Fernando Mollá, durant la seva intervenció a la Cambra de Comerç de Reus
El coronel i escriptor afincat a Reus Fernando Mollá, que es va donar a conèixer amb el llibre ‘Postales de guerra’ i que ha publicat també una novel·la sobre el general Prim, entre altres obres, ha defensat en una conferència pronunciada a Reus el passat divendres que la Guerra de Successió no va ser per la independència de Catalunya i que mai no es va tractar d’això. La conferència, celebrada a la Cambra de Comerç, va atreure la presència d’alguns destacats dirigents del PP, com Alejandro Fernández.
En l’any del tricentenari de la commemoració de la derrota de Barcelona l’11 de setembre de 1714, Mollá està treballant en un volum que inevitablement serà la ‘contra’ de la història coneguda a Catalunya sobre la caiguda de Barcelona i que previsiblement generarà polèmica.
Mollá va recordar en la seva intervenció que cent anys després del 1714 va néixer el general Prim, que “hauria estudiat que cent anys abans hi va haver una guerra de successió, no de secessió”. “A Prim no se li coneix una nova frase contra Espanya”, subratllava l’escriptor i militar, que afirmava: “Quan un jove d’avui diu que Catalunya va deixar de ser independent en 1714 vol dir que el seu mestre no en sap o menteix”. A diferència del mestre de Joan Prim, ve a dir Mollá, que “li va ensenyar història i no el va adoctrinar”.
La conferència es va centrar en els esdeveniments que van succeir amb la sucessió al tron de Carles II, dins un context de lluita internacional entre les grans potències i l’interès de diverses d’elles de desmembrar l’imperi espanyol. Aquesta és al tesi de Mollá, que vol desmentir la de la lluita de Catalunya contra Espanya. “Cap potència no volia que l’imperi espanyol es perpetués”. “Felip V seria designat successor per Carles II, d’acord amb el Papa, veient que les potències europees volien trossejar l’imperi” nomenant un altre pretendent. Fins aquí, “Catalunya ni hi entra ni hi surt”.
Invasió de territori espanyol
La designació d’un francès, Felip V, refermà una aliança Espanya-França, “que no agrada a Anglaterra, a Holanda, a Àustria-Hongria i a Portugal”. I aquestes potències decideixen anar a la guerra. Àustria-Hongria envaeix la Lombardia, territori espanyol, i comencen a esclatar batalles a Espanya, començant per Cadis.
L’arribada de les tropas austracistes a Catalunya és jutjada com “una invasió del territori espanyol”. La invasió que comenta Mollá es va produir a Barcelona en 1705, quan l’Arxiduc Carles desembarcà a la ciutat.
Mollá afirma que dos barcelonins -Antoni Peguera i Domènech Parera- van convèncer els anglesos perquè ataquessin Barcelona per aconseguir ells millors acords comercials. En 1713, “cap potència s’imposaria a l’altra” i acabaria així la guerra. Però Catalunya continuaria lluitant contra els borbons. Aquí, Mollá llença un nou míssil: el conseller Rafael de Casanova crida a la població a la defensa de Barcelona, “per la llibertat del Principat (Catalunya) i d’Espanya”, diu en el ban declaratiu.
Va perdre la guerra, i Casanova, “ferit lleu”, va ser amnistiat i es va dedicar a l’advocacia vivint a Catalunya “durant 29 anys” sense persecucions. Mollá no veu persecució als catalans ni lluita Catalunya-Espanya i situa l’acció del conseller en un pur acte “d’heroic romanticisme”.
