Son dies difícils, complicats per la política i per la raó que, a voltes, em recorden, desagradablement, els dies emboirats com els que patim aquests mes d’un avançat hivern. Els dies emboirats són per la reflexió, però segurament els més tristos i melancòlics. Potser una mica com aquells hiverns que molts recordem de la nostra infància on la boira era la protagonista i l’escudella era la reina de les cases, el fred calava als ossos, i la tremolor s’aturava al voltant d’un braser que la mare i/o el pare anava alimentant.
Jordi Solé F. Membre d’Esquerra Federalista Camp de Tarragona
Dies difícils de no fa pas tants anys que ja hem oblidat. Sembla que sempre hem tingut la sort de tenir calefacció (això que molts encara no tenen o millor dit, no poden tenir), cotxes amb aire condicionat, rentadores, rentavaixelles… No fa tant que érem totes i tots pobres en diners, però rics en innocència i bona fe. No fa gaires anys que érem infants a unes escoles de braç alçat i l’àngelus i el mes de Maria i els Arriba España, mestres amb regles amenaçadores i capellans que ens portaven a classe grans figures de “xinets i negrets” per demanar cèntims per cristianitzar-los… Ho hem oblidat massa de pressa, segurament perquè no els volem repetir, era un mal son. Vivíem en una dictadura…
Ho hem oblidat i ens pensem que sempre hem viscut igual. Hem progressat, certament.
La informàtica ens ha obert un món generós en informació, podem anar a qualsevol lloc sense moure’ns de casa, escriure al Japó (el meu pare em va dir que no era possible, que m’enganyaven) i en pocs minuts obtenir una resposta. És una bogeria.
Dissortadament tot aquest cúmul d’avanços tecnològics ens han anat robant, de mica en mica, allò que més podríem preuar d’un temps que ja és mort: la innocència i la bona fe.
Tot se’ns ha escapat de les mans. La informació s’ha convertit en consignes (inspirades segurament amb els diaris esportius: o ets d’un equip o d’un altre, però neutral?, això mai), l’opinió en transgressió de les idees dels altres, les reflexions en hipotètics insults cap aquells que no reflexionen com voldríem. Se’ns escapa de les mans.
I una mostra és aquesta desagradable, tensa i bruta campanya que estem vivint.
Hem aconseguit que més de mig món sigui feixista /franquista, utòpic, mentider, irrespectuós, dictador i “puta” i “covard” i …tantes coses més (apliqueu els adjectius també en femení sisplau)
Són les xarxes,, aquest instrument que utilitzem quotidianament per penjar fotografies de gats i nens i nenes jugant, gossos divertits i també líders polítics, proclames i consignes.
Xarxes plenes d’exemples de la mala fe de molts que són incapaços d’argumentar idees. L’insult és més fàcil, és més engrescador pels qui pensen com tu. Els fa sentir superiors, forts com el mascle dominador.
Per les xarxes podem justificar fins i tot una violació en cadena, o un assassinat, i perquè no també desitjar la mort d’algú, o bé celebra-la si el mort no era de la nostra corda.
D’això, els protagonistes, no són només persones anònimes, “escriptors” que perden la dignitat en cada twuit, son també persones amb capacitat d’influència –actors que s’ho creuen, professors d’Universitats que perden el cap, polítics ansiosos per un lloc a la història…-, radicals del pensament que pretenen imposar la seva lògica perquè son incapaços de respectar allò que no combrega amb l’opinió que tenen marcada en el seu cervell a foc lent.
Se’ns escapa de les mans i no és patrimoni ni exclusiu d’una sola posició política, s’està generalitzant de manera preocupant. És la confrontació per la confrontació, estendre l’odi per crear odi, és un càncer que no sabrem com aturar en el moment que tot això hagi passat com ho fa el mal temps. Seran masses ferides obertes entre famílies, amics, companys de feina i de la societat en general.
Que la innocència i la bona fe sigui recuperada amb urgència, que el seny s’imposi, que el diàleg i l’acord siguin els protagonistes dels temps que han de venir.
Equip de redacció
