TOTS 21

La dreta torna al poder després del gir trànsfuga del president sortint i de deu anys d’un projecte progressista que ha marcat la història del país

El diumenge 11 d’abril, més de 13 milions d’equatorians i equatorianes estaven cridats a les urnes, 410.000 dels quals resideixen a l’exterior del país -una part important viuen a Catalunya. Havien de triar entre 16 candidatures, el president i vicepresident dels pròxims quatre anys, els 137 electes de l’Assembla Nacional i 5 representants del Parlament andí.

Aquests comicis han estat uns dels més importants de la darrera dècada, amb un resultat molt ajustat en què s’ha imposat el banquer Guillermo Lasso amb el 52% dels vots (4.655.964), davant el jove economista Andrés Arauz, que va obtenir el 47% de suports (4.235.996 vots).

Josep Rufà és senador d’Esquerra Republicana per Tarragona, especialitzat en Amèrica Llatina

A l’Equador, el vot és obligatori, però a l’exterior és facultatiu. No obstant això, la constitució permet als residents a l’exterior escollir els seus propis representats a l’Assemblea Nacional per la circumscripció on viuen. El 62% d’aquest padró electoral es troba a la circumscripció d’Europa, l’Àsia i Oceania; el 31% al Canadà i els Estats Units; i el 7% a l’Amèrica Llatina, el Carib i l’Àfrica, que equival a 3 punts del vot total.

A la primera volta, celebrada el 7 de febrer, Arauz va guanyar amb 13 punts de diferència respecte a Lasso, però només va obtenir el 32%, fet que li va forçar anar a una segona votació. No obstant això, en la conformació de l’Assemblea, UNES (Unión por la Esperanza) d’esquerres, es posiciona com a primera força amb 50 membres electes, seguit pel moviment indigenista (Pachakutik), amb 27 electes i Lasso (CREO) se situa com la quarta força. També cal remarcar que UNES es va presentar amb un nom alternatiu anomenat Centro Democrático, ja que el Consell Nacional Electoral (CNE) va prohibir al partit Compromiso Social/Revolución Ciutadana presentar-se a les eleccions amb l’objectiu de deixar fora de la cursa l’expresident Rafael Correa, encara amb un gran suport popular.

Aquestes són unes eleccions que s’han realitzat amb el precedent de l’aixecament popular a l’octubre que es va saldar amb 34 morts i 1.200 persones ferides. I en el marc d’una severa crisi econòmica i sanitària anterior a la pandèmia i que ha sigut causada principalment per la implementació d’un model econòmic fallit, derivats dels acords amb l’FMI, la imposició de clàusules abusives i la paulatina desdolarització de l’economia del país.

Aquests comicis també han estat marcats per una forta polarització, la persecució política, el canvi de la llei electoral d’Hondt a la Sainte-Laguë, casos de guerra jurídica (lawfare), i la repressió vigent contra representants polítics de l’oposició. El vicepresident legítim, Jorge Glas, segueix a la presó, i el moviment correista ha hagut d’organitzar-se sense el seu principal referent. Rafael Correa continua exiliat a Brussel·les i, mesos abans de començar la carrera electoral, va ser inhabilitat per una de les 34 causes judicials obertes en contra seva.

Tots aquests fets s’han de sumar a una campanya d’odi i criminalització promoguda pel govern sortint i a un Consell Nacional Electoral (CNE) amb un marcat posicionament polític i diverses anomalies administratives, que arriben fins al punt de prohibir la cara de Correa als espots de campanya.

Així, doncs, després de quatre anys marcats pel gir trànsfuga de Lenin Moreno, s’imposa a les urnes Guillermo Lasso, del partit CREO, i propietari del segon banc més gran de l’Equador. Lasso també va ser exministre d’Economia de l’expresident Jamil Mahuad, conegut per haver provocat el «feriado bancario», una reforma neoliberal del sector financer que va desembocar en la dolarització de l’economia i la crisi econòmica i social més important viscuda al país, fet que va portar dos milions d’equatorians a veure’s forçats a emigrar, principalment a Espanya, Itàlia i als Estats Units.

Què ha passat a l’Equador?

Si hi ha un clar guanyador d’aquestes eleccions, aquest és el vot nul i el vot en blanc, producte del càstig electoral i la desafecció política, que va alimentar-se d’electors d’esquerres contraris a Correa, però també de votants de dretes que no se sentien identificats amb l’actual model conservador equatorià. Cal afegir que els principals líders dels sectors indigenistes amb una base molt heterogènia, diversa i força dividida entre progressistes i els del sector de dretes, també van cridar a un «vot nul ideològic».

En aquest sentit, els resultats són clars. El vot nul va tenir una gran implantació a 54 cantons: a 18 d’aquests va arribar a guanyar als dos presidenciables i a 36 més va aconseguir vèncer-ne un d’ells, especialment on guanyava Arauz.

Aquesta casuística no es va replicar a la circumscripció exterior d’Europa. Els migrants equatorians residents al vell continent van mostrar un contundent suport al progressisme, que només va ser superat per 3 punts en la circumscripció equatoriana de Manabí, històricament d’esquerres. Dins de la circumscripció d’Europa, Catalunya va registrar una alta participació i un suport majoritari (el 65,50% dels votants) al candidat Arauz, superant fins i tot Madrid, la comunitat equatoriana més gran a l’exterior.

La presa de possessió del president Lasso tindrà lloc el 24 de maig. El nou president es trobarà amb una assemblea molt dividida, tot i que s’ha de tenir en compte que el sistema de govern a l’Equador és presidencialista. El correisme torna a ser primera força a la cambra però sense prou majoria per tirar endavant propostes legislatives, llevat que s’arribi a consensos amb el sector d’esquerres de Pachakutik. Per altra banda, la unificació dels partits de dretes i els acords per a la implementació del model econòmic neoliberal marcaran aquest nou mandat amb l’objectiu de privatitzar sectors estratègics, serveis públics, així com el principal banc públic de l’Equador i diverses empreses turístiques que van ser projectes clau en la diversificació de la matriu productiva durant el govern de Correa. A més, el principal repte que es trobarà el govern entrant serà el repunt de casos de coronavirus que experimenta el país i la greu crisi econòmica agreujada per la pandèmia. S’estima que el PIB de l’Equador es contraurà un 8,9% al final d’aquest any.

Finalment, davant de la derrota de les esquerres en aquestes eleccions amb un fort rerefons històric i on es disputava el model de país, cal fer una reflexió profunda i conjunta amb tota la ciutadania i les principals organitzacions socials. L’Equador necessita abandonar el conflicte polaritzador i reestructurar el moviment de base per començar a teixir de manera cohesionada i inclusiva una força política sòlida que planti cara amb decisió en els propers comicis.

Josep Rufà és senador d’Esquerra Republicana per Tarragona, especialitzat en Amèrica Llatina

Mycaela Garcia és membre del Grup de Treball d’Amèrica Llatina d’Esquerra Republicana