Definitivament, ja estan aquí. Les eleccions al Parlament estan convocades pel 27 de setembre i amb això es desfan els presagis dels saberuts que asseguraven que es buscarien excuses per a no convocar-les. La transcendència d’aquestes eleccions vindrà donada pel resultat de les mateixes. Si els partits que expressen clarament la voluntat del canvi de règim guanyen per més de la meitat dels escons, la mateixa dinàmica parlamentària ens portarà a un canvi de règim.
Es podria haver fet d’una altra manera? Sí, és clar, amb el referèndum que se’ns ha negat. Però com que el nostre procés d’independència és llarg i complex, perquè des de l’estat espanyol se’ns impedeix comptar-nos democràticament, amb una pregunta clara, quants estem a favor que Catalunya sigui un nou estat independent dins d’Europa, només ens queda fer de les eleccions al Parlament un plebiscit. I sí en un referèndum la majoria exigible per la independència s’hauria de comptar amb vots, en unes eleccions parlamentàries s’haurà de comptar en escons.
Amb tot això, jo, que no sóc massa amic de les tècniques d’ajuda personal, reconec que hi ha un concepte que trobo atractiu, el de la zona de confort.Només podem créixer i desenvolupar-nos si abandonem la zona de confort: aquelles rutines que encara que no ens agradin hem interioritzat i considerem normals. Anar més enllà, trencar amb hàbits que ens limiten, se’ns presenta com un mar de perills, i el discurs de la por intervé fent-nos creure que tot anirà malament i amagant-nos les enormes possibilitats que se’ns obren si tot va bé. Mantenir-nos en la zona de confort fa que ens sentim còmodes queixant-nos de les mateixes coses de sempre, amb tota la raó del món si es vol, i construint la nostra realitat al marge dels que no veuen les coses com naltros. Una queixa estèril si no té com a conseqüència la transformació de la realitat en la direcció que voldríem. D’aquesta manera es pot donar la paradoxa que volent lluitar sincerament contra la desigualtat, contra la pobresa energètica, en favor de l’habitatge per a tothom, en favor d’uns serveis socials i educatius dignes, contra la discriminació per raó d’origen, en favor de la persistència de la nostra llengua i cultura, ens trobem incapacitats per fer-ho perquè l’esforç de canviar la realitat ens demana uns canvis d’hàbits que no tenim valor d’afrontar.
Pau Ricomà és portaveu d’ ERC a l’Ajuntament de Tarragona
La nostra generació, dit d’una manera molt àmplia, té l’oportunitat que molt poques generacions en molts pocs moments han tingut: canviar la realitat a millor. Fer el país que som capaços de fer. No és una quimera, és tan senzill com utilitzar el resultat del nostre treball en favor de la comunitat. Comptant amb tots, des del primer moment. Podem fer això o seguir queixant-nos i vivint en una situació d’infantilisme permanent, acceptant tàcitament que no som capaços d’administrar-nos ni d’oferir un futur millor per als nostres fills i els nostres néts.
Equip de redacció
