la gestió del Palau d’Esports de l’Anella Mediterrània, la cessió de la plaça Primer de Maig de Torreforta o la cessió del Fòrum de la Colònia.
Hem tingut escapçades durant més d’un any àrees tan crítiques com l’Institut Municipal d’Educació i seguim sense gerent del Patronat Municipal de Turisme. La ciutat està pitjor mantinguda que mai i, també, igual de bruta (o neta), però abans era tot “culpa de Ballesteros” i ara són els ciutadans i ciutadanes que ho “fan malament”. Projectes que ells mateixos van marcar també com a prioritaris, estan dormint el somni dels justos, com la nova biblioteca de Torreforta.
Ah, i no cal que l’oposició faci mocions per mirar de fer la seva feina i fer aportacions, perquè “les mocions no serveixen per res” (Alcalde Pau Ricomà dixit en el darrer ple). En definitiva, Tarragona té un govern desbordat i amb una inestabilitat permanent, que ha fet del “postureig” i de la foto la seva manera de tapar la seva incapacitat. Aviat arribarem a mig mandat, i així seguirem, sense expectatives de futur ni projecte de ciutat. Menys fotos i més governar, si us plau! La ciutat necessita saber on va.
Jordi Salvador Duch, diputat d’ERC al Congrés per Tarragona
Les recomanacions de la Comissió del Pacte de Toledo aprovades recentment al Congrés no són les nostres. És veritat que el Pacte de Toledo, a diferència del febrer del 2019, sí ha recuperat la revalorització de l’IPC i promet equilibrar els comptes abans del 2023 a proposta nostra, però no ha anat més enllà i per això hem fet 15 vots particulars com a esmena a la totalitat.
Per a una comissió que té com a objectiu principal l’anomenada sostenibilitat del sistema de pensions, cal partir de la realitat. Segons el Banc d’Espanya, el deute de la Seguretat Social amb l’Estat supera els 72.000 milions d’euros! I com s’ha arribat aquí? D’una manera simple i plana, perquè s’ha legitimat i perpetuat el que considerem un engany als cotitzants i als pensionistes, és a dir, a la classe treballadora.
Per explicar-ho, em refereixo a la recomanació número 1 de les presentades. Segurament la més important, o si més no, la que determina el sentit de totes les següents. És la que tracta del finançament de la Seguretat Social i l’equilibri financer. S’hi constata i s’accepta passivament el saqueig de la caixa de la Seguretat Social. S’explica que l’Estat ha ficat la mà en els estalvis de més de 18 milions de treballadors i treballadores cotitzats, i fa com si aquí no hagués passat res. Evidentment, mai trobaran a Esquerra Republicana blanquejant aquest tipus d’actuacions.
Durant 25 anys, el Pacte de Toledo ha ignorat el saqueig perpetrat per l’Estat enlloc de defensar els interessos dels més de 9 milions de pensionistes -152.000 a la demarcació de Tarragona-, que estan cobrant segons les seves aportacions, i dels més de 18 milions de treballadors i treballadores que estan generant el seu dret a la seva futura pensió a través de les seves cotitzacions. Ara, per primera vegada després de 25 anys, es reconeix de manera contundent aquesta realitat que sempre va ser el nostre punt de desacord més important amb les recomanacions del Pacte de Toledo. I què es fa? Enlloc de reposar o compensar el diner gastat indegudament, es diu que de cara al 2023 s’hauria d’anar acabant el saqueig. Però l’assumpte és greu i no només pels milers de milions desviats -parlem de més de 500.000 milions d’euros-, sinó pel relat que s’ha anat creant.
Així, sobre les bases del saqueig a la caixa de la Seguretat Social, s’ha construït la mentida que el sistema de pensions és insostenible. El mantra de la insostenibilitat, de crisi permanent, ha creat una corrent d’opinió amplificada pels mitjans de comunicació. I ha servit per legitimar retallades en pensions i en els drets dels pensionistes, però sobretot, per crear un pànic que només ha afavorit el sistema financer i el seu negoci dels plans de pensions privats amb un lema que podria ser: “Si vols una pensió, fes-te un pla de pensions privat”.
Els diners de la caixa de la Seguretat Social són dels treballadors i treballadores, ja siguin assalariats o autònoms. No són de cap govern, no són de l’Estat, són uns diners nostres, és salari diferit i té unes finalitats molt clares i especificades per llei. Els diferents governs no han complert les recomanacions del propi Pacte de Toledo des de l’any 1995.
Ara, si tots estem d’acord que la Seguretat Social és sostenible, per què no s’exigeix una pensió mínima del 60% del salari mitjà com fixa la Carta Social Europea per al salari mínim? Per què no es pot revertir l’augment de l’edat de jubilació fins els 67 anys i baixar-la? Per què es nega el pa i la sal a pensionistes amb carreres de cotització de 36, 37, 38 o més de 40 anys que han estat acomiadats o es troben brutalment expulsats del mercat de treball i són penalitzats de per vida? Per què s’està parlant ja d’ampliar el període de càlcul de la base reguladora de les pensions a tota la vida laboral? Per què només posem traves i més traves a la regularització de les persones migrants?
Les persones que arriben aquí a la recerca d’una vida millor venen a treballar. Facilitem l’accés als permisos de treball per via de l’arrelament laboral. Aconseguiríem acabar amb la discriminació i, al mateix temps, aconseguiríem més contribuents a la Seguretat Social. És imperatiu!
Alberto Bondesio Martínez. Assessor de la Presidenta del Grup Socialista i Demòcrata al Parlament Europeu
Enguany es conmemoren els primers 70 anys de la Declaració Schuman, o el que és el mateix, la primera pedra de la construcció europea. Un 9 de maig de 1950 el Ministre d’Afers Estrangers francès, Robert Schuman, va pronunciar la Declaració que havia d’encetar un període de cooperació, solidaritat i democràcia enmig d’una Europa desolada després de l’atrocitat de la Segona Guerra Mundial.
70 anys més tard, Europa es troba inmersa en una voràgine de pandemies: la de la covid19, la del populisme, la del canvi climàtic, la de la desigualtat, o la dels nacionalismes, entre d’altres. Com poder fer front a totes elles inclouria un nivell d’anàlisis tant extens que caldrien milers de pàgines per aproximar-nos-hi al detall. Però, segurament, totes les possibles solucions acabarien fent referència i girant al voltant d’una sola idea: Europa. I és que la singularitat de la solidaritat europea com un dels fonaments de la Unió en conforma en resposta als reptes actuals, incloent-hi la pandemia i les seves conseqüències sanitàries, econòmiques i socials. Només podem fer front als reptes globals de forma conjunta i solidària.
Si bé és cert que la Unió pot fer només allò sobre el que té competències, tendim a nacionalitzar èxits europeus i a europeïtzar fracassos nacionals. D’aquí aquella màxima tan injustament estesa de “Europa no fa res”. Evidentment, tot és millorable, i Europa també. Pero cal recordar que en aquesta pandemia la Unió Europea no només ha respost, per exemple, coordinant equipament sanitari amb 380 milions d’euros, o amb l’establiment de l’Ajuda Temporal per Mitigar el Risc d’Atur en situació d’emergència (SURE) amb 100 mil milions d’euros, que ajuda a protegir llocs de treball afectats per la pandèmia. Però, sobretot, ho ha fet a nivell institucional, i mirant cap al futur amb el Pla de Recuperació Europeu. Aquest Pla inclou un pressupost europeu pel període 2021-2027 d’1,1 bilions d’euros i el fons Next Generation EU, amb 750.000 milions d’euros de pressupost.
Aquest fons Next GenerationEU té 3 grans pilars: el de recolzar els Estats membres en la seva recuperació econòmica, el d’estimular i recolzar la inversió privada i, per últim, el de millorar la capacitat de reacció a crisis sanitàries amb el que hem après de l’actual, reforçar el mercat únic i accelerar la doble transició digital i ecològica.
La rellevància d’aquests Fons no és només pressupostària. Aquests són fruit d’una voluntat de cooperació intergovernamental per fer front a aquesta crisi de forma solidària i efectiva, i defineixen la sortida de la crisis apostant per un futur sostenible, en el sentit més ampli. Aquests fons han d’impulsar una transició econòmica justa cap a un model més ecològic i menys contaminant per fer front a la crisi climàtica, garantint llocs de treball i igualtat social. Aquests fons aposten per la digitalització de la nostra economia, que ha de ser vanguardista a nivell mundial. Aquests fons han de recolzar el Pilar Social Europeu i la Cohesió Territorial, que garanteixi nivells de vida dignes en tot el territori de la Unió, acabant amb les bosses de pobresa existent. Aquests fons, han de garantir la igualtat de gènere i la no discriminació en aquest impuls cap al nou futur.
Si abans de la crisi no hi havia temps a pedre per fer un canvi de rumb, ara no hi ha excusa! A nivell estatal, la traslació d’aquests objectius europeus és una realitat, i s’està negociant amb Comunitats Autònomes i Ens locals la seva execució. Cal, doncs, una alineació d’objectius i una planificació estratègica que ens permeti també, a Cataluya i al Camp de Tarragona, de sumar-nos a aquest nou futur comú. Hauríem, doncs, de tenir un Govern capficat en definir com Catalunya fa front a aquests reptes, i no centrat en la innacció amb preteses excuses nacionalistes. Hauríem de tenir un Govern que liderés com transformem el nostre teixit productiu, com conservem la nostra biodiversitat, com garantim la igualtat de gènere i com reduïm la pobresa. També, haurem de liderar des d’aquesta segona àrea metropolitana de Catalunya com volem generar riquesa de forma sostenible, com fem front a la crisi del sector turístic, com millorem les nostres infrastructures i les fem més netes o com despleguem el nostre potencial com a territori en, transformant sectors consolidats i creant de nous. Haurem, doncs, de plantejar-nos com volem fer front a aquests reptes comuns: com volem aprofitar els recursos i com volem contribuir a aquest nou futur comú que no pot esperar més.
En definitiva, aquests instruments seran a nivell econòmic una mena de Pla Marshall del segle XXI, que disten de les receptes neoliberals del 2008 que van tenir al Govern de la Generalitat com alumne aventatjat. Però a nivell hisòric, aquests Fons són una resposta solidària i ambiciosa que no només ha d’ajudar a la recuperació econòmica i a la sortida de la pandèmia, sinó que també han d’impulsar la transformació ecològica i social per aconseguir un futur més igualitari i més just, on ningú quedi enrera. Són, doncs, l’oportunitat de fer història i pavimentar el nostre futur més inmediat. No desaprofitem aquest moment. Si fa 70 anys es va començar a bastir una nova Europa sobre les cendres d’una guerra, bastim ara un nou futur més verd i més just sobre les conseqüències d’un virus. Un nou futur que sigui marcada i genuïnament europeu.
Eva Ferran Directora dels Serveis Territorials de Justícia a Tarragona
Fa uns dies van començar els treballs d’obertura de la fossa del cementiri de Salomó on els arqueòlegs preveuen trobar les restes d’una vintena de soldats republicans morts al gener de 1939, durant l’avenç de les tropes rebels. Malgrat la pandèmia, és important poder seguir endavant amb les actuacions com aquesta, per ajudar a tancar dols. La memòria és un acte de justícia.
Cal donar veu a la història i honorar les víctimes, cal mirar de donar respostes a les famílies que encara busquen els seus familiars desapareguts. De fet, es calcula que a Catalunya hi ha unes 20.000 persones enterrades en fosses de la Guerra Civil, i tenim documentades 523 fosses arreu del territori català. Parlar-ne, actuar i dignificar les sepultures suposa recordar uns fets transcendentals en la nostra història recent. Uns esdeveniments traumàtics que van comportar l’exili dels màxims representants de les institucions republicanes i alhora de centenars de milers de persones, ciutadans i ciutadanes del nostre país.
Així mateix, entre 1936 i 1939, el nombre de morts va ser incalculable ja sigui per afusellaments, soldats caiguts al front o altres violències repressives, i molts d’ells van ser enterrats en rases. En casos com els de Salomó, els veïns del poble mateix van recollir amb carros els cadàvers dels soldats republicans que havien quedat estesos al terra i els van enterrar en una fossa al cementiri. Tot plegat serveix per a trencar el silenci sobre els milers de desapareguts.
El Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, mitjançant la Direcció General de Memòria Democràtica, contribueix a la recuperació de la memòria històrica i a la cultura de la pau mitjançant la planificació de les actuacions en fosses. D’aquesta manera, la Generalitat promou, coordina i finança les actuacions en fosses on hi ha persones desaparegudes del període de la Guerra Civil i la dictadura franquista, amb l’objectiu de poder analitzar i identificar les restes trobades i retornar-les als seus familiars, o bé donar-les-hi una sepultura digna.
Salomó és la 32a fossa que s’obre gràcies al pla de Fosses, el programa que des de 2017 planifica i prioritza l’obertura de fosses i els treballs per a identificar-ne les víctimes. En aquest temps, s’han recuperat 316 persones, de les quals s’han pogut identificar 8 amb el Programa d’identificació genètica, que és un sistema que disposa d’una base de dades amb perfils genètics de familiars de víctimes i perfils genètics de restes localitzades en fosses.
Les dades s’encreuen per veure si hi ha coincidència genètica. Si hi ha coincidència genètica, la víctima pot ser identificada i per tant retornada a la família. Si la identificació no és possible, les restes han de ser enterrades als cementiris dels municipis on van ser trobades, tal com marca la Llei de fosses. Però en aquest cas, val a dir que el temps juga en contra nostra i en ocasions no queden o no hi ha constància de familiars vius. A més, tot sovint només són pistes, records, converses, testimonis, memòria oral de les persones del lloc que poden ajudar a localitzar i situar les fosses. Per tant, cal seguir investigant i recollint la informació per a que no quedin engolides per l’oblit, sigui perquè els testimonis han anat morint o perquè en molts casos els executors van amagar molt bé els seus crims. També hem de lluitar contra la indiferència, la voluntat de ruptura amb el passat, el silenci, el desarrelament…
Més enllà de la mirada purament històrica, les polítiques de memòria han de ser molt presents en l’àmbit de la ciutadania i els drets humans, perquè afecten drets tan bàsics com la cerca de la veritat, la justícia, la reparació de les víctimes i la garantia que els esdeveniments no es repetiran.
No entenem quina política està duent a terme el govern de Cambrils. El govern tripartit ha aprovat les ordenances fiscals pel proper any. Quina ha estat la nostra sorpresa (llegeixi’s amb ironia) quan hem vist que tots aquests números, impostos i taxes han estat insensibles a la realitat de la nostra ciutadania. Lluny de ser corresponsables amb la crisis econòmica provocada per la pandèmia de Covid segueixen amb la “patada” cap endavant i amagant el cap sota de l’ala. Vostès on viuen? Passegen per Cambrils? Parlen amb la gent?
Des del PSC creiem que en moments excepcionals calen mesures excepcionals, i a aquestes alçades, i amb un panorama econòmic i social cada cop més preocupant no les veiem per cap bada. Ans al contrari. Per no parlar del tarannà autoritari de l’alcaldessa tancada a la seva torre de vidre i de la nul·la voluntat política d’analitzar conjuntament amb l’oposició la realitat econòmica de la nostra ciutat i d’arribar a acords. No hi ha gestos. No hi ha ganes. No es fa política amb majúscules.
Si els polítics no som capaços d’analitzar contínuament el comportament dels serveis que s’ofereixen amb la voluntat de millorar; estudiar allò que no funciona i repercutir-ho econòmicament de la forma més justa és que l’engranatge no està ajustat. Llavors, lamentablement, haurem de donar la raó a aquelles persones que diuen que els polítics no serveixen per a res. La seva feina al govern i la nostra a l’oposició, és demostrar que la política és una eina de millora de la societat.
Aquest govern, dia rere dia, el que està demostrant però, és que l’únic que li interessa és seguir acontentant els seus. I si no, diguin-me quina necessitat hi ha de comprar en aquests moments el celler de la Cooperativa Agrícola sí o sí. El Teatre Auditori segueix aturat. El Mercat Municipal necessita d’una reforma integral, l’escola de Música Municipal tampoc està en les millors condicions. Però aquest govern només vol tapar els forats de la mala gestió econòmica que es va destapar a la Cooperativa i que van enxampar a molts cambrilencs amb la fallida pel mig. Quines són les raons? Ens les poden explicar? De veritat que amb la major crisi econòmica, social i sanitària de les darreres dècades cal desprendre’s de 800.000 euros en un espai que està protegit i que no pot desaparèixer?
I si el ‘macro’ panorama és desolador ja no diem el dia a dia. Ens trobem amb unes ordenances fiscals que no esmenen ni una coma de l’Impost de Béns Immobles. Vostès saben que hi ha cert marge de maniobra. Perquè no comencem a fer gestos amb les persones respectuoses amb el medi ambient?
Una bona política fiscal és aquella que és fa amb el criteri d’incentivar, motivar, premiar el bon ús dels serveis i també la que ajuda a aquelles persones que tenen dificultats. No entenem perquè apliquen un increment lineal del 14% en la factura de la brossa quan podrien aplicar incentius a les persones que reciclin correctament.
No ens han acceptat cap proposta de les que els hi hem fet, per donar alguns exemples:
Aplicar una rebaixa als col·lectius que implantin mecanismes per a l’estalvi en calefacció i aire condicionat permanent. Que permet:
1) Rebaixar el 90 per cent de l’IBI durant 3 anys anys després d’acabar la construcció, als edificis o habitatges, que fruit d’una gran rehabilitació, obtinguin l’etiqueta A al certificat energètic.
2) Rebaixar el 50% de l’IBI als habitatges inscrits al parc municipal d’habitatges de lloguer social mentre hi formin part.
Tampoc no han pres cap mesura per tal de alleugerir les dificultats econòmiques davant la crisis de la Covid-19, i per tal d’intentar reactivar l’economia del municipi. Des del PSC creiem que haurien de continuar eximint de fer pagar les taxes d’ocupació de la via pública. Sense els nostres comerciants, semblarà una ciutat desèrtica, no podem permetre que el comerç la restauració i d’altres… segueixin tancant persianes. Des del govern es poden fer aquests gestos. I la pregunta és perquè no es fa?
Decideixen pagar als bancs 1 milió d’euros perquè no els van saber invertir en allò que tenien pressupostat l’any anterior però tampoc no volen fer bonificacions amb l’excusa que no existeix la figura jurídica.
De 25 ordenances que serveixen per obtenir ingressos n’han modificat 13, la majoria no impliquen una voluntat política d’ajudar a la ciutadania ni contemplen la nova realitat.
Mentre agilitzen els sistemes de cobrament a la ciutadania no apliquen la mateixa vara de mesurar a l’hora de retornar diners per serveis no prestats. Ens preguntem com és que les empreses poden fer domiciliacions de serveis i el ciutadà de carrer no pot fer una simple gestió per telèfon. De veritat no s’han plantejat el despropòsit i més ara, quan les plantilles han de teletreballar?
Per tot plegat diem ben alt i clar que Cambrils no té govern. Té desgovern.
Un número i una lletra, que podria semblar un domicili, o una jugada de barquets, i que ja sabem que és molt més que això. És, pot ser, volem que sigui, una passa endavant, un obrir-nos a moltes possibilitats de viure i de treballar millor. Com tots els avenços tecnològics, és una oportunitat que cal saber aprofitar; és a dir, orientar-la amb uns principis d’equitat, de sostenibilitat, de seguretat, i d’eficiència. Aquesta és la voluntat del Govern. El 5G es començarà a desplegar i aplicar a Tarragona, i d’aquesta manera, els tarragonins i tarragonines podran gaudir de la nova xarxa 5G amb velocitats de fins a 1Gbps en descàrrega, que multipliquen per 10 les velocitats de la xarxa 4G.
Això serà possible gràcies al desplegament del Pla d’Educació Digital del Departament d’Educació que, d’entre d’altres, preveu la millora de la connectivitat a Internet dels centres educatius de Catalunya. A partir d’aquí, l’existència de la connectivitat farà possible gaudir de nous serveis que requereixen un ús intensiu de dades en mobilitat. I això aplicat a serveis, a l’activitat econòmica, a l’internet de les coses, a la vida quotidiana.
El fet que això tingui lloc a Tarragona i a partir del pla d’Educació Digital ens dona uns senyals molt potents. En primer lloc, d’equitat territorial, de tenir en compte tot el país, com ja s’està fent des del departament de Polítiques Digitals i Administració Pública, que està desplegant xarxa arreu del territori, amb l’objectiu que ningú es quedi enrere, que viure en una comarca de muntanya o en un poble petit no sigui cap obstacle per estar connectat. En segon lloc, per començar a posar aquesta tecnologia al servei de l’Educació, que és una prioritat. En tercer lloc, que això és possible fer-ho (i també podríem dir que fer-ho a Tarragona de manera específica) perquè hi ha una sòlida base de preparació i de capacitació tècnica. Des de la mateixa URV fins a molts professionals preparats, i empreses, petites i mitjanes, d’alta especialització.
Però també, i això és molt important, està donant un senyal de futur. De com volem que la sortida a la crisi, a aquesta crisi sanitària, social, econòmica, que estem patint, no sigui un «tornar com estàvem», sinó que hi hagi un salt qualitatiu, que donem un tomb decisiu a models esgotats, basats en la mà d’obra barata i precària, i activitats de poc valor afegit.
Això no significa trencar amb tot el que teníem; hem de continuar essent una potència turística, però aquest cop més basada en la qualitat i en l’excel·lència – per exemple, experiències turístiques on line en temps real- ; hem de continuar apostant pel pol industrial del Camp de Tarragona, des de la qualitat i la innovació. Hem de protegir i desenvolupar el sector primari, i fer-ho també des de la utilització d’eines intel·ligents –per exemple, gestionar equipaments agrícoles o ramaders a distància en temps real-.
El 5G ens ha d’ajudar a tot això, en el benentès que les tecnologies, per avançades que siguin, les utilitzem les persones, i que són les persones qui en determinen prioritats i usos. Des del Govern, aquesta és la nostra prioritat: Educació, equitat territorial, innovació. Per a tots i totes, a tot arreu.
100 dies de reptes i d’il·lusions intactes. Així finalitzen les primeres 14 setmanes d’aquest espectacular projecte conegut sota el nom de DiR Golf Costa Daurada.
I és que ni la Covid-19 ni la situació econòmica actual han aconseguit aturar l’avenç inapel·lable del centre esportiu de referència de fitness a la província de Tarragona.
Els més de 800m2, repartits en dues plantes i en més de 7 espais diferents -entre els que destaquen la zona funcional, l’espai de salut i benestar o l’SpinDiR- han generat una gran resposta entre tots els nous abonats de l’entitat. Gairebé són ja 1000 nous usuaris que ja poden gaudir de tots els avantatges d’aquesta nova instal·lació que va obrir les seves portes fa vora els quatre mesos.
Un temps curt però suficient per aclarir alguns dels dubtes sorgits arran la situació mundial actual el dia de la presentació de les noves instal·lacions: es manté el creixement a l’alça de socis al club del Catllar. Un ingrés de noves altes que no ha vist afectat el seu desenvolupament per la pandèmia mundial i amb el que els dirigents de l’entitat esperen mantenir l’evolució favorable pels propers mesos, tal i com apunta el màxim responsable de la secció, Xavier Pueyo: “Tenim molts projectes i idees en ment que esperem que la Covid-19 ens permeti tirar endavant. Hem ampliat la llista de nous serveis que ens estem segurs que ens ajudarà a seguir creixent. Creiem que l’oferta actual és espectacular”.
A les seccions ja conegudes de Golf, Pitch&Putt, Pàdel i Tennis, ara se suma al Tarragona Sports Center l’únic centre de benestar i fitness de la marca registrada DiR a la demarcació tarragonina que compta també amb una piscina exterior de 25 metres.
En un entorn idíl·lic per posar-se en forma, Dir Golf Costa Daurada ha ampliat la seva oferta mensual d’activitats dirigides. El passat 3 d’octubre es va realitzar una Masterclass a l’exterior del gimnàs aprofitant la presentació de les noves coreografies de Body Combat i Body Pump i que va aplegar més d’un centenar de socis. Una activitat que se suma a la llista d’activitats outdoor impulsades al Club entre les quals destaquen les noves seccions de BTT -bicicleta de muntanya- i Running que cada dia compten amb més adeptes entre les seves files. Una combinació única amb la natura que s’ha convertit ja en marca personal del Club.
El passat 14 de gener de 2020 va tenir lloc l’accident de l’empresa IQOXE, un dels accidents més greus a la indústria química assentada en el nostre territori. Un accident que havia de suposar un punt i a part en les relacions indústria – població, en la seguretat i control d’un sector clau per al desenvolupament del territori.
Tot i que va causar la mort de tres persones, nombrosos ferits i múltiples desperfectes a immobles de les poblacions del voltant, ens trobem davant d’un escenari en què moltes decisions que s’haurien d’haver pres, molts canvis que ja haurien d’estar operatius, encara no s’han produït.
Un cop aixecat el secret de sumari de l’accident d’IQOXE, s’hi entreveuen deficiències de seguretat i vulneracions de drets laborals, defectes en les instal·lacions, males praxis i vessaments d’aigües residuals de forma no controlada.
Cal esperar que la justícia actuï, però mentrestant no es pot mirar cap a una altra banda, ni resignar-nos a que torni a passar. Som conscients de la importància econòmica del sector químic al nostre territori. Sabem que el pa de moltes famílies depèn d’aquesta activitat. Però cal parlar de condicions de seguretat, de prevenció de riscos, de no estalviar en materials de qualitat, en manteniment, en formació, de no reduir plantilles a nivells de qüestionar l’operativa de les plantes (com han denunciat els sindicats). El risc de no complir l’hem comprovat: si els treballadors de la indústria química no poden desenvolupar la feina en condicions dignes, qui pagarà el preu serem tota la població, i aquest no és un risc assumible.
Dit això, qui vegi aquí un rebuig cap a la indústria, erra. Volem ser bons veïns amb la indústria química, no hi ha cap dubte. Això comporta tenir un sector conscienciat de la seva perillositat, dels seus riscs inherents i de la seva responsabilitat cap a la societat. Beneficis per sobre de tot? Malauradament, aquesta la sensació que hi ha ara instal·lada a la població. Cal un canvi de mentalitat i treballar cap a una indústria rendible, però responsable. I sí, ambdues són totalment compatibles.
Imatge de la planta sinistrada d’IQOXE. Foto: ACN
D’aquest accident hem après que els controls no són, segurament, els més adequats. Davant de la casuística d’aquestes indústries i de la seva perillositat i incidència a tot el territori, es pot arribar a la conclusió que falten eines per dur a terme aquest control de manera eficaç. És per això que el grup d’Esquerra Republicana – EH Bildu al Senat ha impulsat una ponència referent a aquesta temàtica. Amb la ponència s’obtindran estudis exhaustius de l’estat de la indústria a casa nostra que han de servir perquè el sector es nodreixi de les recomanacions exposades pels experts.
Des d’Esquerra Republicana del Camp de Tarragona pensem que una bona solució a contemplar seria l’existència d’un organisme, públic i multidisciplinari, on hi intervinguin Inspecció de Treball i els departaments de Medi Ambient i d’Indústria, amb mitjans, atribucions i capacitat per vigilar els processos que s’hi duen a terme, que duguin la inspecció i la fiscalització d’aquest sector.
No oblidem tampoc que estem obligats a donar respostes a altres camps, com la salut. Cal disposar d’una legislació més estricta pel que fa a la contaminació ambiental, que contempli tots o, com a mínim, els compostos més representatius de l’activitat que es desenvolupa en el nostre entorn i que tenen una afectació sobre la nostra salut. Òbviament, es fa patent la necessitat d’estudis de la qualitat de l’aire. Amb el coneixement es podran prendre decisions.
No podem aplicar la lògica de retallar per guanyar, ens hi va la vida.
Marc Riu Rusell (ERC la Canonja), Pineda Vaquer Ferrando (ERC Vila-seca), Sílvia Puerto Lleixà (ERC Constantí), Albert Roig Rovira (ERC el Morell) i Marina Domènech López (ERC Perafort i Puigdelfí).
Jèssica Albiach, candidata ECP a la Presidència de la Generalitat
El canvi climàtic i la crisi ecològica són una realitat ja innegable: el fet que aquest mes setembre del 2020 hagi estat el més càlid de la història des de que hi ha registres n’és bona prova. Aquesta doble amenaça empeny amb urgència al desenvolupament d’estratègies energètiques que aturin la degradació del planeta i contribueixin sense matisos a la protecció del medi ambient i la biodiversitat.
El context de crisi social i econòmica exigeix que aquestes estratègies es plasmin en un model de transició verd que vetlli pels drets de la ciutadania, garantint l’accés universal a l’energia, protegint especialment les persones més vulnerables i, simultàniament, respectant l’equitat territorial i el repartiment just de la riquesa.
D’aquesta manera, i dins d’un horitzó de creixement de la demanda d’energia, és hora de deixar enrere una economia depenent dels combustibles fòssils i invertir en fonts d’energia neta, com la solar, l’eòlica, l’hidro-elèctrica, la termal, el biogàs, la biomassa i d’altres fonts renovables que, a més de frenar la degradació climàtica, poden estimular el creixement econòmic i el desenvolupament sostenible. En aquest sentit, cal celebrar que el Govern de l’Estat estigui avançant en aquesta direcció, tot i que convé fer-ho més i millor.
Sembla més que evident que, en aquesta revolució verda, aquells que han controlat fins ara les fonts de producció i els mercats de distribució, àmpliament culpables de la situació en la que ens trobem, no són els idonis per liderar aquest canvi. En cap cas podem confiar aquesta transició a les mans de l’oligopoli energètic, d’aquell que ha fet de l’energia una mercaderia, negant el dret a l’accés als recursos energètics i propiciant, en conseqüència, les circumstàncies de vulnerabilitat social, o d’aquell que ha provocat i ocultat la degradació del medi ambient, el paisatge i la salut a costa d’engrandir el seu gran negoci.
De la mateixa manera, aquest canvi de model, també s’ha d’adaptar necessàriament a unes estructures més democràtiques, transparents i centrades en els drets de tota la ciutadania. Un nou model més net, horitzontal, sostenible i descentralitzat, i amb una participació decisiva del sector públic, que vetlli perquè aquest sector estratègic no sigui hostatge dels interessos de les grans empreses que se n’han aprofitat durant dècades. Un model basat en la producció i el consum de l’energia mitjançant la creació de xarxes descentralitzades i en la implicació de tot el territori i la seva ciutadania, assolint les condicions perquè aquesta transició sigui una oportunitat per a molts municipis, en especial aquells que es veuen afectats per processos de despoblament, i no pas, com s’està percebent, una amenaça, quan no una depredació, dels seus recursos. La informació i l’acompanyament a la ciutadania per part de les administracions públiques esdevenen així claus per construir aquest nou model energètic, i no pas la desregulació i deixar-ho tot en mans de les dinàmiques del capitalisme més descarnat.
El despoblament té unes enormes conseqüències per a la gestió del territori, doncs frena la consecució dels grans objectius per la sobirania alimentària, la prevenció d’incendis, la preservació del patrimoni, la gestió del paisatge o la lluita contra l’emergència climàtica. Cap d’aquests grans reptes podrà afrontar-se si no tenim un món rural poblat, viu i actiu.
La proliferació de grans centrals de producció elèctrica per mitjà d’aerogeneradors colossals i de grans extensions de panells foto-voltaics, dites eufemísticament “parcs eòlics” o “parcs solars”, concentrades en uns pocs territoris, en mans de les grans corporacions energètiques, en perjudici dels valors mediambientals, paisatgístics i econòmics locals i sense una regulació que garanteixi el retorn dels beneficis al territori, ni la creació de llocs de treball, ni la preservació del medi ambient, ni tan sols el desmuntatge un cop esdevingui tecnologia obsoleta, no respon a aquesta transició energètica cap a un model ecològic, equilibrat i sostenible, sinó que respon a la continuïtat del capitalisme especulador i extractivista, maquillat de color verd, això sí, per raons de màrketing.
L’experiència de la Terra Alta i el Baix Ebre, on la proliferació d’aerogeneradors i el sacrifici de la qualitat de vida de la seva ciutadania no només no ha revertit una preocupant dinàmica de despoblament i manté les comarques en la cua de la renta per càpita a Catalunya, contrastada, per cert, amb el veí Priorat, que va impedir la instal·lació, són casos paradigmàtics. Avui, més d’una dècada després, no només no se n’ha tret cap ensenyança, sinó que aquest model es vol aprofundir i, al mateix temps, expandir castigant els territoris més rurals, incidint especialment en la Segarra, les comarques de l’altiplà central i el camp de Tarragona.
Per contra d’això, cal dotar de finançament al món rural pels serveis ambientals, ecològics i paisatgístics. La Catalunya urbana no pot seguir donant l’esquena a la Catalunya rural mentre es beneficia dels seus recursos naturals. Recursos sense els quals les zones urbanes no podrien viure. Les àrees metropolitanes de Catalunya no podrien funcionar sense els recursos i serveis ambientals que se’ls proveeix des del món rural: aigua, energia i aliments. Però també paisatge i captació de CO2.
Per tant, abans que sigui massa tard i es castigui una part del territori, enterrant el seu desenvolupament en pro d’una pretesa transició energètica fallida, és imprescindible un enfocament integral i planificat del país, vetllant per l’equitat territorial, una producció solidària i de proximitat al consum, una garantia de creació d’ocupació digne i de qualitat i d’estímul de la riquesa local.
En conseqüència, és més que urgent una Llei de la Transició Energètica de Catalunya, que defineixi els paràmetres de la transició energètica, el procés de descarbonització i la progressiva substitució de les fonts d’energia vinculades a combustibles fòssils i nuclears per l’aprofitament dels recursos renovables i que ho faci permetent que tot plegat sigui una oportunitat il·lusionant de justícia i equitat i no una amenaça de desequilibri i desigualtat.
Perquè, estem convençudes, de la mateixa manera que anem tard, encara som a temps i un altre model energètic és possible. És qüestió de voluntat política i compromís col·lectiu.
Jèssica Albiach, candidata ECP a la Presidència de la Generalitat
Ángel Juárez, presidente de Mare Terra Fundació Mediterrània
La crisis medioambiental y ecológica que sufren las playas de Tarragona y el fondo marino no es una novedad, pero eso no significa que no sea una emergencia. La problemática sigue empeorando, mientras que las administraciones y las empresas no hacen nada al respecto. Desde Mare Terra Fundació Mediterrània, y yo personalmente, llevamos más de 20 años intentando buscar soluciones, reclamando intervenciones y exigiendo responsabilidades. Pero nadie parece reaccionar. Necesitamos personas y entidades valientes que hagan un paso adelante.
Empecemos por los microplásticos. Como varios estudios han demostrado, el litoral tarraconense es uno de los más afectados. Según el estudio del grupo TecnATox-URV, el 57% de los plásticos son fibras de ropa. Este material artificial recala en el medio marino a través de torrentes y rieras, arrastrado por ríos caudalosos como el Ebre o a través del alcantarillado y de los emisarios marinos.
El mismo estudio analizó los sedimentos y las arenas de las playas, encontrado microplásticos de 3 tipos principalmente: polipropileno (un 42%), poliestireno (un 37%) y polietileno (un 16%). Y entramos en una nueva categoría: los pellets.
Los pellets son unas pequeñas bolas de polipropileno de unos dos milímetros de diámetro, que muchos habréis visto en las playas de Tarragona. Este verano, solo en la playa de la Pineda, se encontraron este 30 y 90 millones de unidades. ¿El origen de estos vertidos? En el polígono petroquímico hay industrias que los producen y otras que los utilizan como materia prima y también se transportan por barco.
9 meses después
Ayer también se cumplían 9 meses de la explosión de Iqoxe, la cual tuvo lugar el pasado 14 de enero. Y aún no se ha depurado ninguna responsabilidad. Como se está demostrando en la investigación del caso, la empresa aumentó su producción de forma clandestina, sin tener capacidad en la depuradora.
¿Su solución? Iqoxe realizó regularmente vertidos al mar, que para no ser detectados se realizaban por la noche o en fin de semana y eran tratados con desespumante para no ser percibidos.
¿Cómo algo así puede pasar desapercibido? ¿Nadie va actuar? Nosotros sí. A lo largo de esta semana hemos estado realizando reuniones para planear nuevas acciones. Lo que queremos es sencillo: queremos un mar limpio, y queremos saber la verdad. Por eso exigimos a administraciones y empresas transparencia total, y responsabilidad ecosocial. Basta ya de maltratar nuestro mar. Quién ensucie debe limpiar, quien incumpla la ley debe pagar. Políticos y empresarios, el Mediterráneo es de todos, y ya no puede esperar más.
Després de dir-nos reiteradament que era impossible, el govern espanyol ha hagut de cedir i permetre que els nostres pobles i ciutats facin servir els seus recursos per atendre l’emergència social, econòmica i sanitària
Jordi Salvador, diputat per Tarragona al Congrés dels Diputats
Els ajuntaments dels nostres pobles i ciutats podran fer servir els recursos dels que disposen per atendre les necessitats urgents dels seus veïns i veïnes. Milions i milions d’euros fins ara bloquejats als bancs per les injustes i inhumanes regles de l’austeritat fiscal serviran per afrontar l’impacte de la pandèmia més important del darrer segle. Un fet d’una lògica aclaparadora per als que ens dediquem al servei públic però que ha costat una llarga batalla contra un govern del PSOE i Unides Podem que fa mesos que ens repetia, una i altra vegada, que suspendre els topalls de les regles de despesa era, ras i curt, “impossible”. Aquest dimarts, però, ho han aprovat en Consell de Ministres.
La demarcació de Tarragona és la segona de Catalunya en romanents immobilitzats als ajuntaments amb un total de 359,95 milions d’euros. Concretament al Camp de Tarragona, hi trobem força exemples, com el de la ciutat de Tarragona, amb 6,6 milions d’euros que es podran destinar a atendre les necessitats assistencials de la Covid, a reactivar l’economia i a quadrar els comptes municipals després d’una caiguda dels ingressos de prop de 12 milions. A Reus, l’import supera els 1’9 milions d’euros i podria injectar-se al pla de xoc contra la pandèmia, xifrat en 4,5 milions. Cambrils, amb 3,1 milions, i Torredembarra, amb 800.000 euros, en són altres casos significatius.
Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació i vicealcaldessa de Reus
Durant anys, les regles imposades pel ministre d’Hisenda del govern del PP, Cristóbal Montoro, ens han impedit impulsar projectes imprescindibles per al territori, bloquejant els estalvis de tots i totes. I quan ha estat més necessari que mai, quan les botigues dels nostres barris tanquen, els nostres conciutadans pateixen els estralls dels ERTOs, la manca d’oportunitats i l’emergència dels contagis, el govern espanyol ens plantejava com a única opció transferir-los aquests fons acumulats, i si de cas ja ens els anirien retornant a terminis. Un xantatge inacceptable, més encara quan la mateixa Unió Europea va recomanar a l’abril, fa ja gairebé sis mesos, que s’eliminessin els topalls de despesa per atendre l’emergència.
El republicanisme català ens vam plantar, i vam anunciar que ni els ajuntaments ni les diputacions republicanes del país cedirien els diners dels nostres veïns i veïnes a l’Estat. Hem lliurat la batalla política als municipis, hem impulsat nombroses iniciatives al Congrés i al Senat, i vam posar-ho reiteradament sobre la taula durant els debats de l’estat d’alarma. Sempre amb la mateixa resposta. Fins i tot quan vam haver de tombar el decret – xantatge del govern espanyol, ens van dir que “no hi hauria una segona oportunitat”. Trilerisme polític de baixa estofa. I el que ens deien que era impossible, el municipalisme republicà ho ha fet possible.
L’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà.
Evidentment no n’hi ha prou. Exigim que el fons Covid de 5.000 milions d’euros arribi als municipis que ho necessiten. Demanem també que es garanteixi la participació dels ajuntaments en els fons europeus de reconstrucció. I si ens creiem que la democràcia va de baix a dalt, és imperatiu respectar l’autonomia municipal en l’ús d’aquests recursos.
Amb tot, seguirem insistint en la necessitat de revertir el marc d’austeritat aixecat pel Partit Popular. Tampoc no confiem en un partit socialista que va contribuir a posar les bases de les lleis austericides de Montoro reformant l’article 135 de la Constitució amb “agosticitat i traïdoria” per prioritzar el pagament del deute abans que l’atenció a les nostres escoles i hospitals. Però s pera construirta i , justa, solid la nostra gent, sempre, fins a la victores escoles i hospitals. Si confiem, perrmant l’e cataí tenim tota la confiança en la força del municipalisme republicà, que seguirem posant al servei de la nostra gent, sempre, per a construir els fonaments d’una república catalana que la volem lliure, justa i solidària.
Ferran, xec, has fotut el camp a la francesa. Sense dir adéu! Són temps estranys (i mira que n’hem viscut i compartit, de dies, nits i cincumstàncies estranyes!), i des de la sortida de la pandèmia que gairebé no havíem coincidit pel carrer, com abans.
Teníem pendent una conversa, per recollir dades que han de bastir el contingut del llibre que preparem amb Josep M. Arias sobre la història del periodisme amb les experiències de la professió, i de com vam viure l’ofici als inicis de la nostra activitat, desplaçant la carcúndia feixista.
Els primers contactes el vam tenir al setmanari Mestral, a finals del 79. En aquests més de 40 anys, mentre jo era a la SER tu estaves a la COPE. En la defensa de la dignitat de professió, vas tenir els collons d’enfrontar-te a la vaca sagrada del programa matinal, Antonio Herrera, que feia les desconnexions per al programa local cada cop més tard; et va costar el lloc, però et va valdre el reconeixement.
Més tard vàrem treballar junts a l’edició d’El Periódico de Catalunya Sud, una experiència del grup Zeta entre 1982 i 1984. En plegar, et vas quedar de corresponsal, fins que les reestructuracions del grup et fan fer fora amb una jubilació daurada i massa prematura.
Sempre vam seguir en contacte, per què als meus llocs de treball en comunicació corporativa, sempre demanaves dades, contrastar i volies fonts en les quals sustentar la informació. Feies l’ofici. En paral·lel, exploraves les vies literàries i també el reconeixement de personatges, com Guigui, a qui vas reivindicar, i ha quedat per a la posteritat tarragonina, amb l’obra que vas editar molt acuradament.
A les nits buscàvem el nostre espai de desintoxicació mental i la inspiració etílica al pub Nikon, quan existia, i si no en tants d’altres “antros” que has deixat escrits en les teves narracions publicades. L’endemà, però, alhora, estàvem respectivament a la feina amb el cap ben clar i les eines esmolades per treballar.
En acabar el compromís quotidià amb el paper escrit, vas deixar emergir el teu esperit llibertari, afiliant-te a la CNT i fent costat a causes. En paral·lel, des de la teva nova oficina, l’altell del Moto Club, atiaves la ciutat, les vides, la realitat i ho conjugaves en narracions curtes, reflexives, esplèndides, amanides en referències musicals, que han bastit les obres i vestit els llibres que han sortit regularment.
Presentacions casolanes memorables, després en llocs públics, buscant sinergies i complicitats, com la jove tatuadora que va il·lustrar el teu darrer llibre. L’impacte de la novela ‘Gatos rumberos’,…
Les tardes als actes culturals, amb posterior cervesa i conversa més que gratificant, sempre amb projectes i idees, o suggeriments que sabíem impossibles de fer realitat. Amb les jubilacions que apuntalen el temps disponible, parlàvem de com l’invertim pensant a seguir aportant coses a la comunitat, com el seu cas les obres amb un fons de denúncia…. La darrera ha quedat per publicar, i segurament que en el futur en podrem gaudir, quan en un moment o altre ens retrobarem els amics i companys per recordar-lo i beure’ns una birra a la seva memòria i la nostra salut. La música veurem qui la posarà. Les paraules, potser no caldran però: serà un espai per deixar fluir els sentiments.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
