SARS Covid-2 (agent causal de l’Covid 19), Ebolavirus, VIH, MERS-Cov… són virus que tenen alguna cosa en comú: ens produeixen malalties potencialment letals i viuen, -vivien-, en intricats espais forestals formant part de l’ecosistema. Fa uns deu anys que es coneix l’efecte protector de la natura enfront dels agents patògens; en nombroses malalties zoonòtiques, que són aquelles en què hi ha espècies d’animals no-humans implicades en la seva transmissió i difusió, passa que el contagi no es dóna des d’una altra única espècie a les persones, sinó que hi ha una sèrie d’elles que poden actuar com reservoris de la malaltia. Això produeix un efecte d’amortiment o de dilució de la càrrega viral entre els diferents hostes, de manera que queda repartida dificultant l’arribada dels elements infecciosos a l’ésser humà. No obstant això, com a agraïment a la protecció que els ecosistemes i els seus habitants ens brinden davant de greus patologies, ens hem dedicat a assolar el medi, matant a aquells individus que exercien un efecte pantalla entre els agents patògens i l’ésser humà.
L’aparició d’aquestes malalties sol donar-se en zones del món espoliat (el que sol situar-se al tercer lloc); però, la responsabilitat no és de les persones que viuen en aquests territoris, ja que no són elles les que arrasen l’ecosistema amb retroexcavadores ni els que provoquen incendis devastadors; els boscos es destrueixen per aclarir la terra i dedicar-la a menesters poc saludables però molt beneficiosos econòmicament per als de sempre, per als mercaders. Any rere any la selva primigènia perd enormes quantitats de superfície a causa de l’activitat humana. Segons l’informe, cinc anys després de la «Declaració de Nova York sobre els Boscos» en què governs, empreses i comunitats indígenes es comprometien a posar fi a les pèrdues de bosc el 2030, no s’han pres mesures serioses per evitar l’alarmant regressió de la jungla. Per contra, la desaparició de l’entorn original avança amb total descontrol, especialment en aquells llocs on s’elimina la vegetació per desenvolupar monocultius, infraestructures mineres o pastures amb els quals encebar als mal anomenats animals de consum. La indústria extractiva, les empreses ramaderes, negocis sinistres que treuen rèdit de la desforestació: coltan, coure, palma, pastures, matèries primeres arrencades a la terra danyada i que serviran per mantenir el nostre acomodat manera de vida. Una manera de vida insaciable que es basa en el consum desaforat d’uns recursos que són limitats.
Ha estat la destrucció mediambiental la que ha provocat l’aparició de l’actual pandèmia de Covid 19 i moltes altres malalties al posar-nos en contacte amb virus, bacteris o protozous que causen la mort de milions de persones cada any. De fet, ja el 2007, un grup de científics proposava el terme “Antropocè panepidèmic” per referir-se a malalties infeccioses causades per l’acció humana, i suggeria la formació específica dels futurs metges en aquesta nova disciplina davant la possibilitat, -ara certesa-, que cada vegada sorgirien pandèmies més greus degudes a l’absoluta falta d’empatia, fins i tot de sentit comú, pel que fa a les relacions que mantenim amb els altres i amb el medi, i que va portar a la qualificació d’aquesta època com “la civilització de les escombraries” per part del naturista Félix Rodríguez de la Fuente en els anys 70.
I entre aquests recursos que no deixem de malgastar, la natura que no deixem d’aniquilar i nosaltres, es troben les altres espècies animals. A algunes les fem servir directament i a altres les ignorem; però totes elles, sense excepció, són menyspreades com a mers objectes que es divideixen en dues categories: les que explotem perquè ens reporten algun benefici, i les que no tenim en compte tret que ens molestin i decidim massacrar, sempre considerant al medi natural com una botiga gratis inesgotable. Davant les dades irrefutables que mostren, sense cap dubte, que el dany mediambiental de la nostra civilització tecnoindustrial a la fi s’acaba tornant-se contra nosaltres, la resposta ha estat de tipus conservacionista i alhora egoista, ja que tracta de protegir el medi i als seus habitants només perquè no fer-ho ens perjudica, sense tenir en compte que aquesta visió utilitarista i antropocèntrica és la que ens ha portat a aquesta situació nefasta. Aquesta mateixa ciència que ha evidenciat el caràcter protector de la natura i de la biodiversitat, és la mateixa que ha posat de manifest la complexitat fisiològica i social dels altres animals, de manera que es desenvolupa el concepte de Drets Animals anàleg al dels Drets humans.
Des d’aquesta perspectiva es proposa que els altres animals siguin considerats com a persones no-humanes, quelcom ja acceptat per alguns grups com cetacis i primats, però que s’estén a les altres espècies a mesura que sabem que la seva organització social i les seves capacitats cognitives són molt més complicades del que imaginàvem i, per tant, el correcte és aplicar el principi d’igualtat. Aquesta és una visió solidària que s’oposa al tradicional plantejament de conservació i protecció de certes espècies tenint en compte només la utilitat que puguin tenir per a l’ésser humà. Hem de deixar de fer servir als altres, no perquè ens perjudiqui, sinó perquè és el correcte; seria fàcil (i real fins a cert punt) dir que en un món vegà no estaríem davant d’aquesta pandèmia, ni haurien aparegut el VIH o la MERS, però aquesta només és una conseqüència més de l’explotació que l’ésser humà exerceix sobre els altres animals, de la visió discriminatòria que arbitràriament decideix que no tenen drets tot i l’ètica i de la ciència, que només sembla tenir-se en compte quan resulta convenient.
Cal una revisió de la relació que mantenim amb els altres animals i reconèixer la consideració que mereixen per dret propi més enllà del nostre interès. Hem de canviar competició i supremacia per solidaritat i suport mutu i prendre exemple del comportament dels individus d’altres espècies en la natura; ells no fan més que demostrar-nos que són els nostres aliats i companys de viatge en aquest petit planeta que volem que segueixi sent blau.
Rosa Mas és biòloga de Nova Eucària i activista pels drets animals.
Equip de redacció
