Josep Lluís del Alcázar
La crisi porta anys colpejant la classe treballadora: acomiadaments, caiguda de salaris, retallada de prestacions socials, atacs a l’ensenyament i la sanitat pública … Avui el discurs de la crisi com un problema passatger ja no cola i tampoc que n’estem sortint. La resposta a aquesta ofensiva del capital no ha estat una reacció amb els instruments tradicionals de la classe obrera.
La por a la pèrdua de la feina i l’enorme divisió material de la classe obrera operada per les reformes laborals, al costat de la política de conciliació i desmobilització de les direccions sindicals majoritàries, donen aquest sentiment de fragilitat al treballador/a.
La vàlvula d’escapament han estat moviments ciutadans. El més massiu, el 15M, al calor de les revolucions àrabs, amb les ocupacions de places, els Tahrir, expressava el rebuig als grans poders polítics i econòmics. Les marees en defensa de l’educació i la sanitat pública, o la lluita contra els desnonaments han ocupat també aquest espai de resistència popular.
El capitalisme en crisi no deixa marge per a polítiques clàssiques de la socialdemocràcia, doncs no hi ha engrunes a repartir, el capital ho vol tot. No hi ha terme mitjà: o es planta cara al capital o es cedeix al seu xantatge. Els governs del PSOE – amb o sense IU- apliquen polítiques de retallades i austeritat als ajuntaments i comunitats autònomes. A França, el PS d’Hollande s’enfonsa en els sondejos després d’haver promès posar fi a l’’austeritat i prioritzar el creixement, i acabar amb dràstics ajustos pressupostaris.
El fenomen de la reorganització política i les crisis institucionals tenen la seva expressió més avançada al Sud d’Europa, més colpejat per les polítiques d’austeritat. La crisi dels partits del règim, implicats en les polítiques d’ajust, podrit per infinitat de casos de corrupció, ha portat a un qüestionament del sistema, de les institucions. Syriza a Grècia, el moviment Cinc Estrelles del còmic Beppe Grillo a Itàlia, o ara Podem expressen aquesta necessitat de canvi. Hi ha diferències significatives en el caràcter d’aquestes alternatives: Syriza ve d’un front d’organitzacions d’esquerra en una situació de resistència obrera amb més de 20 vagues generals; Grillo, un populisme de protesta encapçalat per una figura mediàtica difícil d’encaixar en l’esquerra, sense connexió amb el moviment polític i sindical. En un punt intermedi se situaria Podem.
Sortu, la CUT i la CUP
En la perspectiva d’un front d’esquerra en ruptura amb la Monarquia i el capitalisme, hi havia tres components que podien haver impulsat la iniciativa: Batasuna / Sortu havia participat a Iniciativa Internacionalista a les europees del 2009, en col•laboració amb organitzacions de l’esquerra revolucionària de la resta de l’Estat, però això només va ser un parèntesi entre els Pactes Lizarra amb el PNB i l’acord amb EA, Aralar i Alternatiba que va donar lloc a EH-Bildu. La decisió de treva unilateral d’ETA va lligada a un gir cap a la política institucional. L’esquerra abertzale prioritzava i prioritza l’«acumulació de forces sobiranistes», un bloc amb la burgesia per aconseguir el dret d’autodeterminació, a una política de lluita anticapitalista que necessàriament l’enfrontaria a la burgesia basca del PNB, però també d’EA. Aquest és l’espai pel qual entra Podem, també a Euskal Herria.
El segon factor era la CUT de Cañamero i Sánchez Gordillo. La continuïtat de la CUT a IU era incompatible amb la política de ruptura que anunciaven, sobretot amb IU al Govern de la Junta. La CUT ha anat perdent terreny a mans de l’aparell d’IU-CA, controlat per la direcció del PCA. El 21 desembre 2014 obté el 11% a l’Assemblea General d’IU-CA. El 23 de desembre el parlament andalús aprovava el pressupost per al 2015 amb els vots de PSOE i IU-CA. El 28 de desembre l’assemblea de la CUT es reuneix a Osuna i decideix «congelar» la seva participació a IU, i immediatament Cañamero i altres dirigents del corrent anuncien que abandonen IU-CA. Els següents passos de la CUT seran importants per veure si pacta amb Podem o avança alguna política de front.
El tercer component podia ser la CUP-AE que en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya havia arribat als tres escons i comptava amb un centenar de regidors. La construcció de CUP-AE va ser un pas per agrupar un front no només amb sectors independentistes sinó també de l’esquerra revolucionària, encara que finalment només vam entrar-hi Lluita Internacionalista i En Lluita. Després de les eleccions, la CUP no va aprofundir aquest treball de front. Ara s’ha arribat a un acord pel qual reprèn l’impuls d’un front a Catalunya (veure article adjunt), però tampoc hi ha indicis d’una iniciativa a nivell estatal.
Podem: ‘ni de dretes ni d’esquerres’
Que avui Podem avanci l’esquerra abertzale als sondejos hauria de fer pensar, i el mateix es pot dir la CUP. La reacció d’alguns sectors és respondre que Podem té un component lerrouxista que no podia atreure forces que es reclamen de l’independentisme basc o català, però això no és així: el lerrouxisme és UPyD i Ciutadans / Ciutadans, aquestes són les forces anticatalanes o antibasques, però el més significatiu del procés català és que la classe obrera rebutja seguir a Ciutadans, PP fins i tot el PSOE de Chacón en la seva campanya anticatalana. Podem canalitza el sentiment d’aquests treballadors que no són independentistes, que votaven esquerra i als quals preocupa prioritàriament la lluita per la realitat social, però que bé podien estar emmarcats en un ampli front amb el dret d’autodeterminació com a referència.
La irrupció de Podem trastoca tot el panorama de l’esquerra. Mossega fort al PSOE, i també a IU, reactivant un ampli sector que anava a l’abstenció. Podem representa aquest catalitzador que pot reacuperar la il•lusió que és possible canviar el sistema, acabar amb tanta màfia i rapinya. Comporta una variable positiva, doncs crida a construir organització política, a implicarse.
Però utilitza aquesta força al servei d’un projecte electoralista: empeny enrere la consciència de classe, ja que posa la confiança no en la lluita sinó en unes eleccions que permetrien canviar-ho tot des de dalt, des del poder. Aquesta consciència reformista -més pròpia de la petita burgesia-, és una adaptació al discurs democràtic burgès imperant. Al servei d’aconseguir més vots afirma no ser «ni de dretes ni d’esquerra», sinó de la majoria, dels «de baix» contra la minoria de dalt «, la «casta». Les classes socials i la lluita per construir el socialisme es substitueixen per principis morals interclassistes i un capitalisme domesticat.
L’organització de Pablo Iglesias segueix el model del discurs dels moviments bolivarians, de fet els principals dirigents han estat assessors de Chávez, Evo o Correa.
Parlen de processos constituents, de l’accés al poder per la via electoral i la reforma de l’Estat per posar-lo al servei del poble treballador. Però l’experiència de l’aplicació d’aquestes polítiques a Veneçuela, Bolívia o l’Equador, lluny de suposar una ruptura amb el capitalisme, ha provocat que se segueixi descarregant el pes de la crisi sobre les classes treballadores.
El programa amb el qual Podem es va presentar a les eleccions europees amb mesures anticapitalistes es va dissolent com més pugen en els sondejos. Sota l’epígraf «Actuar amb realisme sense renunciar als somnis», es presentava una modificació del programa econòmic de les europees de fa tot just 7 mesos. De l’auditoria per no pagar una part del deute i reestructurar la resta s’ha passat a la «negociació amb els mercats» per «fer sostenible el deute». De la jubilació als 60 avui es passa als 65, amb flexibilitat per a determinats casos. De recuperar el control públic dels sectors estratègics de l’economia i desprivatizaciones, ara ja només es parla d’intervenir en els sectors que siguin ineficients. En el cas de la banca proposen potenciar l’ICO per impulsar una banca pública, però no es parla de nacionalitzacions. No s’esmenta eliminar les Empreses de Treball Temporal. Queda la jornada de 35 hores i la necessitat de convèncer a Europa que cal canviar les polítiques d’austeritat. Es mantenen les indefinicions sobre la monarquia o sobre Catalunya i el seu dret d’autodeterminació.
Reprodueixen el mateix personalisme i mesures de control antidemocràtic del chavisme. Internet i les votacions obertes permeten posar distància al control de l’organització i dels cercles sobre la direcció. Els mitjans de comunicació es converteixen en el terreny predilecte per fer política. Els professors universitaris i els experts són una la tecnocràcia que segueix minimitzant el paper dels treballadors i la lluita quotidiana com a palanca del canvi social. La direcció de Pablo Iglesias actua com un partit més dins de Podem, però va imposar el veto a militants d’organitzacions en càrrecs de direcció, tot i que organitzacions com Esquerra Anticapitalista participaven des de l’inici.
Però el determinant és avui que Podem es presenta com un moviment en formació, que encara no ha consolidat un aparell que imposi un gir a la dreta que estan imprimint seus líders. És en aquest sentit que la política cap Podem no pot ser la mateixa que cap a IU, encara que els seus programes no difereixin substancialment de contingut. IU ha cristal•litzat el seu compromís amb les institucions del règim i amb la gestió del capitalisme no en els programes electorals ni en les resolucions dels seus congressos sinó en infinitat d’exemples en els quals ha tingut una responsabilitat política.
Josep Lluís del Alcázar
Equip de redacció
