Avui, 9 de maig, és el dia d’Europa. Europa comença amb la lletra E, d’esperança. L’esperança en un gran territori, on la pau, el progrés social, els drets humans i les oportunitats laborals i econòmiques van ser els anhels que van originar de les actuals institucions europees.
Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona
Tanmateix, tenim la sensació que queden massa lluny les grans aspiracions col·lectives. Les desigualtats socials s’han intensificat dramàticament i la incapacitat de donar resposta a la vulneració dels drets humans ha esdevingut manifesta en temes tan importants com la defensa de la mínima dignitat vital pels refugiats polítics i econòmics, alhora que permet l’escandalosa existència de presos polítics en el seu territori, com bé sabem els catalans.
Fa poc dies vaig sentir a Pere Portabella que criticava que la construcció europea s’havia fet sense comptar amb la Cultura. Ho qualificava de terrible i potser sí que ho és. Si tenim en compte que un dels significats de Cultura és la forma de relacionar-se de les persones, en aquest cas persones de diferents orígens, que parlen diferents llengües i que professen diferents religions, sembla que ningú no ha fet l’esforç de generar un espai compartit, inclusiu i amb una enorme capacitat d’influència en la resta de món.
I això que tenim un immens rebost abarrotat de producció cultural que més enllà de la seva nació d’origen ha influït determinadament amb la manera que tenim els europeus de qualsevol indret de sentir i d’interpretar el món. M’atreveixo a començar amb Casals, Cervantes, Marx, Wilde, Maquiavel,Ciceró, Plató, Freud… però no puc acabar perquè la llista és gairebé infinita i l’herència cultural que hem rebut gairebé tots alhora és immensa. Doncs sí. Sembla mentida però amb aquests fangs no hem sabut fer un bon càntir.
Ara, Europa, s’enfronta a una nova crisi econòmica i social que no resoldrà posant els ciutadans d’esquenes als uns als altres. El COVID-19 ens força a superar el repte de la reactivació econòmica i social per recuperar. Europa ha de guanyar aquest repte, ho deu a la seva gent i s’ho deu ella mateixa si vol mantenir la influència al món. S’ha de mostrar intel·ligent i valenta. No pot encarar aquesta crisi amb les retallades propiciades fa 10 anys, no van servir llavors i molt menys ens serveixen ara. Si els ciutadans europeus no veuen que les seves institucions els ajuden quan més ho necessiten, la E d’escepticisme avançarà en substitució de l’esperança.
No ens ho podem permetre i les institucions europees tenen una gran oportunitat per reconciliar-se amb la seva població. Avui és un bon dia per pensar-hi.
Pau Ricomà Vallhonrat és alcalde de Tarragona
Equip de redacció
