.

Joan Llauradó i Such, en 2006. Foto: Pere Ferré

‘L’anada a Reus constituïa per a mi una sèrie de circumstàncies en les quals saltava de meravella en meravella. L’exprés, corrent a una velocitat diabòlica, i el vagó restaurant, que no se’m va permetre usar, però que vaig contemplar-me amb una salivera infinita, ja eren prou perquè jo donés al viatge una categoria arxiducal. Però després va venir Reus; la primera gran ciutat que amb una gran llepada d’exotisme em trasbalsà l’ànima; la primera ciutat nova de les moltes ciutats que em tocaria conèixer en aquesta vida! Reus i la Plaça de Prim! Davant d’aquest don Joan Prim i Prats, del sabre desembeinat i del cavall fet una fúria, vaig anar a parar jo! ‘.

Així és com relata Josep Maria de Sagarra a les seves conegudes Memòries la seva primera topada amb Reus, quan era un adolescent, per anar a estudiar a l’Institut. Sagarra tenia família a Tarragona, els Castellarnau, i seria un dels clients habituals de sastreries de renom, com la Queralt o Casa Pujol, com també ho serien Joan Miró o més recentment, Jordi Pujol, Miquel Roca, Lluís Llach o Raimon.

El magnetisme de Reus ha atret sempre personatges vinguts de fora. La ciutat ha hagut de superar la seva històrica marginació administrativa amb l’empenta dels seus ciutadans, una petita i mitjana burgesia que ha begut de les comarques del voltant i que està desapareixent del mapa en l’era digital i global. Des del carrer Monterols -amb un pas inicial al carrer Galera, on va ser fundada-, Casa Pujol té data fundacional en 1873, és a dir, dintre de dos anys en farà 150 d’existència. Hi va haver una època en què estàvem convençuts que el carrer Monterols era la Regents Street londinenca.

Postal antiga, de finals del XIX o inicis del XX, de Casa Pujol

Joan Llauradó  i Such ens ha deixat amb 78 anys. És el cas típic del treballador que acaba sent-ne el propietari, en aquest cas amb l’afegit de ser el nebot de l’encarregat, Antoni Llauradó i Molas, que en 1956, quan Joan Llauradó en tenia només 13, va ser encaminat en el negoci. Seria en 1985 quan la vídua del darrer dels Pujol, Josep Pujol i Pons, va fer una cosa molt catalana, que faria les delícies de Sagarra: va traspassar el negoci a canvi d’una renda vitalícia i un contracte de lloguer. Llauradó i Such recordava sempre en converses que vam mantenir que durant la guerra civil, viscuda també molt dramàticament a Reus, el negoci ‘no va tancar ni un dia’ i que mentre va ser empleat no va deixar de demanar un augment de sou. Eren èpoques en què Xavier Amorós -més gran que en Joan Llauradó i Such- es movia per la sastreria Las Américas, al veí carrer de Llovera.

Més tard, la família compraria l’edifici com a societat patrimonial i en 2006, en la gran febrada precrisi i en ple boom immobiliari, va executar una espectacular reforma de l’edifici característic del carrer Monterols, que havia estat dissenyat per Pere Casellas, que al seu temps va ser arquitecte municipal i per tant manava molt, i que li va amargar la vida a Antoni Gaudí de manera que a Reus no tenim cap obra de Gaudí i sí moltes de Casellas.

Molts tarragonins es pregunten per què la Part Alta de la ciutat està tan degradada, quan amaga tanta bellesa; la resposta és molt senzilla: Reus fa més de 30 anys que reforma ininterrompudament carrers, places i subvenciona la reforma de façanes, com van fer els Llauradó.

Joan Llauradó Galofre -el fill- es faria càrrec del negoci, que segueix tirant endavant enmig d’una paorosa pandèmia i observant com tres anys abans, el seu veí, la Sastreria Queralt -que va arribar a vestir el mariscal Tito- va ser traspassada per manca de relleu generacional.

Jaume Garcia