Fa uns 10 anys esclatava la crisi de la bombolla Inmobiliaria. Trontollava el sistema financer i, amb ell, els fonaments de l’estructura capitalista. En comptes d’aprofitar la situació per fer una esmena a la totalitat i promoure un nou paradigma productiu i econòmic, es va optar per salvar la banca i fer “polítiques d’austeritat”, eufemisme per justificar les retallades en drets laborals i socials. Les classes populars van pagar la crisi i els bancs van sortir-ne enfortits, juntament amb les doctrines neoliberals.
L’embrió dels moviments socials combatius protagonitzats pels indignats del 15M i la PAH justament es van forjar com a resposta a la barbàrie. Vam presenciar la desaparició de l’anomenada classe mitjana, els sous mileuristes van passar a ser considerats valuosos i l’accés a un habitatge digne un privilegi. El negoci immobiliari va virar, trobant la clau per assolir beneficis en l’explotació feroç del mercat del lloguer. L’encariment dels preus del lloguer, els desnonaments encoberts o la proliferació dels pisos turístics que provoquen l’expulsió de les veïnes del seus barris són la instantània d’aquest segle XXI.
Des de llavors, l’administració, lluny de donar respostes, s’ha mantingut al costat dels interessos immobiliaris, i a dia d’avui té encara pendent la creació d’un parc públic d’habitatge que pugui garantir un lloguer de preu social.
És en aquest context, que la crisi sanitària sobrevinguda amb la COVID-19, com va passar el 2008, torna a evidenciar els deures pendents dels diferents governs i del mal anomenat “estat del benestar”. Són moltes les persones que han perdut la seva feina, que han deixat de percebre ingressos i que han esdevingut nous usuaris de serveis socials. L’estructura per donar resposta a les necessitats més urgents de la població es troba totalment desbordada i l’allau de nous casos serà una constant que anirà a més.
On queda el pla de xoc de mesures socials de l’anomenat “govern més progressista de la Història”? No veiem cap mesura clara en la defensa de les classes populars, cap gest que tranquil·litzi a les llars per fer front als pagaments de lloguers i subministraments bàsics i cap garantia per les PIMES i autònoms de poder tornar a la feina una vegada acabat el confinament.
Els municipis no ens podem permetre deixar a la nostra població en l’estacada i ens pertoca passar l’acció per tal d’aturar el cop de la crisi. A Tarragona no pot tornar a quedar un romanent d’un milió d’euros als Serveis Socials, no podem continuar construint habitatges des de SMHAUSA sense que aquest es destinin a lloguer social i no podem permetre tenir milers de pisos buits en mans de grans tenidors i bancs. És l’hora de la creació d’un parc d’habitatge públic i social. És hora de fer polítiques que facilitin que no hagi cases sense gent i gent sense casa. Aquesta crisi no la pagarem el poble.
Eva Miguel Gascón, Consellera del Grup Municipal de la CUP a la l’Ajuntament de Tarragona
Equip de redacció
