De bell antuvi vull manifestar que estem a on estemper què venim de la dada objectiva que l’any 2011 hi havia sols un 12% d’ independentistes, i ara a hi ha l’entorn del 50%. Tot gràcies a les polítiques del Gobierno del PP. En realitat, hi hagut política? o tribunals de justícia? La ceguera i l’immobilisme que s’ha fet des de l’Estat ha estat evident. Tothom ha comet equivocacions, errades importants. El 5/6 de setembre, el Parlament català va “tirar pel dret”, també en el Congrés de Diputats s’ha passat el corró, amb moltes lleis emparant-se amb la majoria que té.
Josep Maria Buqueras
El 21 – D es realitzaran unes eleccions molts especials, singulars, diferents a totes les que hem celebrat des de l’any 1977. Per què? Perquè hi ha uns líders nacionalistes escapçats,“decapitats”, segons la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria: uns a la presó i uns altres a l’exili, gràcies al Govern de Rajoy i a l’aplicació del article 155. No deien que hi havia separació de poders. I, ara, el PP capitalitza aquesta situació penal. Són les primeres eleccions autonòmiques convocades pel Governestatal, que aspira portar la pau a Catalunya, encara que el més probable és que aquesta sigui difícil d’abastar.
Els catalans, històricament, ens han qualificat com persones amb rauxa i seny. La rauxa és la determinació sobtada, pensada capriciosa i el seny és la ponderació mental, és a dir, la sana capacitat que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Dies enrere en un setmanari d’àmbit estatal i més aviat dretà, la carta del director deia: “Miquel Iceta, en medio del enredo, emerge como la soluciónmenos mala y más viable para los no independentistas. Susposibilidades de ser president parten de la hipòtesis de que Ciudadanos, PSC i PP tenganmayoría en escaños, però no mayoría absoluta, y que en En Comú-Podem pudiera aportar los diputadosnecesarios para conseguirla . . . podria ponerfin al procés por un tiempo, pero que generaria otras complicacions . . . Permitiría un president de la Generalitat no independentista con el mandatoparlamentario de enterrar el procés, que no es poco, pero que puede ser no suficiente”. Això, no passarà: segons les enquestes,la suma dels diputats constitucionalistes no sumaran els 68 diputats. En canvi els independentistes estan a més prop, i sobrepassen els 68 amb els diputats “comuns”. Si sumen ERC amb els socialistes i els CeC-Podem, tampoc sumen 68, però podrien formar govern.
En aquest dies de campanya s’han escoltat frases i paraules força radicals, es tenen que entendre des de la passió partidista i envoltat dels seus votants. Això sempre ha estat així i serà així. Però hi ha hagut paraules que millor no s’haguessin pronunciat, ja que poden dificultar l’entesa per arribar a acords polítics. Hi ha dos blocs ben definits: els independentistes i els constitucionalistes. Uns i altres es donen l’esquena mútuament i juguen a la contra uns i altres. Tots? Tots menys els de CeC-Podem i els socialistes, sobretot el seu candidat Iceta que no va contra ningú i aspira a una Catalunya de tots i per a tots. Vol solucionar l’atzucac en el que estem, vol canviar el rumb del qual venim, hem de passar del garbuix a les solucions, de la confusió a la claredat, de l’engany a la sinceritat, de la discòrdia a la concòrdia, de la desconfiança a la confiança i, sobretot, de la frustració a l’esperança.Els nacionalistes han criticat per activa i per passiva el triumvirat del 155: PP + C’s + PSC.Tots tres al mateix paquet, fet que no crec que sigui així tant clar i evident, ja que el PSC respon a una altra trajectòria política, catalanista i progressista en afers socials.
Òbviament, l’única papereta que pot canviar les cosesi superar la dinàmica de blocs existents, que es llençant “floretes” dia darrera dia, és segurament la del PSC, que fa coalició amb “Units per avançar”. Iceta pot ser president de la Generalitat sense ser el candidat més votat. Com pot ser possible això? La resposta és senzilla, és l’aritmètica parlamentària. Els sondeigs apunten que els partits constitucionalistes no sumen la majoria parlamentària. Però hi ha una quarta força que probablement recolzaria la investidura de Iceta, són els comuns d’Ada Colau i Podemos, i el seu candidat Domènec des de la transversalitat també pot optar a la presidència. Hem de saber que qui pot ser president és qui més suports té, no qui més vots espleta. Malgrat tot, la candidatura socialista és la més transversal de totes amb exdemocristians, excomunistes, activistes de la Societat Civil Catalana, de la plataforma Tercera Via, dirigents de Federalistes d’Esquerra, de CCOO, d’UGT i d’USO.
Després del 21-D, es necessitarà molt diàleg i voler/saber pactar. Hi ha ciutadans que esperen del resultat electoral que hagin uns vencedors i un vençuts. Llavors, els seus representants què faran? Una altra vegada més monotema independentista? Per quan de temps? Això es el que pretenen els independentistes i la CUP, tornarà a lluitar per la unilateralitat de la República catalana? I els unionistes del PP i C’s amb el seu immobilisme constitucional, que voldran:un monotema constitucionalista?
La única sortida és dialogar per unir i reconciliar tot el que està separat, recuperant el respecte per les idees, la negociació i l’acord. Catalunya ha de recuperar la centralitat del catalanisme polític que ens ha marcat molts anys. Els socialistes són el garant de les polítiques socialsi des del catalanisme es vol construir una ambiciosa proposta de reforma constitucional. Després de la rauxa que hem viscut els darrers dos anys, hem de fer gala del nostre seny català que sempre ens ha caracteritzat, per un costat, i hem de sumar consensos no tant sols polítics, sinó empresarials, institucionals, culturals, socials, per un altre. Hem de triar entre totes les opcions polítiques la que lluiti per trobar la resposta adequada, a l’embolic tan gros que tenim. El consens probablement es produirà entre les posicions catalanistes i de centreesquerra.Està clar que, a hores d’ara, l’independentisme no és una opció, però l’immobilisme constitucionalista tampoc. Ara, més que mai, es tracta de sumar majories, no uns contra els altres. Aquesta serà/és la clau, la suma del seny català, el diàleg i voler reconciliar a tots els catalans.
Equip de redacció
