TOTS 21

La catedràtica de Tecnologia Educativa, Mercè Gisbert, va nèixer a La Sénia el 1964. Foto: Cedida

Senienca i, gairebé obligada pel gentilici, lligada a la música de banda d’aquesta localitat ebrenca, Mercè Gisbert toca moltes tecles. També en el seu perfil professional, per la seva condició de catedràtica de Tecnologia Educativa del Departament de Pedagogia de la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la URV i Investigadora principal del grup de recerca reconegut ARGET. «Aplicar la tecnologia a l’aula ja no és allò que genera resistències», focalitzant els reptes en «el procés de disseny i desenvolupament dels escenaris d’aprenentatge. Es continua pensant encara en espais analògics més que digitals. Té a veure amb una formació suficient del professorat, perquè el fet de no tenir prou desenvolupada la seva competència digital ha provocat que sigui molt més complicada l’adaptació a la situació educativa actual derivada de la pandèmia».

Pregunta.- De cara a conèixer-la millor, quina és la seva formació i quines aficions teniu més enllà del seu àmbit professional?

Resposta.- Vaig néixer a La Sénia l’1 de maig de 1964. Sóc Pedagoga de formació. Vaig estudiar a la divisió VII de la UB que era a Tarragona. Hi vaig estudiar perquè era la universitat més propera a cada meva. He dedicat i dedico la meva vida professional a l’educació i he dedicat i dedico una part important a la cultura, especialment a la cultura popular i especialment a la música de banda. Sóc la vicepresidenta de l’Agrupació Musical Senienca. He estat membre del Consell escolar de Catalunya (2012-2016) i del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (2012-2019)

P.- Quina relació teniu actualment amb la URV?

R.- Sóc Catedràtica de Tecnologia Educativa del Departament de Pedagogia de la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia i Investigadora principal del grup de recerca reconegut ARGET [Applied Research Group in Education & Technology]

P.- El vostre camp viu a cavall de la innovació i dels vells costums. Quines resistències us podeu trobar per part de les rutines adquirides?

R.- Bé, el meu camp que és el de la Tecnologia educativa, i ja fa temps que està més proper a la innovació que no a les velles costums. Fer recerca en l’àmbit de com aplicar la tecnologia a l’educació suposa analitzar, de manera permanent, com les eines tecnològiques de la darrera generació influeixen en el procés de com s’ensenyen els professors i de com aprenen els estudiants. També, com dissenyem materials i recursos així com dissenyem altres escenaris d’aprenentatge.

Aplicar la tecnologia a l’aula ja no és allò que genera resistències. Aquestes tenen més a veure amb el procés de disseny i desenvolupament dels escenaris d’aprenentatge. Es continua pensant encara en espais analògics més que digitals, i també té a veure amb una formació suficient del professorat perquè el fet de no tenir prou desenvolupada la seva competència digital ha provocat que sigui molt més complicada l’adaptació a la situació educativa actual derivada de la pandèmia.

P- En hem de preocupar només de les eines tecnològiques o cal incorporar-hi també nous codis ètics?

Quan parlem d’educació sempre hem de tenir en compte l’ètica són dues coses que no haurien d’anar mai separades. D’altra banda, hem de tenir en compte que la tecnologia, en general, no s’ha de dissenyat mai
pensant en l’educació. Tenint això en compte, hem de tenir present que tota aplicació que fem de les eines tecnològiques han de passar sempre per un procés de contextualització. Aquest procés té a veure,
també, amb la definició dels criteris d’aplicació. Aquests tenen a veure més amb com volem desenvolupar el procés formatiu que no amb les eines en si. La tecnologia, en si, no és ni bona ni dolenta ho serà segons la funció que li atorguem i en quin context ho fem.

P.- Les noves tecnologies en docents no s’haurien de començar a aplicar des de la universitat com a matèria a estudiar?

R.- Precisament estem treballant en això en aquest moment. Quan es va fer la darrera revisió dels plans de formació del professorat, els graus d’educació infantil i primària i la doble titulació, es va eliminar una assignatura troncal que era “noves tecnologies aplicades a l’educació” i això vol dir que tots els estudiants, futurs mestres, havien de cursar-la. En aquest moment, des de la URV, estem liderant un projecte de la convocatòria ARMIF (finançat pel programa MIF (Programa per a la Millora i la Innovació de la formació de
mestres) i que té com a objectiu general dissenyar un procés d’avaluació i certificació de la competència digital docent. En aquest projecte hi participen totes les universitats catalanes públiques, la UOC i la URL-Blanquerna així com la U. d’Andorra.

També, sóc la coordinadora de la Comissió de Competència digital docent del programa MIF i, en aquest moment, estem treballant en un document marc sobre com abordar, des de les Facultats d’educació del
Sistema universitari català, la formació per al desenvolupament de la competència digital del professorat durant la seva formació inicial.

Amb aquestes dues accions esperem poder incorporar en el procés de formació inicial el desenvolupament de la CDD tot i que no figuri de manera explícita en els plans d’estudi. Mentre, esperem que des de la conferència de degans de la les Facultats d’Educació de l’Estat Espanyol es pugui acordar amb els Ministerio incorporar aquesta competència en els plans d’estudi considerant que els plans d’estudi actuals fa més de 10 anys que no s’han renovat.

P.- Hi ha models als que aspirar ja en actiu?

R.- Bé tal com he dit és complicat aplicar models externs sense contextualitzar-los (adaptar-los). Aquest és un dels principals problemes que solem tenir. Ens enlluernem amb els resultats de programes educatius d’altres països i després ens sorprenem de què aquí no aconseguim les mateixes coses. Com dic moltes vegades, l’única manera d’aconseguir tenir una educació  millor no té a veure amb les eines tecnològiques que hi apliquem i la capacitat que tinguem de “modernitzar” el procés educatiu, sinó amb el valor que políticament i social se li doni a l’educació.

Sense un pacte d’Estat i de País per l’Educació mai podrem avançar en aquest sentit. Creure en l’educació com a eix que articula el futur del país vol dir invertir en que els ciutadans i els professionals siguin cada dia millors i tinguin més coneixements. També vol dir que l’educació deixa de ser una arma política i partidista que usen uns
contra els altres per passar a ser la part més importants dels pressupostos públics perquè, en realitat, és la millor inversió en el futur. També suposaria respectar més a la gent formada que a la no formada i considerar que l’ofici de professor, no només és el més valorat, sinó també el més respectat i ben retribuït (una cosa porta
a l’altra).

Sovint es posa com a exemple el sistema educatiu de Finlàndia ja que se’l considerar dels més eficients i innovadors del món, però la clau està en el pacte d’Estat per l’educació, en el respecte al professorat i el en valor social del coneixement.

P.- Quin seria el món ideal de la vostra investigació i quan de camp falta encara per recórrer?

R.- Bé, suposo que no existeixen els mons ideal… i en educació segurament encara menys. El procés d’educar és un repte permanent i constant en el que hi intervenen moltes variables, la majoria de les quals són difícils de controlar, mesurar i variar. Dit això, un dels principals problemes, a més de la complexitat, és el de
tenir recursos suficients per poder fer recerca usant eines tecnològiques de darrera generació. Per a que això fos possible, hauríem de poder disposar d’espais a la facultat, a mode de laboratori, on es podria experimentar, tant des de la perspectiva docent com de la del procés d’aprenentatge, de manera permanent ja que tindríem les eines de darrera generació que difícilment les trobaren en els centres escolars ni en el procés de formació tant inicial compermanent. Es necessiten espais per poder assajar i investigar com millorar el procés d’aplicació de la tecnologia des d’una perspectiva educativa no només escolar.

Una altra cosa que hauríem de tenir en consideració és la necessitat de basar els avenços i les millores de l’educació sempre en evidències i no en intuïcions. Per extensió, també les polítiques públiques en educació. Els països que tenen un bon sistema educatiu tenen, també, observatoris que es dediquem a recollir de manera
permanent dades de la realitat i a analitzar-les per a poder tenir proves de quines són les coses que funcionen i quines no. Les que funcionen, i en tenim dades, les hem de continuar aplicant. Per contra, les que no funcionen, han de millorar-se o, senzillament, deixar d’aplicar-se. Només així podrem aconseguir tenir clares les inversions que cal fer, també en tecnologia aplicada a l’educació.

P.- En què se centra l’Observatori COMDID?

El nostre grup de recerca fa anys que té com un dels eixos principals d’investigació la competència digital (tant dels estudiants como del professorat) al voltant d’aquesta temàtica hem enfocat els nostres projectes a la formació del professorat, a l’observació de com aquests usen les tecnologies a l’aula i també a com avaluar el nivell de desenvolupament d’aquesta competència especialment des de la perspectiva docent. Centrant-nos també en el que deia sobre la necessitat de tenir evidències de la realitat educativa fa temps que ens vam marcar com a repte el poder constituir un espai a la xarxa (un observatori) que té com objectiu fonamental recollir dades de manera sistemàtica sobre el nivell de desenvolupament de la competència digital dels docents en exercici d’educació infantil, primària si secundària.

De manera paral·lela també analitzarem quin tipus d’ús fan els professors de les tecnologies a l’aula. Finalment, volem determinar si, més nivell de desenvolupament de la competència digital suposa un major nivell d’eficàcia del procés d’aplicació de la tecnologia a l’aula, i per tant, dels aprenentatges dels estudiants.

La part fonamental de l’Observatori es centra en les eines de recollida de dades, tant sobre l’avaluació auto-percebuda (COMDID-A) (què és el que els professors pensen que saben), com de l’avaluació dels coneixements (COMDID-C) (quan competent és realment el professorat). Ara mateix, hem començat a recollir dades a nivell de tot l’Estat espanyol. Posem a disposició de tots aquells professors i centres que hi estiguin interessats el poder participar en l’Observ@COMDID [https://observacomdid.com]

P.- Per què creieu que la URV té un elevat grau de reconeixement tot i ser una universitat jove?

R.- Penso que la URV ha tingut, des de la seva creació, un projecte clar com a institució de formació superior que li ha permès generar una base molt sòlida sobre la que desenvolupar totes les estratègies necessàries per a dur a terme la seva missió de recerca, de docència i també de contacte amb el seu entorn. El fet de dissenyar una estratègia sòlida des del punt de vista científic que ha facilitat una posició destacada en els diferents rànkings així com un grau elevat de visibilitat científica.

P.- Creieu que la vinculació de la universitat amb el territori està ben encaminada? Falten mecanismes per garantir el retorn del coneixement?

R.- Bé, jo crec que la URV sempre s’ha caracteritzat per tenir una bona connexió amb el territori. Ja fa anys que es van crear les Antenes del coneixement i aquestes tenen una funció molt important de transferència a la societat en general. També moltes de les titulacions estan relacionades amb l’entorn i hi ha una clara vinculació entre els diferents sectors productius i la formació dels titulats. Aquest ha estat, des de sempre, un important estratègia per augmentar el nivell d’ocupabilitat dels titulats.

J.S.