Quan vaig arribar a Brussel·les l’any 1994 tenia un únic CD a casa meva: “Illes dins d’un riu”, d’en Tomeu Penya. Va passar molt de temps fins que vaig tenir recursos per comprar-me’n un altre (l’“Unpluged” d’Eric Clapton). Tants mesos escoltant la cançó d’en Tomeu Penya van deixar una empremta permanent a la meva memòria. No és doncs per casualitat que el seu títol em vingués al cap mentre llegia les conclusions del darrer Consell Europeu, en el que els caps d’Estat i de Govern van donar la seva llum verda a les propostes de la Comissió per una nova política energètica. Molta gent compara l’energia amb un riu que flueix per xarxes d’alta tensió en el cas de l’electricitat, o de gasoductes en el cas del gas. Doncs bé, a Europa actualment hi ha dues illes energètiques que estan separades de la resta de països europeus: els països bàltics i la península ibèrica. I els caps d’Estat i de Govern van deixar clar que cal prendre fortes mesures per acabar amb aquesta insularitat.
Hi ha moltes raons que empenyen a fomentar la interconnexió energètica entre els Estats membres. D’una banda raons econòmiques: si els mercats elèctrics estiguessin més vinculats es podria aprofitar molt millor la capacitat de generació instal·lada. Per exemple, els dies que fa vent a la península, l’excedent d’electricitat eòlica es podria exportar al continent, en canvi, els dies de calma, es podria compensar la caiguda de generació important l’excedent francès. Actualment, com que la península Ibèrica és una illa energètica, cal tenir centrals de recolzament que funcionen a mig gas, o que estan completament apagades, per quan no hi ha ni vent ni sol.
L’optimització de la capacitat de generació també tindria un impacte en els preus. Quantes més empreses participin en la subhasta de l’electricitat o del gas, més competència, i quanta més competència hi hagi, més baixos seran els preus. Actualment moltes empreses no poden competir perquè no tenen la infraestructura que els permeti fer arribar la seva llum o el seu gas a mercats aïllats com la península ibèrica o les repúbliques bàltiques.
També anirien bé des d’un punt de vista mediambiental. Només cal mirar un mapa del temps per veure que sempre fa vent o sol a algun lloc; però no sempre al mateix lloc. Si es pogués transportar l’energia de les zones que més renovables produeixen a aquelles que no tenen les condicions climàtiques favorables, podríem gaudir d’energia verda a tot arreu, sense necessitat de tantes centrals de recolzament. També ajudarien al medi ambient d’una altra manera més subtil. Si les centrals que han invertit en millores d’eficiència energètica i que per tant emeten menys CO2 poguessin arribar a altres mercats via interconnectors, competirien amb centrals menys eficients i més brutes i que per tant han de pagar drets d’emissió. Actualment algunes d’aquestes centrals tenen el mercat captiu i carreguen aquest cost addicional als seus consumidors finals desvirtuant així el mercat del drets d’emissions.
I finalment, que hi hagi més interconnectors significa més seguretat de subministrament. L’augment de la interconnexió faria molt més difícil que es produïssin apagades com la que va patir Itàlia l’any 2003 i que va afectar a 56 milions de persones. El black out es va produir quan un dels cables que uneixen Itàlia, França i Suïssa es va avariar, i els altres no van ser capaços de suportar la sobrecàrrega. El mateix passa amb el gas. Espanya té actualment set plantes de regasificació de gas natural liquat (LNG) que permetrien portar al mercat europeu una quantitat important de gas d’arreu del món, a la qual caldria afegir els metres cúbics dels dos gasoductes que connecten amb Algèria. Aquesta font d’abastament meridional podria suplir els mercats europeus en cas de problemes com els que van patir els països del centre i est d’Europa durant les crisi Ruso-Ukraineses de 2005 i 2008. Però ara això no és possible per la manca de gasoductes a través dels pirineus. En conclusió, les set plantes de LNG utilitzen només una part de la seva capacitat. Una llàstima.
Les demandes per més interconnexió energètica a la Unió Europea vénen de lluny. A la cimera de Barcelona del 2003 els caps d’Estat i de Govern van acordar que el nivell d’interconnexions entre els Estats Membres havia de ser del 10% de la seva capacitat instal·lada. Segons un informe recent de Red Electrica amb les línies transfrontereres actuals no arribem al 3%. Des de 1982, no s’ha construït cap línia nova entre França i Espanya. Per millorar això, va caldre la intervenció d’un coordinador europeu (l’antic comissari de competència Mario Monti) per desbloquejar un projecte de 400 MW entre França i Espanya que permetrà doblar el nivell d’interconnexió i millorarà la seguretat d’abastament de zones com Girona que actualment són un cul de sac de la xarxa elèctrica espanyola. Tanmateix, fins i tot amb aquest cable estarem lluny de l’objectiu del 10%.
La realització d’una Unió Europea de l’Energia per a millorar la sostenibilitat, la competitivitat i la seguretat de la nostra economia necessita aquestes infraestructures. Per això, el Consell Europeu considera que l’augment de les interconnexions han esdevingut un assumpte urgent, i demana als Estats membres que, amb el suport de la Comissió, preguin les mesures necessàries per arribar al 10% el més aviat possible. Es posa especial accent a les grans illes energètiques (la península Ibèrica i les repúbliques Bàltiques) però també a Malta, Xipre i Grècia. I demanen a la Comissió que cerqui fórmules per assegurar el finançament d’aquests projectes.
Si aquest esforç acordat pels líders europeus arriba a bon terme, la península Ibèrica deixarà de ser una illa dins del riu de l’energia europea. La cançó de Tomeu Penya a la que em referia al començament acaba amb la següent frase: “Si estem plegats no tinc por de res, recolzant-nos l’un a l’altre”. Es precisament d’això del que es tracta.
Ferran Tarradellas, director de la Representació de la Comissió Europea a Barcelona
Informació patrocinada per Europe Direct Tarragona
