Laia Estrada és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
Els motius pels quals molts col·lectius i moviments socials estan profundament decebuts amb el Govern espanyol «més progressista de la història» són múltiples i variats. Les entitats de suport al poble sahrauí afegeixen a la trista llista de decepcions el silenci eixordador en relació a l’escalada militar al Sàhara Occidental, veient que l’únic pronunciament oficial al respecte ha estat una tímida crida a la calma. Hi havia molta gent que esperava que per fi l’Estat espanyol treballés, ajudés, facilités, l’avanç del conflicte. Però lluny d’això, l’Estat espanyol s’ha posat de perfil i manté, en termes generals, el seu silenci còmplice.
Possiblement ningú esperava que el PSOE canviés el paper que ha mantingut fins al moment, però que Unidas Podemos hagi, aparentment, oblidat tota la lluita pel poble sahrauí que defensava quan no era al govern, ha fet mal a moltíssims col·lectius. I és que la sortida al conflicte existent és un referèndum lliure, net i imparcial per a la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental i, és clar, això, ja sabem que comporta assumir contradiccions.
I tot i que a algunes no ens hagi sorprès, no deixa de ser trist. Molt trist.
El Desembre del 2016, just quan vaig saber la sentència del judici del cas Bershka i que es volia aprofitar per fer-me plegar com a regidora de l’Ajuntament, em trobava al Camp de Refugiats Smara, un dels molts camps de refugiats ubicats en Territori Algerià. Va ser una experiència colpidora. Volen saber què és el Sàhara, més de quaranta anys després de l’ocupació marroquina amb el beneplàcit del rei franquista? És un poble esquarterat en tres parts.
La part que viu al seu territori, ocupada militarment i sota un règim d’apartheid, que és espoliada pel Capital internacional que paga una misèria d’impostos per alimentar el règim autoritari i corrupte de la monarquia marroquina, la que «casualment» sempre ha fet negocis amb el rei emèrit espanyol, que viu als Emirats Àrabs Units i guarda els seus beneficis a Suïssa.
La part que viu escampada arreu del món en busca d’una vida millor. Una diàspora que trenca el seu vincle amb el seu poble, com milers de catalans i catalanes es veieren obligades a fer l’any 1939, quan també hagueren de viure durant quaranta anys a milers de quilòmetres de casa seva.
I la part que viu a l’altra banda del mur militaritzat més llarg del món. La que viu al mig del no res. Sorra i més sorra, i tones de plàstics que serveixen d’aliment per a les cabres famolenques que no tenen res més per menjar, perquè l’ajuda humanitària a prou feines arriba perquè les persones puguin gaudir d’una mínima base alimentària. El camp de refugiats més antic del món, el qual no ha sigut necessari ni tancar amb valles, perquè al seu voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres de sorra. Un camp de refugiats on fins i tot han reaparegut les classes socials. L’únic camp de refugiats del món on hi ha un cementiri on hi descansen milers de persones que no han pogut tornar a casa seva i milers de persones que mai no l’han coneguda.
Saben què és el que més em va impactar? Quan els preguntàvem com és que havent passat tan de temps en aquells camps de refugiats, no havien millorat mínimament les infraestructures més elementals, la seva resposta era clara. Allò no era casa seva, no volien sentir-s’hi còmodes perquè estaven convençudes que tornarien a la seva terra i serien lliures. Tan de bo sigui així, però serà difícil si la comunitat internacional persisteix en mantenir-se al marge o fins i tot, com és el cas l’Estat Espanyol, manté la seva complicitat amb el Marroc.
Equip de redacció
