Ignasi Blanch, el roquetenc que ha deixat petjada al Mur de Berlín durant 30 anys

🔊 Escoltar la notícia

3 d’octubre del 1990. Les dues alemanyes sorgides de la Segona Guerra Mundial es reunificaven – o la de l’est s’integrava a la de l’oest, com alguns ho interpretarien– quatre dècades després. Uns dies abans, s’havia estrenat un mural de 1.316 metres a la cara est del mur que havia simbolitzat la divisió de la capital del país, Berlín. Més de 100 artistes hi van participar, i l’únic representant de l’Estat va ser un jove de Roquetes (Baix Ebre), Ignasi Blanch. Just tres dècades després, l’artista mira enrere i se sorprèn que l’obra encara sigui dempeus: “No em pensava que duraria 30 anys”.

En una entrevista a l’ACN, també recorda l’ambient “alternatiu” i “renovador” de la capital alemanya durant els 80, i creu que el seu carisma es manté.
Blanch va viure la caiguda del mur, el 9 de novembre del 1989, ampliant els seus estudis en art a la Berlín Occidental. Uns mesos després, va veure “publicat a la premsa” l’obertura d’una convocatòria pública per formar part d’un mural que s’havia projectat al mur. Era per residents a Berlín que haguessin presenciat la fi de la paret que dividia els dos territoris: “Jo m’apuntava a tot, era molt jove, amb molta energia i molta il·lusió”. I tres dècades després, encara està sorprès que el seleccionessin, cosa que considera “una d’aquelles coses boniques de la vida” que l’han ajudat a ser “més feliç”.

La Berlín dels 80

Segons ell, la idea de viure a Berlín Occidental de finals dels 80 li va atraure perquè hi havia “col·lectius d’artistes, antimilitaristes, dones feministes i homosexuals” que creaven un “ambient alternatiu” amb l’objectiu de “buscar una societat renovadora”. I per ell, tres dècades després, la ciutat “segueix mantenint aquell carisma”, i un ambient “forjat a base de promocionar una alternativa vinculada a un esperit creatiu” en aquells temps.
Sobre la caiguda del mur, recorda “l’emoció” de la gent, i “especialment homes plorant”. També el va marcar veure alemanys de l’est creuar la frontera per a comprar aliments bàsics com taronges i plàtans, perquè no n’hi havia a la RDA. Molts ‘trabis’, el cotxe icònic de l’Alemanya de l’est, passaven a l’altra banda i “tot es barrejava”. Els que havien viscut en un règim comunista durant 40 anys tenien “una mirada més desconfiada” alhora que vivien el xoc “del capitalisme enfront el comunisme”.

‘Parlo d’amor’, un crit a estimar amb llibertat

Blanch destaca que quan va pintar l’obra, ‘Parlo d’amor’, creia que seria “efímera” i que desapareixeria al cap d’unes setmanes o mesos. Amb tot, el mural va agafar repercussió i es va començar a convertir en un símbol de la caiguda del mur, fins al punt que més de tres milions de persones visitaven l’East Side Gallery cada any abans de la Covid-19.

En el seu cas, va voler escapar-se de representar el “dolor” per la separació forçada de la ciutat que desprenien altres obres, ja que no el va viure en la pròpia pell. En canvi, l’obra parla “d’estimar amb llibertat a qui es vulgui”, d’amor per la seva cultura –el títol de l’obra, que apareix al mural, és en català– i també d’amor a la ciutat germànica. S’hi representen tres cares masculines amb tres estats d’ànim diferent i s’hi troben els colors que segons Blanch expliquen millor Berlín: “El color de la neu, el blanc; el gris del carbó i de les xemeneies que fèiem servir a casa per escalfar-nos; i el color de la tardor, quan la ciutat és preciosa, que és l’ocre”.

Blanch ha reparat l’obra tres vegades, l’última de les quals el 2009, quan per casualitat va conèixer l’actriu i cantant Olivia Newton-John. “Li vaig regalar un llibre meu, Alícia al país de les meravelles”, explica. “I al cap d’un mes vaig rebre una carta a casa d’ella agraint-m’ho”, continua. Ara mantenen una amistat que fins i tot els ha portat a col·laborar en projectes com el llibre-disc LIV-ON.

Pinzells i souvenirs

Tres dècades després del ‘Parlo d’amor’, l’il·lustrador de Roquetes és conscient de la transcendència de la seva obra i és per això que encara guarda els pinzells que va fer servir per pintar-la, i alguns souvenirs que se’n van fer. Estava previst que els artistes amb vida que van participar en l’East Side Gallery es tornessin a reunir en un acte emmarcat en els trenta anys del projecte, però la pandèmia ho ha impedit. Amb tot, a la portada del llibret informatiu dels actes que sí que es mantenen hi apareix una imatge d’ell i l’autor Àngel Burgas traginant pots de pintura mentre Blanch feia el mural.

El futur de l’obra

Sobre el futur de la seva obra i del projecte, es mostra confiat que es mantindran dempeus i recorda que l’East Side Gallery no es pot “malmetre” perquè està catalogat com a patrimoni monumental alemany. Tot i això, Blanch diu que la zona s’està “revaloritzant”, que hi volen fer pisos i oficines, i que “l’economia de vegades, o sempre, pot més que l’art”.

Gifré Jordan