Tàrraco va ser una ciutat administrativa i mercantil important a l’època romana i el centre del culte imperial per a totes les províncies ibèriques. Es va dotar amb molts edificis i parts d’aquests s’han descobert en una sèrie d’excavacions excepcionals. Encara que la majoria són fragmentàries i que moltes es conserven sota els edificis més recents, les restes que hi perviuen esbossen una idea de la grandesa d’aquesta capital provincial romana.
L’any 2000 la UNESCO va declarar el conjunt arqueològic de Tàrraco patrimoni mundial de la humanitat. Per ser inclosos en la llista del Patrimoni Mundial, cal que els llocs inscrits tinguin un valor universal i que compleixin almenys un dels deu criteris de selecció. El conjunt de Tàrraco compleix els criteris 2 i 3 establerts pel Comitè.
Josep Maria Buqueras
D’aquesta manera, d’una banda, amb la denominació es reconeix que les restes romanes de Tàrraco són d’excepcional importància en el desenvolupament de la planificació i el disseny urbà romans i que aquesta planificació va servir com a model per a les capitals de província en el món romà en altres llocs; d’altra banda, es posa de manifest que Tàrraco proporciona un testimoni eloqüent i sense precedents d’una etapa important en la història dels pobles de la Mediterrània en l’antiguitat.
L’any 45 a.C., després de construir els murs i el port, Julio César designà aquesta colònia amb el nom de “Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis”. És una ciutat mil·lenària amb gairebé 140.000 habitants. La ciutat presideix tota l’àrea de la Costa Daurada. Fou l’origen de la Romanització de la Península Ibèrica i més endavant de la Cristianització. Tarragona té l’amfiteatre, el circ, les muralles i el passeig arqueològic, el s fòrums provincial i de la colònia, el teatre i el pont del diable. A més també són patrimoni l’Arc de Berà, la torre de Scipio, la vil·la de Els Munys a Altafulla i el conjunt monumental de Centcelles. Vull recordar que Catalunya a més d’aquest nominació tarraconense són patrimoni mundial les obres modernistes gaudinianes del Palau Güell, Parc Güell i Casa Milà i les domenechianes del Palau de la Música catalana i l’Hospital de Sant Pau, el monestir de Poblet. També corresponen a Catalunya els Immaterials de La Patum de Berga, Els Castells, l’Art rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica i la Dieta Mediterrània.
Però el punt turístic més emblemàtic de la ciutat de Tarragona, crec que és, sens dubte, el Balcó del Mediterrani. Quan estàs en aquest lloc, veus la grandiositat del mar, l’horitzó infinit, confonent-se el cel i l’aigua i tens a tocar la platja del Miracle. Quan faig pels amics la ruta modernista i estic aquí ensenyo dos dibuixos, alçat i secció, de l’escalinata monumental de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà (1848-1926), datat l’any 1884. És a dir, fa 140 anys que ja teníem la solució per arribar a la platja, sense tenir que fer la volta pel Serrallo o apropar-nos als fortins de la Reina o de Sant Jordi. Però, aquesta possibilitat no es va aconseguir fins l’any 2018, fent la passarel·la, amb ascensor inclòs, des de la Baixada del Toro fins el passeig marítim Rafael Casanova, coincidint amb el mandat del alcaldes Josep Fèlix Ballesteros i el recolzament del Port.
Ara vull fer esment a altres projectes que volien apropar la Rambla Nova amb la platja. Cronològicament tenim que l’any 1917 l’enginyer Tomàs Brull proposa construir un ascensor i un pas superior. Luís Mallafré l’any 1927 realitza un ‘Estudio para la urbanización de la playa del Milagro’, que contempla un pont per damunt de les vies del ferrocarril. La empresa italiana Ceretti e Tanfani, l’any 1932, proposa instal·lar un telefèric del Balcó a la platja. Sent alcalde Josep Maria Recasens, el 20 de març de 1988, l’arquitecte Luis Carlos Merelo de Barberà també proposa un telefèric des d’un buit sota les escales de la Baixada del Toro fins a un pont per salvar la via del tren.
Amb l’alcalde Joan Miquel Nadal existeixen diversos projectes. L’any 1991 encarrega a l’arquitecte Antonio Fernández Ordóñez el projecte d’instal·lar unes passarel·les i una escala, que va ser rebutjat pel seu cost. En octubre de 1998 s’anuncia una altre projecte amb dos ascensors, a tocar a la Baixada del Toro i l’altre al passeig i un pont de seixanta metres per salvar la catenària del tren a quinze metres d’alçada. L’any 2003 coneixem el projecte de Ricardo Bofill que es va presentar abans de les eleccions municipals, amb 32.000 metres quadrats dedicats a habitatges, lliberant 370.000 metres quadrats de superfície gràcies al soterrament de l’estació i les vies el tren, inclòs al seu pas pel riu Francolí.
El bon amic arquitecte tècnic municipal Àngel Martínez Lanzas (E.P.R.) proposava l’any 2006 una torre/far de 173 metres d’alçada, amb un edifici adossat que tindria un hotel, oficines, botigues, discoteca, biblioteca i restaurants. La llum del far es veuria a 50 kilòmetres de distància. Amb un pressupost de 39,8 milions d’euros. Martínez manifestava que “és una idea més o menys romàntica, però realitzable, que seria com una aposta de modernitat”. Per a mi, és una aposta trencadora i molt valenta. El Guggenheim de Bilbao, també ho va ser i com a ciutat turística hi ha un abans i un després del disseny de Frank O. Gerhy.
En resum, la tradició tarragonina de passejar per la Rambla i el passeig de les Palmeres, és obligada. Escriuré més, si visites tota la Tarragona romana, la catedral, la Part Alta, el Serrallo, però no has “anat a tocar ferro”, no has estat a Tarragona. Totes les ciutats tenen un indret imprescindible per visitar, com són les places de Sant Marcos i Sant Miquel, a Venècia i Florència, respectivament, que tens que anar per obligació. Aquí hem de tocar la barana modernista. Ja ho saps ‘anem a tocar ferro’ .
Josep Maria Buqueras
Equip de redacció
