Una imatge d'Adolfo Suárez. Foto globalasia.com
L’expresident del govern espanyol entre 1976 i 1981, Adolfo Suárez, ha mort aquest diumenge als 81 anys d’edat.
Suárez, figura clau de la Transició, afectat d’Alzheimer des de fa deu anys, estava ingressat arran d’unes complicacions respiratòries que havia patit els darrers dies i el seu estat de salut havia empitjorat molt en les últimes hores. El seu fill, Adolfo Suárez Illana, va avançar divendres que la mort del seu pare era “imminent” i que no passaria de les 48 hores. Suárez, primer president elegit a les urnes després de la dictadura franquista, va posar en marxa el retorn de Tarradellas a Catalunya i va restaurar per decret la Generalitat abans que s’aprovés la Constitució.
Suárez passarà a la història espanyola per haver-se convertit en el primer president de la democràcia després del franquisme i haver legalitzat els partits socialista i comunista. Va ocupar el càrrec des del 1976, quan sent un desconegut per a l’opinió pública espanyola, va rebre l’encàrrec del rei Joan Carles per formar govern. Al capdavant de la Unió de Centre Democràtic (UCD) va guanyar dues eleccions (les primeres de la democràcia, l’any 1977, i l’any 1979) fins al 1981, any en què va presentar la dimissió atrapat per la crisi interna del partit i les dificultats socials i econòmiques. L’expresident del govern espanyol es va retirar de la vida pública fa més de deu anys després de ser diagnosticat amb un Alzheimer l’any 2003. Els últimes dies els ha passat ingressat a la Clínica Cemtro de Madrid per una infecció respiratòria.
El primer president de la democràcia
Adolfo Suárez era natural de Cebreros, Àvila, on va néixer el 25 de setembre del 1932. Va iniciar la seva carrera política a la seva ciutat natal. Al 1958, ingressava a la Secretaria General del Movimiento i des d’allà va començar al seva meteòrica ascensió política, convertint-se en procurador de les Corts per Àvila el 1967 i governador civil de Segòvia el 1968. L’any següent va ser nomenat Director General de Ràdio Televisió Espanyola, un càrrec que va ocupar fins el 1973. Dos anys més tard va passar a ser Secretari General del Moviment després de la mort de Fernando Herrero Tejedor i mentor i, a l’estiu del 1976, va rebre del rei Joan Carles I l’encàrrec per formar govern.
Suárez encara era aleshores un desconegut per a l’opinió pública espanyola. En l’executiu, hi va sumar membres de varies tendències, des de falangistes fins a socialdemòcrates, liberals i democristians, entre d’altres.
Al llarg del seu primer mandat, el seu govern va aprovar la Llei per a la Reforma Política, a final de 1976, amb l’objectiu de dur a terme una transició política sense enfrontaments. El 1977 va legalitzar el partit comunista, tot i haver de suportar una forta oposició, i diferents sindicats. El 15 de juny del mateix any, Suárez es convertia en el primer president de la democràcia espanyola, des de l’any 1936, i de l’arc parlamentari resultant en va sortir la Constitució espanyola, aprovada en referèndum el 6 de desembre del 1978.
El 3 de març del 1979 Suárez renovava la majoria per iniciar un tercer mandat després de celebrar-se noves eleccions, tot i que no va acabar-lo ja que va presentar la dimissió el 29 de gener del 1981 arran de la tensió social, amb un augment de l’atur i el terrorisme; econòmica i política, amb les forces d’esquerres a l’alça, amb rumors d’un cop d’Estat, que vivia Espanya i que també es va traslladar en el si del seu propi partit, amb fortes pressions dels sectors més immobilistes.
Abans de la reva renúncia, el president espanyol va haver de fer front el 1980 a una moció de censura del PSOE a càrrec del qui es convertiria també en president, Felipe González després de guanyar les eleccions del 1982. Aquella moció, que no va prosperar, va suposar una plataforma per impulsar la figura de González i un deteriorament de la figura del primer president de la democràcia espanyola.
El cop d’Estat del 23-F
Suárez va viure també en primera persona el cop d’Estat del 23-F, l’any 1981, en el transcurs del debat d’investidura que havia d’aprovar el nomenament de Leopoldo Calvo-Sotelo com a nou president del govern després de la seva renúncia. Un dels episodis més recordats d’aquella jornada va ser l’actitud immòbil de Suárez quan el tinent coronel Tejero va llençar trets a l’aire i Suárez es va quedar assegut junt amb el general Manuel Gutiérrez Mellado, aleshores el seu vicepresident primer, i el líder del PCE, Santiago Carrillo, mentre la resta de diputats s’amagaven sota les butaques de l’hemicicle.
En les eleccions del 1982, que es van celebrar després del breu període de Calvo Sotelo com a president i que van representar la primera victòria del PSOE, Suárez va concórrer-hi amb el seu nou partit, Centro Democrático i Social (CDS), amb el qual va sortir escollit per la circumscripció de Madrid. Va revalidar el seu escó els anys 1986 i 1989 i finalment, dos anys més tard, va dimitir després del fracàs de la formació en les eleccions municipals i autonòmiques (excepte Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia). A partir d’aleshores, va començar l’inici de la seva retirada de la vida pública espanyola.
Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia
El 1996 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia pel seu “exemplar comportament polític” en la fundació de la democràcia i la seva “irreprotxable conducta personal i la seva contribució decisiva a una Constitució per a tots els espanyols elaborada des del consens”.
Però la seva retirada definitiva de la vida pública es va produir fa més de deu anys quan se li va diagnosticar Alzheimer, fins al punt de no recordar que havia estat president del govern espanyol, i el seu estat de salut s’ha anat deteriorant des d’aleshores. Suárez va ingressar fa pocs dies a la Clínica Cemtro de Madrid per una infecció respiratòria fins que el seu estat ha empitjorat irreversiblement.
