Laia Estrada. Regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona
La setmana passada coneixíem que l’exalcalde Ballesteros, finalment, anirà a judici pel Cas Inipro. I sí, ho vam celebrar, perquè no és precisament que tinguem massa confiança en l’aparell judicial espanyol, i el fet que Ballesteros s’hagi d’asseure al banc dels acusats per aquest cas de corrupció és una alenada d’aire pur enmig de tanta putrefacció.
No té res a veure amb el que va afirmava qui el defensa, els honoraris dels quals probablement es troben entre els més de 60.000 euros sufragats a costa de l’erari públic, quan assegurava que la CUP busquem “un rèdit polític als jutjats enlloc de buscar-lo a les urnes”. De fet, aquesta afirmació és una autèntica ximpleria, doncs la nostra experiència amb la (in)justícia espanyola és sobradament coneguda per tots els casos repressius que acumulem la militància de l’esquerra independentista, fins i tot des de molt abans de l’abominable procés contra el referèndum de l’1 d’octubre.
El 2013, sense representació a l’Ajuntament de Tarragona, la CUP recollíem la denúncia feta pel comitè d’empresa de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona (IMSST) i la dúiem a la fiscalia davant la passivitat i connivència de les forces polítiques presents a l’Ajuntament en aquell moment, que clarament van preferir mirar cap a una altra banda. Així s’iniciava el Cas Inipro.
Sense cap mena de dubte, no estem davant del cas de corrupció més important de l’ajuntament tarragoní. Només el cas del pàrquing Jaume I multiplica per 100 la xifra presumptament malversada. La realitat, però, és que tota la interlocutòria posa al descobert unes pràctiques vergonyoses en favor del PSC, a costa de diners que s’havien de destinar a les persones més vulnerables i vulnerades de la ciutat, per les quals l’exalcalde s’enfronta fins a vuit delictes.
Sempre hem denunciat que el Cas Inipro, i res més, és la justificació de tot el procés engegat per fer-me fora de l’Ajuntament de Tarragona a principis del 2018. Una vendetta política barroerament disfressada d’imperatiu legal que va ser aturada gràcies a la implicació de totes les persones que van denunciar-ho com a tal, moltes de les quals ni tan sols eren cupaires. “Que caiguin les màscares!”, vam clamar llavors. I les màscares comencen a caure i, per suposat, ho celebrem.
Diuen que la CUP sabem “que l’exalcalde és innocent”. No. La CUP el que sempre hem sabut és que, qui ridículament assegurava patir “una persecució política”, té una responsabilitat en el fet que es destinessin uns diners públics a fer feina propagandística per al seu partit. Si n’estava al cas, com pensem, perquè en seria coautor; i si es demostra que no n’estava al cas, perquè evidenciaria una vergonyosa negligència i una inutilitat galdosa.
El Cas Inipro s’ha tractat de minimitzar, s’ha volgut reduir a una mera “mala praxis de gestió” i, encara avui, algú pot pensar que és una minúcia. No ho és. Recordem que hi ha una peça sota secret de sumari que va molt més enllà del PSC tarragoní, que implica tota l’estructura del partit al conegut com a “cinturó roig” dels voltants de Barcelona.
Així doncs, és clar que celebrem que l’exalcalde, juntament amb bona part de la plana major del PSC tarragoní, s’asseuran a la banqueta dels acusats i hauran de donar resposta per la totalitat dels delictes que se’ls imputen pel Cas Inipro. Tanmateix, que ningú no s’equivoqui. Això és tan sols la punta de l’iceberg de la corrupció que ha campat lliurement per l’Ajuntament de la nostra ciutat les darreres dècades. I cal fer net d’una vegada. Respecte tots els casos que hi ha ara mateix als jutjats, per suposat, perquè això és el mínim, però també respecte la resta d’activitats, contractes, gestions,… que resten impunes, pendents que algú encengui el llum de forma valenta i decidida i acabi, per fi, amb l’opacitat i faci caure totes les màscares. Identificar i denunciar totes les pràctiques delictives que s’han dut a terme els darrers anys al consistori tarragoní no sols és un deure legal, sinó un primer pas imprescindible per canviar la forma de forma real la mena de governar la ciutat. El silenci també és complicitat.
Equip de redacció
