Òscar Peris, cap de llista d’ERC per Tarragona el 21D
No fa massa dies, vaig tenir notícia del malestar d’uns pares i mares del Camp de Tarragona amb el servei de menjador escolar de la seva canalla. Amoïnats pel que creuen que és un mal servei per part de qui se n’encarrega, i amb la lògica preocupació per una correcta alimentació de les criatures, van mirar de fer gestions per a una nova concessió.
Resultat: no es pot. L’empresa va guanyar el concurs perquè oferia el preu més barat, i això és l’únic que la llei vigent obliga a tenir en compte. És precisament per coses com aquestes que es tramita al Parlament el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, que alguns han rebatejat com a llei Aragonès. El problema és que no només l’han rebatejada, també l’han tergiversada, i li fan dir coses que no diu. Perquè la llei de contractes de serveis a les persones no privatitza res, sinó que posa limitacions a les externalitzacions.
Per a fer-ho, limita el pes del factor econòmic en les adjudicacions: les administracions ja no hauran d’adjudicar al més barat, encara que sospitin –o sàpiguen del cert- que el servei no serà bo, sinó que també comptaran elements de qualitat, com ara la continuïtat, la millora del conveni col·lectiu als treballadors, mesures mediambientals… Fins ara, la llei –una llei estatal- no permetia introduir aquestes variables, i és aprofitant una oportunitat europea, les directives 2014/23 i 2014/24, que la Generalitat pot redreçar aquesta situació i marcar un nou camí.
La llei no obliga a externalitzar res ni a gestionar res directament i només pel sector públic. El que fa és limitar el pes del preu en les concessions i possibilitar criteris qualitatius en les concessions. Concessions, que no privatitzacions: el servei continua essent de titularitat pública.
A partir d’aquest nou marc, doncs, seran les administracions titulars del serveis les que decidiran el grau d’externalització, si és que la volen. I en el marc de la llei tindran la capacitat, fins ara negada, de marcar criteris qualitatius, i d’afavorir la concessió a cooperatives o altres empreses de treball social.
Res que no coneguem ara mateix, que molts serveis públics s’estan prestant per empreses sense aquestes condicions. Ara hi haurà l’opció d’afavorir, si es vol, condicions més socials i amb criteris qualitatius. Convindria, doncs, deixar de manipular el projecte de llei, i deixar de fer-li dir i fer el que no diu ni fa.
Convindria que, des de les administracions públiques, des dels governs, se’n fes una aplicació decidida en aquest sentit. I això serà possible amb la llei. Sense la llei, continuarem subjectes a una norma estatal que obliga a l’abaratiment i impedeix els controls socials i de qualitat. Això és el que volen? Jo no ho vull. Jo vull que l’AMPA dels meus veïns, amb l’ajut i col·laboració del consell comarcal corresponent, tingui opcions a triar la millor opció per al menjador dels seus fills. D’això es tracta.
Òscar Peris, delegat del Govern al Camp de Tarragona
Xavier Sabaté és ex-conseller del Govern de la Generalitat
“Llegeixo que alguns líders independentistes proposen com a objectiu en aquestes eleccions ‘derrotar Pedro Sànchez’. No crec que hagin copsat de què van aquestes eleccions. Ni pels models socials, econòmics ni d’equilibris ambientals. Però tampoc per les esperances de trobar solucions al conflicte Catalunya – resta d’Espanya.
Si derrotar Pedro Sànchez volgués dir que guanyés l’opció dels qui desitgen que perdin els socialistes encara ho podria entendre. Però aquestes eleccions van de governar Espanya on Catalunya encara hi és malgrat que fa anys se’ns ha anat dient que és el darrer. I així anem passant – i perdent – el temps mentre ens passen la mà per la cara altres pobles, països i nacions.
Derrotar Pedro Sànchez vol dir que guanya la dreta més carca dels darrers quaranta-dos anys com ja passa a gairebé tota Europa.
Derrotar Sànchez és una trista i eixorca proposta, una vana il·lusió de les que corren aquests darrers temps mancats de projectes engrescadors.
Sisplau, si derroten Pedro Sànchez que ens diguin en aquestes poques hores que falten de campanya, com evitaran que guanyi la dreta més agra i intolerant dels darrers quaranta-dos anys a Espanya.
Algú em dirà que utilitzo l’espantall de la por a la dreta i que és una resposta simplista. És possible però és que la proposta de derrotar Sànchez no deixa de ser també, lineal, poc elaborada, reduccionista i poc atractiva. Proposar-se la derrota de l’adversari no crec que sigui tampoc gens engrescador.
Ara bé, si en realitat el que es pretèn és ” quant pitjor, millor “ , llavors tinc dues respostes una mica més elaborades :
Primera: portem set anys perduts i amb Catalunya paralitzada. La perspectiva pot ser d’uns quants anys més aturats. Però hi ha milions de catalans i catalanes que no aguanten més. Allò d’eixamplar l’espai del sobiranisme crec que quedarà definitivament lluny.
Segona: Companys i companyes, comencem a preparar el manifest d’una Nova Assemblea de Catalunya com la que es va constituir el set de novembre del 1971. I em temo que l’escrit haurà d’acabar amb els mateixos eslògans que aquella de fa 48 anys: llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia.
“¡Juventud divino tesoro! Los desquiciados locales vacíos han encontrado un nuevo franquiciado de ocupación. Una manera al alza de rentabilizar el espacio cerrado cuyo fin es vaciar los bolsillos al descubierto de una juventud instalada en aplicaciones de inmediatez.
Escenarios de atracción accesibles a través de consumos abaratados, medios inasequibles gratuitos e ilusiones fomentadas por la tímida valentía al riesgo del doble o nada. Jóvenes que juegan a caer o esquivar los mecanismos de adicción configurados a posta por los manipulantes del “dinerego” haciéndoles recorrer de adicción en adicción el tablero de la tentación como pantallas en su afán impostado por vivir su propia “vidajuego”.
Si la vida se toma como un juego en el que fácil parece ganar, los valores se pierden en la batalla contra canallas que primero se hacen los perdidos para que una vez ya adictivo sólo se quiera jugar para creer ganar. Los bajos de las calles de las ciudades y barriadas con mayor índice de necesidad, son los lugares estratégicos en los que las casas de apuestas con sus inquiniosos inquilinos han apostado para establecerse. Una apuesta ganadora en la ruta de la tentación.¿Por qué no se premia el descubrir ante el acertar?, ¿por qué no se fomenta la inversión, el ahorro y el esfuerzo?.
Deberían premiar al joven que más ahorra por mes, al que apuesta por mejorar la sociedad mediante proyectos sociales, a quienes saben perder y a quienes juegan para divertirse y por divertir, pero mientras que la mayoria de clubes de “futbolítica” de este país lleven en el pecho publicidad infecciosa, la tentación no se desinstalará de nuestro estadio mental.
Licencias con via libre hacen de ello una realidad, la banca siempre gana señores…¡salgan del juego!. La bola de la tentación ronda por un gran número denuestra juventud, desde a la niña bonita al cero negro pasando por el uno más uno. Ya hay familias arruinadas con la casa acuestas por esta destructiva droga que no pulula a escondidas ni trapichea por las esquinas, sino que nos decora en su descarada legalidad de sobremanera en locales de todo el país. El Franquiciado de Loterias y Apuestas del Estado se convertirá con el tiempo en “Loquerías a cuestas del estado”…¿qué te apuestas?”.
Jordi Martí Font és conseller de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.
El primer cop que vaig poder parlar amb el Xavier Joanpere va ser com a conseqüència d’una casualitat si més no curiosa. En el 25 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el _Nou Diari_ havia publicat dos articles d’opinió sobre el fet, un era d’ell i l’altre, meu. Ell feia temps que expressava públicament les seves idees per diversos mitjans i jo li coneixia només les d’aquell moment; jo just començava a fer-ho. Un dia per la tarda, entre setmana, com molts dies entre setmana per la tarda, vaig anar al local de la CGT del Baix Camp-Priorat, a Reus, al pis del raval de Santa Anna, ell va entrar per la porta i el Joan Rosich ens va presentar dient que en la clandestinitat al Xavier li deien «Ramiro».
Vam xerrar poc però vaig quedar parat que un home com ell, de qui coneixia el llibre «Aventurers i solidaris», es declarés llibertari, més que res perquè jo l’associava més amb els àmbits de solidaritat internacionalista i a la defensa de posicions independentistes. El 2002, quan va publicar «Les causes pendents», vaig tornar a llegir el Xavier ara en llibre i, a poc a poc, vaig entendre que el seu camí vital i polític era molt més ampli que el que les meves velles i gastades etiquetes podien arribar a explicar.
I fugir d’aquestes etiquetes, de les etiquetes, crec que va ser, potser, una de les seves formes de fer al llarg de tota la seva vida. Fugir de les etiquetes o, almenys, ampliar-ne els significats. Per això a «Les causes pendents» hi cabien, entre altres, Pere Casaldàliga i Núria Cadenas, Pep Riera i Hebe de Bonafini, Leonardo Boff i Joan E. Garcés. Per això, la seva força solidària el portava a conèixer més encara el món rodó on vivim i, sobretot, Amèrica Llatina, sense deixar de tenir clar que era aquí on la lluita esdevenia imprescindible. Avui, quan sabem que no el podrem tornar a sentir parlar perquè la mort se l’ha endut, retornar a les seves opinions escrites és entendre que per transformar el món cal conèixer-lo tot i a fons, sense deixar mai de lluitar per fer-ho.
I potser aquest seria un dels ensenyaments bàsics del seu viure, tant vital com polític, de les seves idees escrites. Que cal anar-hi i conèixer qui, abans que nosaltres hi ha anat, perquè sense conèixer el passat no podem emprendre la tasca de transformar-ho tot avui mateix.
Perquè, tal com ell mateix deia, «Les causes restaran pendents mentre les tinguem a la memòria i actuem per elles i aquestes estaran perdudes quan les oblidem o abandonem.» El darrer cop que el vaig veure va ser a la presentació del darrer número de la revista «La Corbella», en la qual la Mar Joanpere hi publicava un interessant article sobre el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, on ell milità. Deu ser el primer article escrit sobre l’espai llibertari al Baix Camp durant la Transició, que tanta importància ha tingut a nivell general i, sobretot, per a aquella barreja estranya que veiem cada dia més entre independentisme i anarquisme i que a Vilaplana va tenir un dels seus llocs fundacionals el 1982 amb la creació de la Coordinadora Llibertària dels Països Catalans.
Tenia la intenció d’ampliar les informacions que tenia sobre aquell fet ben aviat amb el Xavier, però ja no podrà ser. Malgrat tot, les seves paraules continuen vives en llibres, records, articles i converses fetes i pendents. I
és per això que ja que podem fer-ho, no l’hem d’oblidar i, si no el coneixíem, llegir-lo i aprendre, potser, que ens hagués agradat conèixer-lo més, sobretot quan deia coses com que «Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església.»
I és clar que la seva mort, l’1 d’octubre mentre visitava la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ens ha allunyat de part del seu futur, però no hem de permetre que ens allunyi també del que deia i pensava, del que ens deia i del que ens podia portar a pensar, de la part del seu futur que sí que pot ser, del guanyarem que serà el nostre futur compartit. Xavier Joanpere era pintor de parets, un «ofici de festa», que deia Papasseit.
Un pintor de la colla del Salvador Seguí, que serà recordat per fer política des de baix, fora de l’espectacle, per al poble i amb la gent, en defensa de la Terra i del territori, aprenent del passat i tenint clar que allò que cal transformar és el futur, un futur que ell volia -i feia tot el possible per tal que ho fos- lliure i solidari, aquí i arreu del món.
Laia Estrada, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona.
“Aviat farà tres anys que va morir a Reus la Rosa, una dona de 81 anys que vivia sola i a qui feia dos mesos que Gas Natural Fenosa havia tallat la llum per impagament. El novembre de 2016 va morir en un incendi, després que una de les espelmes amb les que s’il·luminava des que l’havien deixat sense corrent elèctric caigués i encengués el seu matalàs, estenent el foc per tot el seu pis. Va caldre que la Rosa morís perquè s’agilitzés la implementació dels protocols que impedeixen els tall de llum a persones en situació de pobresa.
El gener d’enguany, tres persones van morir i una trentena va resultar ferides a un barri de Badalona; set persones més també van quedar ferides al barri del Clot, a Barcelona; i a Manresa una família amb criatures va haver de ser desallotjada. En tots els casos les veïnes vivien en pisos ocupats i van ser víctimes d’incendis originats per la pobresa energètica que patien. Aquestes tragèdies van evidenciar que el risc de la pobresa energètica s’incrementa quan hi afegim l’exclusió residencial, doncs les persones que viuen en immobles ocupats no poden acollir-se als protocols vigents. Ara per ara, però, la realitat és que encara no existeix cap protocol que faciliti la llum a tot immoble en el qual hi resideixin persones, malgrat els bombers porten anys denunciant la relació directa entre incendis amb víctimes mortals i situacions de vulnerabilitat.
El passat mes d’abril l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) reclamava al President Torra la signatura d’un conveni amb les empreses elèctriques a Catalunya, per donar solució als deutes de les famílies que es troben en situació de pobresa energètica. Aquest conveni no es va arribar a signar i dilluns es feia pública l’amenaça d’ENDESA de tallar la llum a les famílies vulnerables que deuen factures a la subministradora elèctrica, si els ajuntaments no es fan càrrec de pagar la meitat del deute acumulat. En el cas de Tarragona, la subministradora comptabilitza 342.927 euros.
A tall d’informació, el benefici net d’ENDESA va ascendir a 1.511 milions d’euros, 1.463 milions d’euros i 1.411 milions d’euros el 2018, 2017 i 2016, respectivament. Tenint en compte que el total d’aquest deute és de 21 milions d’euros, que representa menys de l’1,5% del benefici net que va obtenir ENDESA durant l’exercici del 2018, la resposta per part dels poders públics ha de ser contundent. S’ha de forçar les elèctriques a signar convenis per solucionar els impagaments, tal com preveu la Llei 24/2015, i s’han d’aplicar les màximes sancions previstes en cas que es talli la llum a persones vulnerables. Però, sobretot, és imprescindible deixar clar que ni un sol cèntim de les arques públiques anirà a parar a ENDESA ni a cap altra subministradora per sufragar les factures que no poden abonar persones i famílies en situació de pobresa. I confiem que aquesta sigui la postura que adopti l’actual govern de Tarragona en defensa tant de les 370 llars que podrien patir el tall de subministrament com de les arques públiques.
Dit tot això, hi ha un aspecte més a tenir en compte. Cada vegada som més les llars que apostem per contractar els serveis amb subministradores alternatives. Ho fem per responsabilitat i també perquè som conscients que la sobirania també passa per fugir de les urpes de les grans empreses. Ara bé, fer front a l’Íbex 35 no és una tasca que ens ateny només a títol individual, sinó que ha de ser un compromís de país i hauria de formar part del full de ruta cap a la independència. La nacionalització dels sectors estratègics no és un concepte romàntic sinó un repte imprescindible per esdevenir un país lliure, on la seva població tingui els drets bàsics garantits i no siguin una mercaderia amb la qual especular”.
Laia Estrada (portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“Primer van ser pisos solts, ara són blocs sencers i fins i tot, xaletet amb piscina ocupat a l’estiu per a desesperació dels amos, però també dels veïns que pateixen, dia a dia, la degradació del seu espai personal. A la ciutat de Tarragona ja és tristament famós el bloc ocupat a la Part Baixa, focus de baralles, tràfic de drogues, sorolls i porqueria. Aquesta estela bruta s’estén en tants altres punts-afecta tots els barris- que sembla una invasió sorollosa dels bàrbars expulsant a la ciutadania. I tant de bo fos només a Tarragona, perquè el problema és general.
Tenir un sostre digne és un dret constitucional que s’ha convertit en un potatge en què, com es coreja al carrer, hi ha gent sense casa i cases sense gent. Però tots tenim clar que una cosa són les persones o famílies que no tenen on viure i l’altra, les màfies que s’aprofiten del sistema i sense cap rubor, lloguen i venen cases que no són seves amb un estil no precisament amable.
Tampoc són precisament amables els bancs que, invocant ves a saber quin dret, no compleixen les seves obligacions amb la comunitat un cop han expulsat als habitants d’un pis. I si un no paga la llum de l’escala ni la neteja ni el manteniment de les zones comunes, la resta ha de asumir la part dels morosos més fins que, al final, no paga ningú. El resultat? L’esforç de tota una vida degradat a la velocitat de la llum. Que no deixa de ser un altre avanç de la barbàrie.
No obstant això, aquest retrocés del civilitzat no afecta tota la societat. Té un clar biaix de classe social. Un cop més, qui té diners té casa i recursos per no veure al carrer o amb veïns mafiosos devaluant la seva propietat. Però els desfavorits, un cop més, o els expulsen o els degraden el seu entorn.
No oblidem que l’habitatge és més que un sostre segur. És el teu propi espai vital per desenvolupar-te com a persona, el teu refugi en el teu projecte de vida. La intempèrie no és només física, sinó emocional. Devastadora, doncs, a tots els nivells.
Apel·lar a la solidaritat és molt bonic, però com rares vegades funciona, apel·lo al dret constitucional d’un habitatge digne i a les competències de les autoritats per protegir aquest dret. És de sentit comú afirmar que una bona borsa d’habitatge social reduiria l’ocupació. També els incentius per al lloguer social dels pisos buits com, per exemple, amb la garantia que els inquilins no destrossaran la casa, sinó que la cuidaran.
Podria fer-se amb acompanyament, supervisió i formació dels inquilins. Una altra fórmula seria amb ajuts a la rehabilitació a canvi d’un lloguer assequible durant un termini de temps raonable. O, fins i tot, amb una assegurança que garanteixi el cobrament del lloguer. La realitat és que s’ofereixen autentiques coves.
Però quant d’ habitatge social hi ha a Espanya, a Catalunya, a Tarragona? Desconec la xifra, però tinc clar que és insuficient i amb massa casos de caus disfressats de pis. La manca de terrenys no ha de ser excusa: o es compren, com tot pot comprar-se en aquesta vida, o s’expropien.
Convé recordar el cas de Tarragona. Fa molts anys es va crear una empresa pública per vetllar per l’habitatge. Poc recorregut té del molt que podria haver fet amb un mínim de voluntat política. Voluntat que no hi és, encara que molts l’esperem.
Els ajuntaments donen ajudes al lloguer de les persones i famílies més vulnerables. Això també redueix les ocupacions il·legals, però amb un matís de caritat que grinyola. No seria millor una borsa de treball social? La cita del peix per menjar un dia o ensenyar a pescar serà vigent tota la vida, per molt que s’enfadin vegans i animalistes fanàtics.
No es pot permetre de cap de les maneres que hi hagi gent dormint al carrer i famílies senceres privades dels seus drets més bàsics mentre els de sempre continuen engreixant els seus comptes corrents. És una obligació moral buscar solucions i, en aquest sentit, la Coordinadora d’Entitats de Tarragona (CET) plantejarà crear una borsa de treball social entre el més de centenar de socis que la composen. Si hi ha feina, no hi ha ocupació. De les màfies, que s’ocupin, mai millor dit, les autoritats. Però ja”.
Àngel Juárez Almendros
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la CET
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“Parece que el nuevo equipo de Gobierno de Tarragona (ERC-ECP) quiere abrir las fiestas mayores y han empezado por eliminar el carro de las autoridades en la Portada de l’Aigua de Sant Magí –ya era hora-, sortear plazas en los balcones municipales y trasladar los pregones de las fiestas mayores de sant Magí y de Santa Tecla desde la sala de plenos al balcón de la fachada del Ayuntamiento.
En principio, encuentro estas medidas positivas porque ver siempre en los mejores sitios a los concejales y a sus amigos era una muestra más de perpetuar el sectarismo, aunque creo que puede darse todavía un paso más.
Ya puestos a introducir cambios, me permito una sugerencia para el día del pregón y es la de bajarlo directamente a la plaza, a pie de calle como hacemos en los barrios. Más próximo, imposible. Pasar del salón de plenos- un horno sin climatizar, por cierto – al balcón ya es un paso, pero no deja de ser ver el mundo desde la altura.
Croe que no sería tan complicado habilitar una tarima que sea còmoda para proclamar el pregon. Por cierto, estoy seguro de que el pregon de Eduard Boada –a quien aprovecho estas líneas para felicitarle- será tan delicioso como sus míticos bocadillos.
Ya tenemos precedentes de usar la calle en actos tan importantes como la entrega de las llaves de la Ciudad a Sus Majestades los Reyes Magos. No cuesta tanto seguir por ese camino.
Y de la calle, a los espectadores desde los balcones municipales. ¿Cuántas personas habrá que pagan religiosamente sus impuestos en la ciudad, les haría muchísima ilusión estar allí y hasta ahora, no tenían absolutamente ninguna opción a ocupar esos sitios privilegiados? ¿Cuántas personas hay que emplean su tiempo de forma desinteresada en el tejido asociativo de la ciudad y a las que nunca han sido invitadas?
Muchas, seguro. Por ejemplo, desde la Coordinadora de Entidades de Tarragona (CET), que agrupa más de cien organismos, podemos explicar que en los Juegos del Mediterráneo, el por aquel entonces equipo de Gobierno (PSC-PP) no invitó a nadie del mundo vecinal ni asociativo. Sin embargo, hubo polémica y mucha sobre si se regalaron entradas, incluso antes de salir a la venta, a partidos de extrema derecha y asociaciones no precisamente locales. Los resultados de ese experimento ya los sabemos todos.
Podemos explicar también que Josep Poblet, el que fue alcalde imbatible de Vila-seca hasta que decidió retirarse por voluntad propia, solía salir en las fotografías rodeado de representantes de la sociedad civil. Algo parecido sucede con el alcalde de Reus, Carles Pellicer, quizás porque vieron que con el apoyo del pueblo se llega más lejos.
Este gesto del nuevo equipo de Gobierno de Tarragona de ir retirando privilegios es, pues, positivo pero queda mucho por hacer. Me pregunto quién redacta los protocolos que marcan quién asiste y quien no, quien participa y en qué sitio y quién queda excluido. Años atrás, en el barrio de Riuclar creamos un Ball de bastons y no nos dejaron participar en el Seguici Popular. Nos derivaron a otras calles. ¿Qué se hace hoy día para que los vecinos de los barrios sientan suyo el riquísimo patrimonio cultural de Tarragona? ¿Se les anima a participar, se les incentiva o simplemente se les aparta o se les ignora?
Hay que pasar de una vez por todas de fiestas mayores a fiestas populares de verdad, en la que todos los tarraconeses, sean del barrio que sean, las sientan suyas y sean auténticos participantes en vez de invitados de piedra. La gente, ¿va a las verbenas o va a ver las verbenas? Las fiestas no se miran desde lejos o desde cerca. Sencillamente, se viven”.
Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània
“El pasado 26 de mayo los ciudadanos de Vila-seca decidieron en las urnas la composición de nuestro consistorio para los próximos cuatro años. Por primera vez, después de casi tres décadas se acababa la mayoría absoluta en Vila-seca. Nuestro municipio paso en 24 horas de un estilo “totalitario” a una nueva situación, la de la democracia. Lo que para otros ayuntamientos del territorio era normal, el diálogo, la negociación, las leyes o los reglamentos de funcionamiento, aquí todavía se desconocía.
En los planes de JUNTS imaginaban otro escenario. Imaginaban una victoria en mayoría absoluta o muy cerca de ella, o como segunda opción utilizar el comodín del “pacto de los favores” fraguado a finales del 2018 entre Poblet y Ballesteros. Pero la vida no es siempre
como uno la planifica y menos en política. Esta nueva e inesperada situación da lugar al nacimiento de la democracia en Vila-seca, partimos del minuto cero.
Vila-seca no dispone de un reglamento de organización municipal (ROM), este reglamento es el que regula la organización de cualquier ayuntamiento democrático del siglo XXI, en 2015 Cs Vila-seca llevó a pleno una moción con la finalidad de estudiar y crear dicho reglamento, pero el “rodillo” del equipo de gobierno dijo no a los derechos de la oposición.
Tampoco disponemos de un reglamento de subvenciones para las entidades o asociaciones del municipio, hoy en día tenemos ochenta y cuatro subvenciones y tenemos ochenta y cuatro criterios para concederlas, es una herramienta política que no se puede permitir. El 13 de mayo de 2019, a menos de dos semanas de las elecciones, se otorgaron por Junta de Gobierno un paquete importantísimo de subvenciones y un día después de las mismas elecciones, el día 27 de mayo, se liberaron los pagos del resto de subvenciones, es inadmisible, esto no puede volver a suceder.
No disponemos de la posibilidad de crear una comisión de investigación o la posibilidad de que nuestro alcalde contemple la posibilidad de crear un decreto para poder asistir a una convocatoria, como observador, del proceso de selección de una plaza de funcionario público. No podemos ceder a la propuesta del equipo de gobierno de contratar cuatro cargos de confianza con la descripción de técnico, si contratan mediante un CV, no es un técnico, los técnicos se contratan mediante la creación de una plaza y un concurso abierto con la retribución que marque la ley, si el Sr. Pere Segura decide contratar a “dedo” al módico precio de 60.000€ año, es un cargo de confianza político de Pere Segura-JUNTS/ PSC.
Durante las últimas cuatro semanas desde Cs Vila-seca hemos intentado llegar al consenso en las negociaciones del “cartipàs” documento imprescindible para poder poner en marcha el mandato, donde deben reflejarse todas las asignaciones económicas y organizativas de nuestro consistorio. Ante la imposibilidad de acuerdo y el silencio del equipo de gobierno hacia nuestro grupo municipal hemos tomado la decisión de entrar en el registro del ayuntamiento nuestra propuesta, donde vamos a marcar cinco líneas rojas a las que no cederemos; la creación de una comisión para la creación del ROM, la comisión de Reglamento de subvenciones, la creación de una comisión de investigación, la creación de un decreto de alcaldía para asistir como observadores a los procesos de selección de funcionarios públicos y por último el reconocimiento del equipo de gobierno de la descripción de cargos de confianza político en la contratación de los mismos.
Pere Segura, es el “heredero” del “imperio” del Sr. Poblet, para lo bueno y para lo malo. Ha tenido la oportunidad durante estas semanas de demostrar que su “estilo” es diferente, pero desgraciadamente parece ser que también ha heredado el “estilo”, con la diferencia de que ya no dispone de mayoría absoluta.
Esperemos reflexione y seamos capaces entre todos de llevar al ayuntamiento de Vila-seca hacia donde se merece”.
Joan Antón Ramírez
Portavoz municipal de Cs Vila-seca
Raquel Serrat, responsable del sector boví d’Unió de Pagesos
Tristament ha tornat a passar. De nou, un ramader de casa nostra ha vist com se li omplia la granja d’adolescents animalistes sense poder defensar-se. Des de fa un temps, els ramaders estem patint una creixent pressió injustificada per part de sectors socials minoritaris però amb molt ressò mediàtic, moguts pel desconeixement i que jutgen i condemnen la nostra manera de treballar. Uns sectors socials que qüestionen la nostra professionalitat i que es creuen amb el dret de dir-nos el que està bé i el que no.
La clau per a una bona entesa i convivència sempre ha sigut i sempre serà el respecte. Violant la propietat privada i el dret a la intimitat, saltant-se mesures de bioseguretat i benestar, tocant els animals, donant aigua o aliments al bestiar sense saber si és o no és una pràctica correcte, la única cosa que s’aconsegueix és posar en perill la vida dels animals i la traçabilitat alimentària.
Les filosofies animalistes, especistes i veganes són plenament respectables a nivell individual però el sentit comú no ens pot fer contradir les recomanacions oficials de l’OMS, del Ministeri de Sanitat i del Departament de Salut de Catalunya basades en la piràmide dels aliments. Els ramaders som professionals. Complim les normes de benestar animal i bioseguretat que ens exigeix la Unió Europea, l’Estat i la Generalitat i som els principals interessats en el benestar dels nostres animals perquè volem produir aliments sans i segurs per tota la població.
Aquestes normatives impliquen una correcte traçabilitat que garanteix la seguretat alimentària (identificació, registre de tractaments veterinaris, respecte els temps d’espera abans de portar animals a l’escorxador, eliminació de llet que podria portar residus d’antibiòtics, etc) i una correcte condicionalitat, com són totes les mesures de benestar animal, fitosanitat i zoosanitat. Cada espècie animal i el seu corresponent maneig, té una condicionalitat associada. Les inspeccions que ens realitzen a les nostres empreses des dels departaments d’Agricultura, Salut i Consum, així com del cos d’Agents Rurals i SEPRONA, entre d’altres, garanteixen la nostra correcte praxis i professionalitat.
Les bones pràctiques d’higiene, sanitat i seguretat alimentària, salven moltes vides tant de persones com d’animals. La salut pública i la ramaderia van de la mà. Una afecta l’altra. Els ramaders en som conscients i treballem perquè el consumidor tingui totes les garanties quan s’alimenti amb els nostres productes.
Cada any desapareixen empreses familiars agràries i ramaderes. Som un país ric en producció d’aliments d’origen vegetal i animal sans i segurs, tant en producció ecològica com en convencional. Treballem cada dia per cuidar i conservar el territori. La realitat i les problemàtiques del sector primari les heu de conèixer de la mà de qui les viu, no de qui s’ho imagina. Ells tenen força mediàtica, nosaltres tenim la veritat.
Si voleu demostrar respecte per les persones, defenseu la salut per sobre de tot. Si voleu demostrar respecte pels animals, deixeu d’humanitzar-los. Deixeu de parlar des de la ignorància quan us referiu a la ramaderia del nostre país i aposteu per nosaltres. Pels nostres productes i per la nostre gestió territorial.
Raquel Serrat, responsable del sector boví d’Unió de Pagesos
“L’alcalde Pau Ricomà (ERC) la va embolicar una mica fa uns dies amb la polèmica sobre el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, però malgrat equivocar-se en com ho va enfocar, té raó en el plantejament de fons, la paraula “nacional” és molt important. De fet, sempre hem defensat (jo mateixa en primera persona) que el Museu Nacional Arqueològic de Catalunya és i ha de ser el de Tarragona i que la resta han de ser extensions, no cal que tot estigui a Barcelona i Tarragona té prou força per defensar aquest posicionament.
Pels que no han seguit la polèmica, recordar simplement que va arrencar arran de l’anunci per part de consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, al Parlament. Vilallonga va anunciar que recuperava un antic projecte, crear un nou Museu Nacional d’Història i Arqueologia de Catalunya, amb la fusió en un únic equipament del Museu d’Arqueologia de Catalunya (en el Parc de Montjuïc) i el Museu d’Història de Catalunya. Immediatament l’alcalde Pau Ricomà va enviar un comunicat en el qual s’afirmava de forma contundent que “no acceptarem que el Museu Nacional d’Arqueologia no se situï a Tarragona”.
Aquí és on va haver-hi la confusió, en cap cas el Departament de Cultura vol eliminar el MNAT, i de seguida el Govern de la Generalitat va sortir al pas explicant que té la continuïtat garantida, amb l’ampliació en un futur a Tabacalera. Alguns sectors del món del patrimoni i l’arqueologia es van incomodar per la confusió generada pel propi alcalde, i fins i tot Ricomà va estar a punt de provocar un greu conflicte institucional.
Potser per tot aquest enrenou ha quedat en segon terme la part important del tema, que el museu de Barcelona incorpori la paraula “Nacional”. No és quelcom intranscendent, és importantíssim perquè les paraules són importants i si finalment la consellera de Cultura no rectifica amb aquesta pretensió, correm el perill de perdre pes com a referent arqueològic de Catalunya. És a dir, tot plegat pot condicionar de forma determinant el que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ja va demanar al conseller Santi Vila el 2016, esdevenir la Capital del Món Clàssic en l’àmbit de Catalunya i per tant que sigui el de Tarragona l’únic museu considerat de país (nacional).
En defensar aquest tema, estarem al costat del Govern de la ciutat. És important que tots ens hi posem en què Tarragona no perdi pes especialment en aquells temes en els quals històricament ha exercit un gran lideratge.
Un darrer apunt curiós. Patrimoni històric a l’Ajuntament de Tarragona ho porta Comú-Podem, concretament Herman Pinedo. Resulta curiós que mediàticament no ha sortit cap declaració seva i que la nota de premsa inicial, la que va generar la confusió, va sortir directament d’alcaldia. Hem de valorar aquest silenci com a significatiu? Qui ho sap….”
“La Formació Professional/FP sempre ha tingut com objectiu fonamental adaptar-se a las necessitats del món laboral. La Formació Professional sempre ha estat devaluada i el tòpic ha estat que els alumnes bons estudiaven el batxillerat i els dolents cap a l’FP. Això ja fa temps que ha passat a la història. A més, no podem pas obviar que tots els itineraris formatius condueixen a la titulació que es desitgi i sempre he cregut que l’FP ha estat mal valorada per la societat, quan en realitat és una peça clau de la formació en tots els àmbits professionals, ja que et dóna els coneixements bàsics per poder continuar estudiant qualsevol carrera universitària, com integrar-te al món laboral.
L’FP és una eina molt important per a dotar a la societat de professionals de bon nivell, aquestes dues lletres que, juntes i indestriables, representen tot un món d’oportunitats. A Tarragona ciutat hi ha més de 5.300 alumnes en nou centres, dels quals 1.200 cursen l’FP dual amb 400 empreses implicades. Quatre instituts són referència i configuren la capitalitat de Tarragona en l’FP de Catalunya: Comte de Rius, Pere Martell, Vidal i Barraquer i Cal·lípolis.
El Departament d’Educació invertirà 4 milions d’euros en un nou model d’ FP dual per al pròxim curs com l’objectiu de facilitar la tasca dels centres i incrementar exponencialment la xifra d’alumnes. Un dels canvis més importants és la distribució curricular única per a cada cicle formatiu. El nou model varia l’organització de cicles. En el primer curs tots els alumnes d’un cicle formatiu cursaran el mateix currículum, que consistirà en mòduls de la professió i en mòduls transversals. Serà en el segon curs on hi haurà una part comuna de formació en els centres, i a partir d’aquí una especialització a l’empresa, tant en el que triïn la modalitat dual, com per als que facin formació en centres de treball. També s’incrementen les hores d’estada a l’empresa. A la dual seran 1.000 hores ampliables a 1.300 (ara són 900) i en formació en centres de treball 500 ampliables a 600 (ara son 300/400).
S’incrementarà l’import de les beques que cobren els alumnes per les pràctiques, prenent com a referència el salari mínim interprofessional. Per tant, hi haurà una equiparació entre l’import de la beca i l’import del contracte. Aquest fet té per objectiu assolir el 40% de contractes de formació, atès que actualment un 10% són contractes i un 90% són beques.
Aquest any l’FP Dual impulsa el projecte “Somos FP Dual”, una xarxa de joves ambaixadors d’aquest tipus de formació que participa en activitats que es duen a terme al conjunt de l’Estat. Actualment hi ha més de 150 joves que expliquen a altres joves de la seva experiència a través de les xarxes socials, els mitjans de comunicació, així com a través de xerrades en centres d’educació i fires.
L’atur dels graduats en FP se situa al voltant del 9%, una taxa tres vegades inferior a la de l’atur juvenils, que actualment és del 28,8%, segon un estudi elaborat a començaments d’any, per Educació. L’estudi d’inserció laboral dels ensenyaments professionals del 2018 xifra amb un 55,1% els graduats que han trobat feina nou mesos després d’acabar els estudis. En resum l’FP és garantia de trobar feina”.
Ángel Juárez Alemendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET)
“La celebèrrima cita política del “puc prometre i prometo” ha desembocat en un trist, lamentable i generalitzat “puc mentir i menteixo”.
Hi ha barra lliure perquè els candidats menteixin sense cap mena de pudor. A algun igual se li escapa el riure i tot en veure que fàcil és enredar la gent. No entenc com poden guardar la compostura, el posat de no haver trencat mai un plat mentre llancen la vaixella sencera al cap dels seus oponents.
Puc mentir i menteixo que la ciutat tindrà serveis de qualitat. Puc mentir i menteixo que la ciutat estarà neta, serà segura, hi haurà obsessió per crear llocs de treball i qualitat de vida. Puc mentir i menteixo que sóc el més alt, el més guapo, el més intel·ligent, simpàtic i meravellós ser que hi ha sobre el planeta terra i que la resta heu d’estar al meu servei.
M’admira que puguin dir-ho tan amples, sense cap mirament. Serien temibles jugadors de pòquer, però més aviat recorden a tafurs plens de trampes per escurar els badocs. Podrien ser actors formidables, però semblen estàtues vivents, immòbils al seu lloc, a canvi d’uns calerons.
Em pregunto com hem arribat fins aquí i la resposta- crec que podran estar d’acord amb mi- és que ens hem deixat. Ens hem deixat que ens menteixin a la cara una vegada i una altra i una altra més sense que hi hagi cap conseqüència. Hem permès que la paraula, el bon nom, que és un dels béns més preuats que tenim les persones, s’empastifi al fang de la mentida i no passi res.
Sense reprovació social, creix la impunitat.
Però si les mentides es multipliquen com pans i peixos i no passa res, al final ja estan tan normalitzades que, al final, els que semblem estàtues vivents som nosaltres.
I ja està bé de deixar que aquesta bola, mai millor dit, es faci grossa i segueixi rodant costa avall de la decència.
Per si de cas creuen que exagero, fa gairebé 30 anys que Mediterrània reclama un estudi epidemiològic per saber l’estat de la nostra salut pública. Fa gairebé 4 anys, l’Ajuntament de Tarragona va acordar, per majoria absoluta, impulsar aquest estudi i seguim esperant.
Ja no sé ni quants anys han passat des de les promeses del Govern central de desdoblar la N-340 mentre seguim sumant morts i ferits. O d’impulsar el Corredor del Mediterrani mentre es perden inversions milionàries. Ni quants passaran fins que la Generalitat alleugereixi d’una vegada les llistes d’espera i tinguem hospitals en condicions o la Residencial recuperi la seva antiga esplendor.
Però no passa res. Són temps electorals i tot és meravellós. Siguem feliços que aviat s’acaba”.
Ángel Juárez Almendros.
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona
“La legislació electoral vigent es va establir abans de la restauració de la democràcia. El 15 de desembre de 1976 es va aprovar en referèndum la llei de Reforma Política, peça clau de la transició i obra mestre d’Adolfo Suárez. Aquesta llei establia que el Congrés tindria 350 diputats i que els 207 senadors serien escollits per escrutini majoritari. Aquestes normes van ser aprovades en un real decret del 18 de març de 1977. Es va optar per un sistema proporcional amb doble correcció: la llei d’Hondt premia els partits més votats i l’assignació provincial dels escons prima a l’Espanya rural. L’equip de Suárez va calcular que un partit governamental de perfil centrista, podria acaronar la majoria absoluta amb un 36 % dels vots, si guanyava en la Espanya interior.
Així va ser, amb el 34 % l’UCD conquerir 165 escons, onze per sota de la majoria absoluta. Més endavant, el model electoral suarista va quedar protegit per l’article 68 de la Constitució en el que fa referència a la circumscripció provincial i la proporcionalitat. Sense aquesta protecció constitucional, Espanya ja haguera canviat les regles del joc en més d’una ocasió. Però, també és cert que l’estabilitat del règim electoral és una de les característiques del sistema polític espanyol. Quaranta dos anys després, la llei inspirada per Torcuato Fernández Miranda i treballada pels fontaners de La Moncloa pot ser vital per les eleccions del 28A. La fragmentació de la dreta conservadora i reaccionaria, poden col·locar al PSOE com guanyador, gracies a la prima electoral de la Espanya interior/rural.
D’acord la enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques/CIS, 9 d’abril l’estimació de vot el PSOE (128-138) podria governar amb Ciutadans (42-51) o amb Unidas Podemos i les seves confluències (33-41), sense el suport nacionalista. A més la suma de PP (66-76), C’s i Vox (29-37) no dóna la majoria suficient. A hores d’ara hi ha un 41% d’indecisos. A Catalunya és Esquerra Republicana qui guanya (17-18), seguits del PSC (12-14), En Comú Podem/ECP (5-6), Ciutadans/4, JxCat/4-5, Vox/3 i PP/1. Aquest pronòstic queda reforçat per la enquesta del Gabinet d’Estudis i Opinió Pública/GESOP que estima que els republicans podrien guanyar les generals a Catalunya en escons ( 14-15) i els socialistes en vots (13-14 escons). Els demés partits treuríen: ECP, 7-8; C’s, 4-5; JxCat, 4-5; PP, 2; Vox 1-2 i Front Republicà, 0-1. Els dos partit guanyadors tenen una cosa en comú, la determinació al diàleg i el rebuig d’actituds maximalistes. Si aquestes previsions es compleixen suposarien un canvi en el mapa polític de Catalunya. La lluita per la hegemonia de l’independentisme es decantaria amb claredat per ERC i el PSC després d’una dècada de resultats adversos, tornaria a ser decisiu.
A la província de Tarragona, el panorama és molt diferent que el darrer, juny 2016. Tots els partits van aconseguir un diputat. En canvi ara el canvi és radical: ERC obtindria 3, el socialistes obtindrien 1-2 escons, C’s/1, En Comú Podem cap o un. Es quedarien sense representació, dos històrics, el PP i JxCat, la CiU de tota la vida.
En definitiva, si aquesta enquesta es consolida el 28A, es produirà una bolcada en el mapa polític tarragoní i català. Del sis partits en representació a Madrid, sols hi haurà 3 ó 4. Els populars i el partit de Puigdemont es quedaran sense representació, fet històric. A més el PP fins i tot podria quedar-se sense cap representant de Catalunya. Les dades del darrer baròmetre del CIS, amb 18.460 entrevistes personals a domicili permeten treure algunes conclusions. El problema principal pels espanyols és l’atur/61,8%, la corrupció i el frau/33,3% i els partits polítics/29,1%. Segueixen la sanitat/16,6%, l’educació/12% i els problemes de la qualitat de l’ocupació/11,1%. El setè problema dels espanyols és Catalunya. Ves per on, després tots els polítics parlant dels catalans i del seu procés independentista”.
Jesús Gellida és membre de Procés Constituent a Tarragona
A menys de dos mesos per a les eleccions municipals és interessant recuperar quins van ser els resultats de les diferents candidatures a la darrera contesa electoral de 2011 a Tarragona per després poder analitzar la situació actual.
El context en aquell maig de 2011 en el que es van celebrar les darreres eleccions municipals era de plena efervescència del moviment 15M. Al crit de “Que no, que no, que no ens representen” i “No som marionetes en mans de polítics i banquers” entre d’altres, el moviment deixava clar que el gruix dels indignats no tenia una posició definida respecte a una consigna de vot a un partit concret i, si més no, una majoria es va abstenir, altres van votar en blanc, nul o minoritàriament a Escons En Blanc o a alguna candidatura d’esquerres de forma instrumental però poc significativa.
A l’ajuntament de Tarragona al 2011 hi havia 27 escons en joc, al igual que ara, i la majoria absoluta s’obtenia amb un mínim de 14 ja siguin escons propis d’una candidatura o amb pactes de legislatura o de govern post-electorals.
En aquests darrers comicis amb poc més d’un 54% de participació l’abstenció va continuar sent l’opció majoritària ja que es va situar en el 45’78%, un 1’2% menys que al 2007. Alhora els vots nuls i sobretot els vots en blanc van augmentar considerablement, un 0’9% i un 1’7% respectivament.
El PSC va guanyar les eleccions amb 17.826 vots, un 36’9% dels vots emesos obtenint 12 escons. Una pèrdua de 2.540 vots, un 2’8% menys i la pèrdua d’un escó. Aquesta davallada no va ser tan significativa en quant a la pèrdua d’escons, com per exemple en el cas d’ERC, degut a la llei d’Hondt la qual afavoreix als partits majoritaris. Amb aquests resultats el PSC governa en minoria arribant a acords puntuals amb altres forces polítiques. El desgast de l’acció de govern, la no conclusió de projectes i ser la representació a Tarragona d’un PSOE que a nivell estatal governava i imposava tot un seguit de mesures antisocials són algunes de les causes de la davallada en quant a vots.
La segona força més votada va ser CiU al igual que al 2007 però obtenint uns pitjors resultats. La coalició va rebre 9.920 vots, un 20’5% dels vots emesos i 7 escons. Aquest resultat va suposar la pèrdua de 1.899 vots, d’un 2’5% i d’un escó. Polítiques de retallades en drets socials imposades pel govern de la Generalitat governada per CiU des de 2010 i un nou canvi d’alcaldable que no agradava a tothom van ser factors que van influir en la davallada de CiU.
El PP va obtenir un gran resultat amb els seus 9.917 vots, un 20,5% dels vots emesos i 7 escons. Un ascens en 2.941 vots i un 6,9% més que van portar a la formació conservadora a guanyar 3 escons respecte al 2007. Cal tenir en compte que el PP encara no governava a nivell estatal i que per tant es veia com un possible recanvi en quant a polítiques públiques, a més el seu posicionament clar contra el dret a decidir i la independència tenia (i té) un públic important.
ICV-EUiA va obtindre 2.602 vots, un 5’4% dels vots emesos i 1 escó. L’augment raquític en 163 vots i un 0’6% més van suposar la gran recompensa de superar el llindar del 5% i l’obtenció d’un escó. Aquesta candidatura no va arrossegar gairebé vots de la gent que ocupava la plaça de la Font reivindicant justícia social, democràcia real i una nova forma de fer política.
Els resultats d’ERC van ser desastrosos ja que van perdre la representació institucional a l’Ajuntament i tota possibilitat de continuar el govern de coalició amb el PSC. Els seus 1.914 vots i un 3,97% no van ser suficients per obtenir cap escó. Els republicans van perdre més de la meitat dels vots (2.024) i un 3,72%. El desgast d’estar en l’equip de govern com a força subsidiària, el mal moment polític que estava passant ERC a nivell de tot Catalunya i la desfavorable llei electoral per als partits amb menys vots van fer que aquesta formació desaparegués del consistori.
Important fer referència també als resultats d’una alternativa rupturista com la CUP i a la davallada de Ciutadans. Els primers van obtenir 1.099 vots, un 2’28% dels vots emesos, un resultat insuficient i a meitat camí del 5% dels vots que els podria haver atorgat representació, però que si més no els van servir per continuar aprofundint en la construcció del seu projecte polític i apropar a més gent al mateix. Els segons –Ciutadans- van tenir 827 vots i un 1’71% dels vots emesos, el que va suposar la pèrdua de 1.090 vots i d’un 2%. Un resultat que va fer trontollar el projecte i que el situava en un escenari molt diferent a l’actual.
Finalment altres candidatures a comentar serien per una banda la de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) que va obtenir 847 vots i un 1’76%. Un resultat interessant però lluny de les expectatives d’aquesta candidatura i que va dividir el vot independentista. Per altra banda, Escons En Blanc va obtenir un 1’1% dels vots emesos, un resultat modest però significatiu; la xenòfoba i racista Plataforma per Catalunya (PxC) també es va quedar lluny de les seves expectatives obtenint 371 vots, un 0’77; els animalistes del PACMA amb els seus 295 vots i un 0,61% van ser testimonials i finalment UPyD es va estavellar amb un resultat per sota del 0’4%.
Aquesta és una breu i limitada radiografia de quina era la situació de les candidatures al 2011 (en l’aspecte electoral) i que ara majoritàriament es tornen a presentar. En propers escrits s’aprofundirà en la situació i els resultats de les diferents candidatures que finalment es presentin a les eleccions municipals del maig del 2015. Uns comicis clarament marcats per un context d’aprofundiment de la crisi social i per un augment de la creença en les possibilitats d’un canvi social a través d’un canvi polític-electoral on noves forces polítiques podrien jugar un paper decisiu.
Jesús Gellida, membre de Procés Constituent a Tarragona
El 10 de març, farà deu anys que va morir l’”artista, el cantant i el pallasso”, l’Ovidi Montllor.
La camisa fosca, negra, i les mans clares, com la cara i la veu. La veu, vermella, afilada com les paraules ; verda, del color del plàstic del lleixiu d’abans ; groga, com el groc del sol dels dibuixos dels xiquets ; lila, perquè era lila. Ja ho sabeu, de tots els colors i amb totes les lletres : Ovidi Montllor, la ironia d’una samarreta feta amb una cortina vella, vermella, des d’aleshores ja no he pogut caminar per la dreta i la gent en passar em deia “progressista”.
L’antologia amb l’obra completa d’Ovidi Montllor fa anys i panys que camina per les prestatgeries secretes de les tendes de discos, en fa menys que a les llibreries hi trobem el volum de la Núria Cadenas i és més recent el disc del Inadaptats reinterpretant l’alcoià universal en clau punk. Però fa deu anys que es va morir i semblava com si hagués de sortir del cau… i res. Se n’ha parlat… i prou. Una forma de silenciar la poesia, és clar, entre qui només es preocupa pel tant per cent.
Perquè la poesia és la seva veu quan recita Sagarra, però també -i sobretot- quan martelleja Salvat-Papasseit, el poeta anarquista i independentista català que afirmava que ell també havia guardat fusta al moll i nosaltres (no, nosaltres no, sinó els burgesos que eren el públic bàsic de la poesia catalana de la seva època i d’ara mateix) no sabien què és guardar fusta al moll. El seu cant és un martell quan els cops damunt del ferro criden a enfotressen dels rics que tot ho tenen programat, fins i tot la funció d’òpera que mai no han entès però que sempre els ha proporcionat unes agradables ganes de dormir, i tot i així no deixen d’anar-hi.
L’Ovidi era gran, tan gran com els seus projectes. Emocioneu-vos amb el “Coral romput” del Vicent Andrés Estellés, amb la seva manera de dir el poeta més gran de la poesia catalana contemporània, valencià com el d’Alcoi i amb una envejable capacitat immensa de barrejar les vulgaritats més vulgars amb la respiració més sublim de les paraules mentre passen entre les dents i la llengua. “Sóc valencià”, que és la seva manera de dir-se lliure, lluny d’ofegades postures inamovibles de cartró pedra de Camps, Zaplana i companyia. Ovidi era valencià d’Alcoi, fill d’obrer anarquista, comunista en un moment en què gairebé no es podia ser res més dins l’esquerra però sobretot poeta i cantant, és a dir, un cas com un cabàs, l’Ovidi.
L’immens disc de tretze enregistraments de l’obra completa és una peça bàsica de la cultura catalana contemporània i un bon exemple del país on vivim, un país de racons arraconats. Toti Soler i molts altres músics, però sobretot Toti Soler, hi posen la llum musical necessària, l’acompanyen, el transporten, el situen, li donen un lloc, en el concert de les nostres grans veus. I és evident que la del trobador d’Alcoi no era una gran veu, ni tan sols era mitjanament bona. Però potser no li calia. Dir la música també és o pot ser una bona forma de transmetre emoció, i aquests discos és evident que ho fan. L’emoció de la revolta del “Ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer” o de la rebolcada i rebregada dels sentits adolescents de “com un record d’infantesa, Teresa”.
No patiu, la mort no ens posarà luctuosos, no ens caurà la cara al terra, tot i que estaria bé que ens hi fes cap… de vergonya, perquè l’Ovidi mai no arribarà als altars de la faràndula artísticament no addicta. Els mestres de l’engany i l’endolciment de la realitat amb sucre refinat no li dedicaran cap carrer -ni falta que fa- ni plaça ni estàtua on s’hi caguin els coloms. Així que no m’he estat de lloar-lo, de parlar-ne amb l’estima de qui et fa estremir escoltant-lo. La bellesa de la musicació de les escultures d’Apel·les Fenosa és esgarrifosa i, després de la sorpresa inicial, et fa preguntar-te com és possible que tot això se’ns hagi mantingut “amagat”, deixat de banda, buit davant dels ulls. El càncer es va emportar el cantant i la mediocritat ens ha pres la seva obra. “Escopiu a la closca pelada dels cretins”.
Coral romput
Tot és bo per fer-hi colllloga, tots els discos són prou bons per somiar-hi les nits d’insomni, per fer balanç de les nits en vetlla, de les mans mai closes en companyia, però n’hi ha un on els rius de la tristesa es fan mars de felicitat. “L’alegria de viure, només aquella joia” de la son aprofitada per fer forat entre les notes del Toti i entre corda i corda de la seva guitarra. “Només ganes d’estar alegre”. “Coral romput” és la passió sostinguda de tres homes a la recerca de l’infinit : Estellés en el seu moment màxim d’esplendor vivint ràpidament entre allò sublim i la son elevada a la desena potència. Hi ha poetes que es treuen la vida per escriure i cada vers té la imbècil aparença d’una vedette. Toti Soler fa córrer les notes amunt i avall buscant el so de la veu, de les paraules i, més que acompanayar-les, les fa seves i les recita de nou. I l’Ovidi, resplendent, recita i canta, un altre cop, la bellesa, la revolta de la vida viscuda i no només entesa com l’aigua que baixa per l’acció de la gravetat llera avall. S’hi esgarra la cara perquè fa el text seu i l’assumeix. Ovidi es mullava la veu i els gestos al cor i la llençava amb l’amor propi dels amants que estimen apassionadament, amb violència.
La veu de la terra, però no de la terra dels patriotes -quins imbècils- sinó de la terra que t’omple la boca i te la menges mentre t’ofegues i no pots deixar de fer-ho : te l’estimes. La vida és un genoll a la vora, però no massa, mastegant les paraules i fent-les de la nostra saliva. Així només es pot entendre tota la joventut que canta el “Coral romput” com cantarien els àngels si no estiguessin subordinats a l’explotació d’éssers assalariats a l’empresa del cel, sota la maleïda jerarquia dels creadors de mentides més grans de la història: els tres lladres de la santíssima trinitat : ni Déu, ni pàtria, ni rei. “El passadís és llarg”.
Clara Zetkin (esquerra) i Rosa de Luxemburg, el 1910
Quan la professora Clara Zetkin, representant al Partit Socialista alemany, en la conferència internacional de dones socialistes de 1910 a Copenhaguen, va proposar celebrar el dia internacional de les dones va aconseguir el suport de totes les delegades assistents.
Al congrés, a més, van exigir millores laborals per a les dones, drets sindicals, millors salaris, la jornada de vuit hores i el rebuig al treball infantil. Zetkin defensava un nou ordre social.
La Revolució Russa de 1917 va tenir molt a veure en l’elecció d’aquest dia internacional. A Rússia es celebrava el 8 de març des de 1914. El 1917 les dones russes es van amotinar davant la falta d’aliments, donant inici al procés revolucionari que acabaria en el mes d’octubre d’aquest mateix any. Els esdeveniments del 8 març 1917 són importants, a més de perquè van donar origen a la revolució i perquè van ser protagonitzats per dones, també perquè van ser les que van fer que el Dia Internacional de la Dona es passés a celebrar definitivament el 8 de març.
Quan sembla que totes les reivindicacions formen part del passat i que les revolucions són història, l’Organització Internacional del Treball (OIT) ha publicat l’Informe Mundial sobre Salaris 2014/2015, on ha analitzat entre d’altres aspectes socials la desigualtat salarial entre homes i dones en els diferents països europeus.
Segons els resultats de l’estudi realitzat per l’OIT la desigualtat en les retribucions entre dones i homes no està justificada per causes objectives. L’OIT assenyala que les espanyoles haurien de cobrar un 2% més que els homes si es tingués en compte una comparativa de les seves capacitats productives.
Lluny de la reducció la bretxa salarial, l’informe de vulnerabilitats elaborat per Creu Roja, conegut fa tres dies, ens ofereix xifres alarmants: el 75% d’aquestes dones viuen en llars d’extrema pobresa. L’organització ha definit un perfil: la majoria està a l’atur, no poden arribar al final de mes, es fan càrrec del treball domèstic i dels fills, estan més ben qualificades que abans i moltes han patit maltractaments.
Amb aquest panorama, el lema “Pa, terres i pau” dels motins de dones de 1917 haurà de tornar a les pancartes. El primer Dia Internacional de la Dona el 1911, va treure al carrer més d’un milió de dones. No podem abandonar la memòria de les nostres predecessores, no podem quedar-nos a casa.
El dia 8, aquest diumenge, sortim a defensar els nostres drets, a exigir al govern del PP que no ens menyspreï, que ens situï en primera línia, que abandoni la idea d’una societat on les dones som ciutadanes de segona.
Defensem la nostra dignitat a les urnes i als carrers.
Rocío León, Secretària d’Acció Política del PSC Tarragona
L’electoralisme És ben fàcil de definir. És la capacitat que tenen els partits de l’alcaldia per emprenyar els ciutadans amb obres i “moviments tàctics” amb un únic propòsit: aconseguir vots de manera desesperada. Aquest és el moviment que a fet el nostre ajuntament amb una iniciativa bastant rara des de el nostre punt de vista. “Tarragona Via Neta”, l’eslògan de la ciutat per a la neteja, ha esdevingut un lema contradictori.
Des de l’ajuntament han fet un nou programa perquè Tarragona esdevingui una ciutat molt neta en el termini de quatre mesos. La volen netejar a fons, de dalt a baix perquè la ciutadania la pugui gaudir. Quatre mesos; no es exactament el temps que queda per a les municipals? Aquí està la trampa. No volen netejar la nostra ciutat perquè s’ho mereix, la volen netejar per recaptar vots! Una vergonya de govern es aquell que només actua quan la situació convé i no perquè els seus ciutadans visquin millor. Això s’hauria d’haver fet des del primer dia de govern; ja que recordem: som capital de província i Patrimoni de la Humanitat!
Tarragona no només ha d’estar neta quan arriben les eleccions, ni només s’han de fer obres per recaptar vots, ni han de sortir a preocupar-se dels barris quan necessiten el seu suport per mantenir el seu efímer sistema de govern. La ciutat ha de estar neta cada dia, han de fer-se reformes a les seves infraestructures durant els quatre anys de govern i s’ha de parlar amb tots els ciutadans del terme municipal cada dia del mandat. Tarragona som tots, la ciutat no acaba al Francolí com molts a vegades pensen. Els barris de Tarragona comporten una població a tenir en compte.
El 2014 el sector centre de la ciutat (Centre, Part Alta, Llevant i Serrallo) sumava el 45% de la població de la ciutat (132200 hab.), i tots els barris des de la Mora a Sant Pere i Sant Pau i fins a Bonavista sumen el 55% dels habitants restants. Els números parlen per si sols. Tarragona té més habitants fora del centre que a dins.
“Tarragona neta i polida quan convé i els barris escoltats quan interessa”, aquest ha estat el procediment que han seguit els governs convergents i socialistes durant els darrers anys i és el que Ara Tarragona vol denunciar. Aquestes tasques tant importants per a ells en dates electorals son els que des de el nostre partit volem reclamar perquè esdevinguin tasques diàries.
Gabino Matínez, membre de Joves d’Esquerra Verda al Camp de TGN
Moltes vegades desconeixem la nostra pròpia història, i per això vull començar fent cinc cèntims, a partir d’un exemple, sobre com es va anar consolidant la Tarragona de la segona meitat del segle XX; quan al costat de la Canonja un seguit de persones arribades, majoritàriament, del sud d’Espanya (com els meus avis) van instal·lar-se i construir les seves cases en el que avui coneixem com a Bonavista. Quina reacció van tenir els i les veïnes de la zona? Doncs bé, aquests veien com el seu centre mèdic, des de l’arribada d’aquesta nova gent, estava col·lapsat. Però era culpa de la gent que arribava o de l’administració que no donava resposta a la situació que hi havia? La solució era fer-los fora? Il·legalitzar les seves construccions? Tot un seguit d’exemples com aquests han fet que la ciutat de Tarragona tingui un urbanisme injust que porta com a resultat la segregació econòmica, i generalment, les últimes persones que arriben a la ciutat, tenen pitjors condicions. Això no vol dir que els que estan des de la dècada dels seixanta als barris obrers de Tarragona, ara estiguin bé, al contrari! Són (i som), en molts dels casos ,els principals damnificats de la crisi econòmica que patim.
No hem d’errar a qui hem d’assenyalar: al poder econòmic que canvia lleis per projectes tacats de corrupció, per aquelles i aquells que segueixen prometent-nos la solució a base de la construcció de nous habitatges, mentre ens fan fora de les nostres cases per a que es quedin buides i sota propietat bancària. I ho dic en relació al discurs que el Partit Popular de Tarragona està fent i que portarà al proper ple de l’Ajuntament. Ens intenta fer creure que el problema són les persones que professen una determinada religió i no uns governs que ens retallen drets socials, laborals i democràtics. Confonent, també, el moment, en el que, volgudament alguns volen lligar l’islam (amb més de mil milions de practicants) amb terrorisme, i ho diuen sense despentinar-se, sense qüestionar perquè no li han dit mai terrorisme catòlic a un que vam tenir al nostre país i que va sorgir de determinades esglésies. El terrorisme és terrorisme i no defensa més ideologia que la de la por i el terror.
Visc entre una església catòlica i una evangèlica, no només no em molesten, sinó que m’agrada. La Mediterrània, històricament, ha estat un punt de trobada, d’intercanvi; i per això no em molestaria tenir qualsevol altre centre de culte al costat, la convivència ens fa ser més rics culturalment. Per què, doncs, segons quines religions generen tantes gelosies? Doncs bé, dóna la casualitat que la majoria dels practicants, al nostre país, del islam, són pobres. I els pobres sempre seran assenyalats per part del poder. I ei! Que sembla que al 2017 organitzarem uns Jocs Mediterranis! Alguns haurien d’aplicar els valors olímpics en el seu discurs, no només ondejar banderes de la candidatura. Perquè el PP no assenyala el qatarià que té Port Tarraco, es veu que Qatar és aliat d’occident. Justament un país que té una de les aplicacions de la xaria més restrictiva, però, ves per on, té poder econòmic, i per tant, és bo. Hipocresia.
Jo, a més, sóc poc sospitós, em defineixo com ateu, però de la mateixa manera que defenso, activament, la celebració, cada 23 de setembre, de Santa Tecla, per exemple, defenso que la gent pugui professar la seva religió en un espai digne, adequat i adient, i que per tant no puguin utilitzar la religió per fer política. En el moment que l’administració garanteix aquest dret, no hi ha motius per a que intentin incidir en les legislacions, ja que aquestes els hi pertoquen als parlaments. Tampoc sóc sospitós perquè milito en una organització on hi ha ateus, agnòstics, catòlics o musulmans, però que coincidim en la defensa d’un estat laic.
Per tot això necessitem una ciutat que aposti per la inclusió social que resolgui problemes i no que els creï. Si certes comunitats religioses generen problemes, segurament, és perquè l’espai no és l’adient i l’adequat, i enlloc de prohibir, cal cercar la manera de que aquestes puguin canalitzar les seves conviccions religioses. Hem de superar un urbanisme que segrega, que genera desigualtats, on el centre centrifuga enlloc d’actuar com a epicentre de la ciutat.
Gabino Martinez Muñoz, membre de Joves d’Esquerra Verda del Camp de Tarragona
La crisi porta anys colpejant la classe treballadora: acomiadaments, caiguda de salaris, retallada de prestacions socials, atacs a l’ensenyament i la sanitat pública … Avui el discurs de la crisi com un problema passatger ja no cola i tampoc que n’estem sortint. La resposta a aquesta ofensiva del capital no ha estat una reacció amb els instruments tradicionals de la classe obrera.
La por a la pèrdua de la feina i l’enorme divisió material de la classe obrera operada per les reformes laborals, al costat de la política de conciliació i desmobilització de les direccions sindicals majoritàries, donen aquest sentiment de fragilitat al treballador/a.
La vàlvula d’escapament han estat moviments ciutadans. El més massiu, el 15M, al calor de les revolucions àrabs, amb les ocupacions de places, els Tahrir, expressava el rebuig als grans poders polítics i econòmics. Les marees en defensa de l’educació i la sanitat pública, o la lluita contra els desnonaments han ocupat també aquest espai de resistència popular.
El capitalisme en crisi no deixa marge per a polítiques clàssiques de la socialdemocràcia, doncs no hi ha engrunes a repartir, el capital ho vol tot. No hi ha terme mitjà: o es planta cara al capital o es cedeix al seu xantatge. Els governs del PSOE – amb o sense IU- apliquen polítiques de retallades i austeritat als ajuntaments i comunitats autònomes. A França, el PS d’Hollande s’enfonsa en els sondejos després d’haver promès posar fi a l’’austeritat i prioritzar el creixement, i acabar amb dràstics ajustos pressupostaris.
El fenomen de la reorganització política i les crisis institucionals tenen la seva expressió més avançada al Sud d’Europa, més colpejat per les polítiques d’austeritat. La crisi dels partits del règim, implicats en les polítiques d’ajust, podrit per infinitat de casos de corrupció, ha portat a un qüestionament del sistema, de les institucions. Syriza a Grècia, el moviment Cinc Estrelles del còmic Beppe Grillo a Itàlia, o ara Podem expressen aquesta necessitat de canvi. Hi ha diferències significatives en el caràcter d’aquestes alternatives: Syriza ve d’un front d’organitzacions d’esquerra en una situació de resistència obrera amb més de 20 vagues generals; Grillo, un populisme de protesta encapçalat per una figura mediàtica difícil d’encaixar en l’esquerra, sense connexió amb el moviment polític i sindical. En un punt intermedi se situaria Podem.
Sortu, la CUT i la CUP
En la perspectiva d’un front d’esquerra en ruptura amb la Monarquia i el capitalisme, hi havia tres components que podien haver impulsat la iniciativa: Batasuna / Sortu havia participat a Iniciativa Internacionalista a les europees del 2009, en col•laboració amb organitzacions de l’esquerra revolucionària de la resta de l’Estat, però això només va ser un parèntesi entre els Pactes Lizarra amb el PNB i l’acord amb EA, Aralar i Alternatiba que va donar lloc a EH-Bildu. La decisió de treva unilateral d’ETA va lligada a un gir cap a la política institucional. L’esquerra abertzale prioritzava i prioritza l’«acumulació de forces sobiranistes», un bloc amb la burgesia per aconseguir el dret d’autodeterminació, a una política de lluita anticapitalista que necessàriament l’enfrontaria a la burgesia basca del PNB, però també d’EA. Aquest és l’espai pel qual entra Podem, també a Euskal Herria.
El segon factor era la CUT de Cañamero i Sánchez Gordillo. La continuïtat de la CUT a IU era incompatible amb la política de ruptura que anunciaven, sobretot amb IU al Govern de la Junta. La CUT ha anat perdent terreny a mans de l’aparell d’IU-CA, controlat per la direcció del PCA. El 21 desembre 2014 obté el 11% a l’Assemblea General d’IU-CA. El 23 de desembre el parlament andalús aprovava el pressupost per al 2015 amb els vots de PSOE i IU-CA. El 28 de desembre l’assemblea de la CUT es reuneix a Osuna i decideix «congelar» la seva participació a IU, i immediatament Cañamero i altres dirigents del corrent anuncien que abandonen IU-CA. Els següents passos de la CUT seran importants per veure si pacta amb Podem o avança alguna política de front.
El tercer component podia ser la CUP-AE que en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya havia arribat als tres escons i comptava amb un centenar de regidors. La construcció de CUP-AE va ser un pas per agrupar un front no només amb sectors independentistes sinó també de l’esquerra revolucionària, encara que finalment només vam entrar-hi Lluita Internacionalista i En Lluita. Després de les eleccions, la CUP no va aprofundir aquest treball de front. Ara s’ha arribat a un acord pel qual reprèn l’impuls d’un front a Catalunya (veure article adjunt), però tampoc hi ha indicis d’una iniciativa a nivell estatal.
Podem: ‘ni de dretes ni d’esquerres’
Que avui Podem avanci l’esquerra abertzale als sondejos hauria de fer pensar, i el mateix es pot dir la CUP. La reacció d’alguns sectors és respondre que Podem té un component lerrouxista que no podia atreure forces que es reclamen de l’independentisme basc o català, però això no és així: el lerrouxisme és UPyD i Ciutadans / Ciutadans, aquestes són les forces anticatalanes o antibasques, però el més significatiu del procés català és que la classe obrera rebutja seguir a Ciutadans, PP fins i tot el PSOE de Chacón en la seva campanya anticatalana. Podem canalitza el sentiment d’aquests treballadors que no són independentistes, que votaven esquerra i als quals preocupa prioritàriament la lluita per la realitat social, però que bé podien estar emmarcats en un ampli front amb el dret d’autodeterminació com a referència.
La irrupció de Podem trastoca tot el panorama de l’esquerra. Mossega fort al PSOE, i també a IU, reactivant un ampli sector que anava a l’abstenció. Podem representa aquest catalitzador que pot reacuperar la il•lusió que és possible canviar el sistema, acabar amb tanta màfia i rapinya. Comporta una variable positiva, doncs crida a construir organització política, a implicarse.
Però utilitza aquesta força al servei d’un projecte electoralista: empeny enrere la consciència de classe, ja que posa la confiança no en la lluita sinó en unes eleccions que permetrien canviar-ho tot des de dalt, des del poder. Aquesta consciència reformista -més pròpia de la petita burgesia-, és una adaptació al discurs democràtic burgès imperant. Al servei d’aconseguir més vots afirma no ser «ni de dretes ni d’esquerra», sinó de la majoria, dels «de baix» contra la minoria de dalt «, la «casta». Les classes socials i la lluita per construir el socialisme es substitueixen per principis morals interclassistes i un capitalisme domesticat.
L’organització de Pablo Iglesias segueix el model del discurs dels moviments bolivarians, de fet els principals dirigents han estat assessors de Chávez, Evo o Correa.
Parlen de processos constituents, de l’accés al poder per la via electoral i la reforma de l’Estat per posar-lo al servei del poble treballador. Però l’experiència de l’aplicació d’aquestes polítiques a Veneçuela, Bolívia o l’Equador, lluny de suposar una ruptura amb el capitalisme, ha provocat que se segueixi descarregant el pes de la crisi sobre les classes treballadores.
El programa amb el qual Podem es va presentar a les eleccions europees amb mesures anticapitalistes es va dissolent com més pugen en els sondejos. Sota l’epígraf «Actuar amb realisme sense renunciar als somnis», es presentava una modificació del programa econòmic de les europees de fa tot just 7 mesos. De l’auditoria per no pagar una part del deute i reestructurar la resta s’ha passat a la «negociació amb els mercats» per «fer sostenible el deute». De la jubilació als 60 avui es passa als 65, amb flexibilitat per a determinats casos. De recuperar el control públic dels sectors estratègics de l’economia i desprivatizaciones, ara ja només es parla d’intervenir en els sectors que siguin ineficients. En el cas de la banca proposen potenciar l’ICO per impulsar una banca pública, però no es parla de nacionalitzacions. No s’esmenta eliminar les Empreses de Treball Temporal. Queda la jornada de 35 hores i la necessitat de convèncer a Europa que cal canviar les polítiques d’austeritat. Es mantenen les indefinicions sobre la monarquia o sobre Catalunya i el seu dret d’autodeterminació.
Reprodueixen el mateix personalisme i mesures de control antidemocràtic del chavisme. Internet i les votacions obertes permeten posar distància al control de l’organització i dels cercles sobre la direcció. Els mitjans de comunicació es converteixen en el terreny predilecte per fer política. Els professors universitaris i els experts són una la tecnocràcia que segueix minimitzant el paper dels treballadors i la lluita quotidiana com a palanca del canvi social. La direcció de Pablo Iglesias actua com un partit més dins de Podem, però va imposar el veto a militants d’organitzacions en càrrecs de direcció, tot i que organitzacions com Esquerra Anticapitalista participaven des de l’inici.
Però el determinant és avui que Podem es presenta com un moviment en formació, que encara no ha consolidat un aparell que imposi un gir a la dreta que estan imprimint seus líders. És en aquest sentit que la política cap Podem no pot ser la mateixa que cap a IU, encara que els seus programes no difereixin substancialment de contingut. IU ha cristal•litzat el seu compromís amb les institucions del règim i amb la gestió del capitalisme no en els programes electorals ni en les resolucions dels seus congressos sinó en infinitat d’exemples en els quals ha tingut una responsabilitat política.
Encetem any i encetem Tarragona21, amb un disseny renovat, més clar, més entenedor i més al dia. És necessari en un entorn digital, una obligatorietat. El periodisme digital és un estat d’excepció informatiu. El -sovint- maleït món digital amaga el futur, molts futurs, rere els esforços constants, sobreesforços més aviat. És l’aventura del demà, és l’optimisme el que busquem, costi el que costi.
Un cop, dos joves científics nordamericans estaven fent experiments amb una antena de ràdio, però un soroll intens, com d’una perdurable interferència, els impedia treballar. Van intentar-ho tot per desfer-se’n, però era endevades. Passat un any, uns col·legues que treballaven en un laboratori proper els van donar la resposta: aquell soroll a ou fregit que tant els molestava era l’eco de la gran explosió universal, el Big Bang, que els arribava en forma de microones. Sense adorna-se’n, van protagonitzar un dels descobriments del segle.
Un any en positiu. Un futur que és excitant. Així ens ho prenem al Tarragona21, un projecte que va néixer un 23 de juliol de 2009 i que ha crescut de la mà de nombrosos professionals. La casa se’ns ha fet gran i anuncia nous projectes enguany. I volem celebrar-ho amb vosaltres oferint-vos un T21 renovat, amb noves seccions, més fàcil de llegir i de mirar.
Hem deixat enrere batalles d’altres èpoques i volem obrir l’any com ho va fer un marrec de Nova Orleans l’any nou del llunyà 1913. Us explico la història. Som als carrers de la ciutat del Mississipi la nit de cap d’any. En un dels barris pobres se sent un tret. Els veïns avisen la policia, que hi fa cap i deté un crio que duu una pistola. El nano és conduït a la comissaria i el cap de la policia té l’afortunada pensada de canviar-li la pistola per una trompeta. Aquell jove delinqüent, de barri humil, a qui no li aguardava res el futur es deia Louis Armstrong. Bon any a tots i a totes.
Necessitem el teu consentiment per continuar. Utilitzem cookies per que aquest lloc web funcioni correctament. Si et sembla bé, fes clic al botó "Estic d'acord". Et recomanem que llegeixis la Política de Cookies Estic d'acord
Política de cookies
Privacy Overview
This website uses cookies to improve your experience while you navigate through the website. Out of these, the cookies that are categorized as necessary are stored on your browser as they are essential for the working of basic functionalities of the website. We also use third-party cookies that help us analyze and understand how you use this website. These cookies will be stored in your browser only with your consent. You also have the option to opt-out of these cookies. But opting out of some of these cookies may affect your browsing experience.
Necessary cookies are absolutely essential for the website to function properly. This category only includes cookies that ensures basic functionalities and security features of the website. These cookies do not store any personal information.
Any cookies that may not be particularly necessary for the website to function and is used specifically to collect user personal data via analytics, ads, other embedded contents are termed as non-necessary cookies. It is mandatory to procure user consent prior to running these cookies on your website.
