TARRAGONA 21

 

Tarragona21 reprodueix un ampli extracte del pregó que Jaume Parés va llegir el 5 d’agost de 2020 a la Festa Major de Sant Salvador als Pallaresos donat l’alt valor etnològic i antropològic que té per la vila dels Pallaresos.

Us faré un repàs de com ha anat vivint els Pallaresos les transformacions a què ha estat sotmès, com molts altres pobles. Parlarem del terme, dels establiments, de personatges i dels diferents oficis que s’hi han desenvolupat, i per acabar faré un retrat de com eren les festes majors uns 50 anys enrere.

1.- El terme.- Si parlem d’on està situat i què era Els Pallaresos anys ha, hauríem de dir que és un lloc que estava format per 96 cases i dues masies i que tenia sols 384 habitants, i situat al nord de Tarragona, d’on dista 7 quilòmetres, que disposava d’una escola d’ensenyança primària molt incompleta, que l’ajuntament donava els serveis administratius molt rudimentaris, la nostra església gaudeix d’una parròquia d’ençà que es planteja el concordat de 1751, i si ens remuntem al segle XIV, la població estava governada pel consolat, com si es tractés de masies foranes.

Jaume Parés és president de l’Associació de Jubilats dels Pallaresos

Per acabar de fer un retrat de què i com era el nostre poble he trobat en el Diccionari estadístic històric d’Espanya del 1840 que Els Pallaresos és una localitat amb ajuntament, partit judicial i diòcesis de Tarragona, d’on dista una hora i mitja (llavors la gent es desplaçava majoritàriament a peu), que tenia una bona ventilació i clima temperat i sa (bé, en aquell temps no es coneixia encara la refineria de Repsol, que de tant en tant ens il·lumina per les nits amb la seva flama), i que les malalties que es patien comunament eren febres gàstriques i de caràcter inflamatori, sens dubte per l’excés i l’abús del vi (no es practicava encara “el botellon”).

2.- Entraré ara a descriure una mica el nostre poble. A part de l’església la gent solia reunir-se al «Cafè,» i en aquell temps era conegut com «El cafè de la Malena dels Pallaresos,» on era freqüentat per una cinquantena de veïns els dissabtes nit i diumenges tarda. Com tots els cafès de l’època tenia les taules de marbre blanc amb potes de ferro i pintades de negre, on no hi podia faltar l’ampolla d’aigua. Estava situat al carrer Major, cantonada amb carrer del Pou. He de dir que fa quaranta anys, quan vaig venir per primera vegada al poble, encara funcionava, i per les festa major d’hivern s’hi feia un bon ball.

3.- Un dels racons bonics del poble el tenim a la plaça de l’església. Tot i que és petita i fa baixada hi podem contemplar una sèrie de cases amb molt renom, com són Ca l’Andreu, que llueix amb una bonica porta, uns balcons, la font i l’abeurador, imprescindible als anys que el transport no era el cotxe sinó la cavalleria. Trobem també Cal Bou i Ca Solé, aquell cancell, i porta, les reixes amb l’empremta del mestre Jujol, un arquitecte tarragoní que va fer molt pels Pallaresos com ho reflecteix Ca Bofarull i l’interior de l’església.

4.- Dels personatges que ressaltaven dintre de la població començaré pel metge, que a mitjans del segle passat assistia a la població. Dic assistia perquè la meitat de les vegades i sort dels coneixements de les àvies es resolien els problemes amb les herbes remeieres que sempre es tenien a les cases: farigola, te de roca i altres per curar el mal de panxa, fulles de garrofer i d’oliver que elles sàviament sabien aplicar. Però si la cosa es complicava havies d’avisar, calia anar a Cal Bou, que recollia l’encàrrec i el passava al Sr. Vallespinosa, metge casat a Perafort, on residia, i llavors amb puntualitat i a peu per la drecera arribava al poble, ben tapat a l’hivern i amb ombrel·la a l’estiu.

5.- L’agutzil.- Aquest personatge no sols feia d’agutzil sinó que estava empleat per l’ajuntament i feia alhora de campaner i enterramorts. Sort tenia que en aquells temps no moria massa gent alhora. Parlo del Pepet de la Sula, que a més també era espardenyer, el so de la seva trompeta recordava a les dels drapaires. A la seva mort ocupà el seu lloc en Josep Fortuny, el «Pep del Xolla», que igual que el seu antecessor també coixejava una mica, doncs li faltava una cama que la suplia per una d’ortopèdica. Finalment, com a agutzil recordo ja dels anys 80 al nostre soci numero 111 en Joan Baptista Pallejà, que tothom l’anomenava «Batista», i que ja no tocava la trompeta, ja que la nova tecnologia l’havia dotat d’un servei de megafonia des de l’ajuntament (edifici que tenim aquí al davant) i que sempre en sentir el so de la sardana, que ens anunciava el pregó, ja esperàvem per veure quines novetats ens diria, que si teníem peix a bon preu i fresc o que podríem trobar un camió de melons a tal lloc. L’única pega que trobava jo des de casa era que segons com bufava el vent et quedaves a mig pregó. El nostre Batista sempre ha estat un home del poble i pel poble, disposat a ajudar, i no tenia un NO per a ningú. Gràcies Batista. El tenim encara entre nosaltres i és el soci número 111.

6.- El Peó de carreteres.- Per aquells temps, com a carreteres es coneixien els camins una mica amples per poder-hi passar dos carros, i es necessitava personal per netejar les voreres. Una persona encarregada de la carretera d’Els Pallaresos a Perafort era en Francisco Jové, més conegut per «Cisco de la Bibina». Jo encara el vaig conèixer, però, ja jubilat. Les eines que disposava per la seva feina eren un xapo i una senalla per repartir algunes pedres que transportava a mà d’un lloc a l’altre per tapar algun clot, i no es podia deixar la cistella on portava la carmanyola per poder dinar.

7.- La Llevadora.- Hem de recórrer novament a Perafort; allí trobem a l’Anna Blai Vidal (coneguda com la senyora Anita), que igualment i amb carro es traslladava a masies i pobles del voltant ajudant a parir, pot ser que algú de vosaltres -els mes grans- encara hagi passat per les seves mans.

Un moment de la lectura coral del pregó de la Festa Major dels Pallaresos. Foto: Tarragona21

8.- El Pastisser, Secretari i Estanquer. També ja del meu record n’era el Cisquet de Ca Santos, el «Paco Montejo», que a més de fer el pa de cada dia, regentava l’estanc i portava les secretaries dels ajuntaments de Perafort i Els Pallaresos. També disposava de l’únic telèfon del poble on poder trucar. Perquè et posessin en contacte amb la persona que necessitaves parlar, prèviament ell els havia d’anar a avisar a les cases. I aquí no acaba la tasca: els dijous el trobaves venent el vi a la Cooperativa. Quanta feina Cisquet de Ca Santos, sortosament també entre nosaltres en tenim com a sòcia numero 81 la seva filla gran, la Roser.

9.- L’Emblanquinador.- Personatge imprescindible en aquells temps que els focs de llenya regnaven a les cases i embrutaven tot al seu voltant. Es necessitava un artista que amb poca pintura -normalment calç- et deixés les parets blanques i desinfectades. D’això, en tenia cura el Gaietano Queralt, un home no gaire alt i prim que amb el cigarret a la boca i l’escombra a la mà ho pintava tot, i eren famosos els seus dibuixos que posava als arrimadors.

10.- Els Pastors.- No sempre ha estat com ara que es pot anar al supermercat i comprar aquesta o aquella llet desnatada o sencera. En aquells temps la cosa no anava així, doncs la persona que en tenia cura del ramat el treia a pasturar diàriament i a la tarda despatxava la llet que lliurava directament del braguer de la cabra a la lletera que portava el client, i que després havia de bullir per eliminar qualsevol microbi. Aquí hi entrava l’Assumpció de Càndio, una dona que amb pas lent seguia el seu ramat en companyia del seu gos, i que coneixia a cada una de les cabres pel seu nom, i en tenia cura d’elles quan parien. El Miquel Juvany, «Miquel de Ca Marxant», també buscava les pastures més fresques, a més matava a casa seva,

Arribats aquí vull fer esment molt sentit per un pastor nascut a Cervera del Maestrat i que s’afincà al nostre poble, en Josep Obiol i Noves, que com ja s’ha dit, curiosament, va ser el primer president de l’Associació de Jubilats l’any 1979. Podria dir d’ell que va ser un home molt afortunat, perquè un dia que pintava bon temps va sortir a pasturar el seu remat d’unes 60 ovelles, i de sobte un nuvolet va aparèixer sobre ell i un llamp el va tocar de ple a ell i el remat que va perdre quasi completament, pel que fa a ell va tenir la sort de portar unes sandàlies de goma que el va aïllar i així salvar la vida.

11.- També persona inevitable al poble era el carter, gent en aquells temps que no feien mai festa, sols el dia de Nadal, doncs havien de repartir a més de la correspondència els diaris que arribaven. I com arribaven? Havien d’anar a cercar la «saca» del correu que venia en tren a l’estació de La Secuita i tant si feia fred com calor, si feia sol o plovia, amb la saca al coll cap als Pallaresos. Suposo que els dies que a la gent li donava per escriure i la saca pesava més ho devia maleir, el Josepet de la Sula, qui era en temps passat qui feia aquesta tasca. Després el succeí la Rosita de Ca l’Asarit, la Rosita Solé.

Últimament ja vaig conèixer al Victu Jové  i després d’ell ja es va posar en marxa l’oficina de Correus, però tot i ser moderna amb servei de burofax i controls electrònics d’entrega té el defecte que el repartiment no és diari, amb una mica de sort una vegada a la setmana. El personal va deixar de ser funcionari i com a ens autònom funciona, però no com voldríem. Sort que quasi tots rebem ja la correspondència per correu electrònic i les comunicacions amb empreses de gas, llum i telefonia es fan de forma telemàtica.

12.- Una altra persona imprescindible als Pallaresos era el barber. Se’n recorden dos, un era a Cal Titus, i l’altre en fou també l’Anton del Fino (Anton Poy) encarregats que el jovent per les festes portés el cap ben pelat. La gent gran utilitzava el barber, com el seu nom indica, per afaitar-se setmanalment, doncs eren pocs els que s’afaitaven la barba ells mateixos. Expressions de «He d’anar a xollar-me els cabells» o «A veure si m’esquilen que porto massa pèl» eren les que s’utilitzaven molt freqüentment i amb naturalitat per la gent del poble. Es diu que el Fino s’havia especialitzat a tallar els cabells a «la garçon», moda que en aquells temps arribava de París. La seva vídua, la Joana Alegret Solé, és entre el nostres associats amb el número 3, igualment que la seva filla, la Irene, que també és associada amb el número 120.

13.- Si anteriorment he esmentat com a pastisser el Paco Montejo, com a prestador del servei de telèfon al poble també he de fer menció de la Maria, de Cal Rato, que a més de queviures també va exercir com a telefonista, també amb l’únic aparell per tot el poble.

14.- L’Escorxador. La gent tenia pocs diners, els jornals eren minsos, es guanyava 6 pessetes per dia treballat i això el que podia. Normalment totes les cases s’abastien de la verdura que plantava, les patates, guixes, fesols i tot el que es podia cultivar, a part no es llençava res, tot anava a parar al garrí, que s’engreixava perquè en arribar els vols de Nadal, fer la matança i tenir llonganisses i botifarres a més de cansalada i pernil la resta de l’any. La feina d’escorxador, la venia practicant l’Anton de la Tecla, qui de bona matinada ja anava a la casa on se’l demanava amb el seu joc de ganivets ben esmolats (aquí us estalvio la descripció de com feia la feina, doncs jo de petit en vaig presenciar una i recordo que em vaig mig desmaiar).

15.- El Comerciant. Això era nou a Els Pallaresos, on tothom vivia de la pagesia, doncs no es tenien coneixements en el món del comerç. Però vet aquí que un home amb empenta ho prova i li va bé, encara que la gent feia comentaris que no se’n sortiria, que ho perdria tot, aquest home és Petà, de nom Francisco Boada Boix, però se’l coneixia com el Sisco de Petà. Es dedicà a comprar vi, i era molt conegut a Vilafranca, ajudat per la seva dona, la Maria. Treballaven de valent, compraven els fons dels cups i de les bótes i en treien un bon rendiment, varen posar quatre tavernes a Tarragona, al Serrallo. Era ben conegut i respectat. Aquí, al poble, va posar el bar de Ca Petà, on anàvem a comprar el vi de les botes que hi tenia. Avui funciona com a Restaurant Boada, regentat pel seu nét.

16.- El ciclista, despunta com a ciclista el jove Josep Rue Muntañola. nascut a Cervià l’any 1939 i casat amb la Rosa Ma. Tasias. Són els nostres socis números 56 i 57, i alhora els meus veïns amb qui quasi cada dia fem petar la xerrada. L’he conceptuat com a ciclista jove, doncs als 17 anys s’estrena en una cursa a La Secuita, el dia 15 d’agost de 1958, seguits d’altres poblacions, Perafort, El Morell,… Tenia fama de molt bon corredor, però sempre arribava el segon. Corria per un bon equip, el Club Ciclista Tarragona, i participà en moltes proves al costat de ciclistes de fama com Ramon Mendibur, Francesc Heras… En una cursa celebrada a Barcelona, on s’hi va apuntar, se’n van riure d’ell en saber que era de poble, però ell els va tapar la boca quedant guanyador. Ja no era aquell que sempre feia segon. Més endavant participà en el campionat d’Espanya, on corrien dos de cada equip i va ser el guanyador, tot i els problemes amb la cadena, que se li escapava, segons em va dir. Va superar tots els contrincants i anava donant ànims als que doblava recomanant que bevessin i mengessin per no defallir. Enamorat de la bicicleta, va comprar la del gran corredor Miquel Poblet.

L’última cursa la va córrer a Saragossa l’any 1963, ja que per culpa d’una gimnàstica mal aplicada, que l’afectà la musculatura, el va obligar a deixar aquest esport, que per ell era la seva vida i només tenia 23 anys. Avui sóc jo qui, com ell va fer en aquella cursa donant ànims als companys, li dic: ‘Ànims, Josep, que encara ens queda molta carretera als dos’.

17.- El Senyor Mestre. Un dels que es recorda és el senyor Piqué, home que infonia un gran respecte, de caràcter seriós, i d’aquells que si no et portaves bé et feia ensenyar la mà, i ell l’acariciava amb el regle.

Filla dels Pallaresos va ser la senyora Maria Bargalló, que va exercir en els temps de guerra, als anys 1936-39, i que en entrar el règim de Franco, per allò de ser catalana la van treure. Era la sogra del nostre soci num 95 Francisco Vidal Bullo, i al seu lloc ens van portar a una senyora de Saragossa, Doña Rosario García Vaca, a qui li van dedicar un carrer. També va passar per l’escola Don José María Echevarria Ysasi. Cal fer esment que l’escola estava situada a on ara hi ha la nostra seu social de l’associació de jubilats (aquí, en aquestes finestres -Centre Jujol-), com a dependència per a nens i l’actual biblioteca era destinada a les nenes. Cal esmentar que la sòcia numero 99, la senyora Concepció Pons, va tenir cura de la guarderia infantil també dintre de les dependències de l’ara Centre Jujol, i que a causa de la poca quantitat d’infants es va haver tancar, cosa ben al contrari d’ara, que amb la població jove que ha vingut a viure al municipi, de quitxalla en tenim i podem omplir les guarderies.

18.- I fet aquest repàs d’oficis i persones del nostre poble per acabar parlaré una mica del que era la festa major. Com succeiex ara, en teníem dues, la del 20 de gener -Sant Sebastià, anomenada la petita- i la dedicada el dia 6 d’agost, la grossa, a la Transfiguració del Senyor o Sant Salvador. La festa major era molt esperada per tothom ja que a principis del segle XX no es menjava pollastre cada dia, era motiu perquè les mestresses de casa preparessin amb molta cura viandes que provenien del mateix corral, era ocasió per destapar els vins envasats que es compraven per aquesta ocasió, el caldo o brou que precedia al pollastre junt amb unes postres refinades crema catalana, avellanes torrades i alguna coca. Quins dinars de festa major, després que no hi faltés el cafetó regat amb unes gotes de licor, i quasi tots els homes treien un caliquenyo, i el que podia més un cigar “habano”.

Els balls de tarda i nit omplien el recinte petit de l’era de Ca Bofarull, i tan aviat com l’orquestra arrancava ja tenies la pista plena de parelles que ballaven molt bé i escoltant el compàs de la música per no equivocar-se. I en el moment que sonava el vals de «La Viuda Alegre», era quan les parelles més grans s’hi afegien i ara sí que no s’hi cabia, i així fins que sonava l’última peça, el vals jota que es tocava a molta velocitat per fer suar una mica més els balladors. I qui no recorda les toies que es rifaven a la meitat del ball, durant molts anys l’encarregat de subhastar-la fou el Josep de l’Olivé. També un bon costum que hi havia era que a l’última noia amb qui ballaves l’havies de convidar a un vermut. Després de sopar venia el concert, que era un recull de músiques de sarsuel.les, i per acabar el famós vals-jota. Aquells anys, als Pallaresos, com a molts pobles, no hi havia fondes ni llocs per allotjar els músics, alhora se’ls repartia per diferents cases, que els acollien a menjar i dormir. A Ca Solé sempre se’n quedaven tres o quatre.

Va ser cap a l’any 1975 que tres persones es posaren d’acord per celebrar la festa major. Eren en Josep Maria Tasias, en «Panxeta», l’Antonio de Ca l’Andreu i l’Anton del Fino, que juntament amb altres es disposaren a portar les millors orquestres del moment, com era la Gran Orquestra Internacional Maravella, que aprofitant que aquells dies d’agost es feien poques festes majors tenien certa disponibilitat, arribant al punt de contractar-la un any per l’altre. Altres orquestres van ser la Virginia Club de Manresa, Los Bohemios, de Tarragona; la Sensación, del Vendrell; la Marabú, de Valls; La Principal, de Girona; els Montgrins, l’Atlantida i la Selvatana.

Hi havia bona entesa entre els pobles del voltant doncs els joves d’altres localitats no pagaven entrada i en contraprestació els pallaresencs tampoc pagaven en les seves festes majors. Tot això duraria fins a l’any 1984, quan a partir d’aquí es comença a perdre el sentit de la festa tal com la descric per passar a regir-se per la mentalitat nova del jovent, fins a arribar a l’actual tal com la coneixem, a excepció d’enguany, que amb el maleït virus no sabem si ens la deixaran fer.

Jaume Parés és president de l’Associació de Jubilats dels Pallaresos