Mar Camacho, la filòloga que pilota la innovació, la recerca i la cultura digital de la Generalitat

🔊 Escoltar la notícia

Aficionada a l’esport i a la lectura quan la feina li deixa uns minuts, Mar Camacho es va llicenciar a la primera promoció de la URV de filologia anglesa i alemanya abans d’acabar com a directora general d’Innovació, Recerca i Cultura Digital de la Generalitat.

Amb 49 anys, la seva és una de les empremtes de la URV en primer nivell de govern, a la qual cal sumar el que en va ser tercer rector i actual Secretari d’Universitats, Francesc Xavier Grau. “Acabada la carrera vaig acabar fent els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona sobre llengua, pluralisme cultural i interculturalitat. Uns conceptes dels quals ara se’n parlen tant però que en aquell moment eren incipients”. I és precisament enmig d’aquesta trajectòria vital on cal trobar la clau del seu futur. “Juntament amb el meu marit vàrem anar als Estats Units a fer tot un any de recerca predoctoral. Jo inicialment em volia dedicar a la literatura”, un desig acaronat pel fet de viure a Boston i estar sota els efectes de l’activitat de Harvard “repleta de conferències de premis Nobel. Però justament la nostra estada a l’estranger va coincidir amb el boom d’Internet”.

Era el 1997, i la revolució digital li va despertar la curiositat. “Recordo de poder els titulars de la premsa d’aquí –i poca cosa més- com si ja fos un gran avenç. Jo em vaig matricular durant la meva estada a Boston per poder escoltar molts dels autors que havíem llegit i estudiat. Era apassionant”, rememora, encara que “amb la irrupció” del nou món digital “em vaig apuntar a un curs que es deia ‘Del llibre a l’ordinador’. I va ser la primera vegada que vaig tenir contacte amb un ordinador no tant per poder processar textos sense més, sinó per començar a accedir a la gran finestra que et suposava Internet”.

Pionera de l’ús de la tecnologia a l’aula

Amb el cuquet ja sembrat dins d’una personalitat inquieta, “quan vaig tornar no sabia si dedicar-me al món acadèmic o de la docència, que sempre m’ha agradat. Al final vaig treure’m les oposicions de secundària d’anglès i alemany”. I un cop aprovades, “em vaig dedicar molt a treballar amb els meus alumnes d’alemany de l’institut amb els ordinadors que hi havia al centre, que eren poquets”, val a dir. “M’havia de barallar amb els coordinadors d’informàtica del centre perquè em deixessin la clau que sempre portaven a la butxaca. Es pensaven que era seva”, ironitza. “Anys després els alumnes d’anglès es matriculaven a alemany només per poder fer coses amb els ordinadors”, afegeix remarcant el seu caràcter de pionera de l’ús de la tecnologia a l’aula. Era l’inici d’una gran amistat, que la portaria cap a la direcció general.

Durant el camí, “em van començar a demanar que fes formació al professorat i el departament d’Educació em va concedir una llicència d’estudis per fer recerca i aplicar-la a les aules. Ho vaig aconseguir malgrat que quan vaig anar a la Via Augusta de Barcelona a demanar-la, una senyora que em va atendre em va dir que no me la donarien perquè era massa jove. No cal ni que la demanis, em va deixar anar”.

Aquesta nova pantalla superada va suposar deixar l’institut i iniciar una nova etapa al departament. “En veure que tenia aquesta experiència en TIC, em van demanar que dissenyés un programa de formació pel professorat de llengües. I va acabar sent la meva tesi doctoral”. Camacho paral·lelament s’havia incorporat el 2001 a un grup de recerca de tecnologia educativa de la URV ubicat a Pedagogia. “Algú li va dir a la directora d’aquest grup que m’havia de conèixer i hi he estat fins ara que he hagut de deixar la universitat”, explica. “El 2006 vaig llegir la tesi i començar a ser professora associada, i el 2009 ja em van fer un contracte a temps complet. Fins al juliol de l’any passat he estat donant classes a la universitat”.

La seva estada a la URV, tant com alumne com professora, li ha donat perspectiva sobre el creixement d’un centre de coneixement nascut a l’extraradi però capaç de fer-se un forat en àmbits internacionals gràcies al seu prestigi. “La Rovira i Virgili va fer molt bé els deures al seu moment. Va ser molt visionària en el sentit de veure venir tot allò que seria rellevant quant a acreditacions, publicacions científiques i rànquings en una etapa molt incipient. I per això van exigir molt al seu professorat. I tot plegat a fet possible que la URV es pugui mantenir en el moment en què hi ha hagut una sacsejada a totes les universitats pel que fa a finançament i a moltes altres coses”.

Parlar de diners permet parlar també sobre si la seva feina professional dins de la Generalitat la fa sentir com la germaneta pobra dels pressupostos de l’executiu. “L’aposta de la conselleria d’Educació per la cultura digital s’ha evidenciat aquesta legislatura en la creació de la direcció general, que fins ara no en tenia aquest rang i per tant no estava en les posicions on es prenen les decisions”. L’aposta estratègica és “empoderar els ciutadans i els joves” en l’ús de les noves tecnologies i, pel que fa a resultats pràctics, “ara hem creat un pla que impulsa l’ús de dispositius mòbils (mòbils i tauletes) com a tecnologies educatives, i presentarem també un pla d’educació digital, del qual Catalunya encara no en disposava”. Una línia destinada en gran part a “capacitar el professorat en fer un ús significatiu de les eines digitals”. Entre altres coses “per saber com articular i conviure amb la tecnologia que tenim a les aules. Sense prohibir-la però fent-ne un bon ús. Aquest ha estat sempre el meu cavall de batalla”, exclama Camacho.

La direcció general que dirigeix “es va originar a partir d’una àrea secundària ja existent al departament, i durant el procés de dotar-la de contingut vam pensar que la recerca també havia de tenir un espai”. Un aspecte modest i novador “destinat a connectar i apropar les necessitats educatives sorgides als centres de primària i secundària amb els grups de recerca de les universitats”, evitant així la dispersió de recursos en estudis estèrils i a fons perdut. Aquests criteris d’eficiència i permeabilitat entre els dos mons acadèmics tenen una derivada en forma d’un projecte, en fase d’estudi i pel qual ja s’han iniciat contactes amb les universitats, destinat a crear “una plaça de professor vinculat seguint la idea dels estudiants de medecina que fan pràctiques als hospitals. Seria una mena de MIR docent”.

El concepte és que un professor, abans d’entrar dins de la roda del món laboral, hagi de fer un procés d’inducció i viure in situ les experiències de donar classes. “A Finlàndia i a França ja tenen aquest model en funcionament”, afirma Camacho, malgrat reconèixer que no cal anar a buscar sempre les solucions més enllà de l’horitzó. “Hem de tenir en compte que la realitat que tenim aquí no és la mateixa que tenen al Canadà. I de vegades, tot i la necessitat d’estar sempre al dia, tenim l’obsessió d’anar a mirar a fora quan dins de Catalunya hi ha el coneixement suficient per a fer bones coses”.

Jordi Siré