.

Caràtula del programa ‘És a l’aire’

Fa trenta anys un documental com l’emès la nit de dimarts per TV3 sobre la pol.lució que genera la indústria petroquímica de Tarragona hagués encès totes les alarmes i provocat desconfiança en com tracten els mitjans de comunicació l’activitat del sector. Però avui no hi ha hagut comitè de crisi, i sí dues sensacions: el que s’explicava era més o menys conegut al Camp de Tarragona, però desconegut a Barcelona, i ‘l’embolcall’ de com es tractava el problema de les emissions no ha agradat al sector perquè es considera que, ‘sense dir mentides’, no s’ha explicat tota la veritat o se l’ha conduïda cap a unes tesis apriorístiques. Així ha vist la química el reportatge.

‘És a l’aire’, el reportatge de Christophe Sion i Santi Suárez dins el ‘Sense ficció’, no diu mentides, reconeix el sector, però jutja que fixa una relació de proximitat no demostrada entre la malaltia del càncer i les emissions de la química, no explicita clarament el resultat d’un estudi de la Fundació per a la Investigació i Prevenció del Càncer, que descarta que el càncer tingui relació amb la indústria química, i insinua un pacte entre les autoritats i el lobby de la química per no fixar límits a la contaminació. És aquella impressió que la indústria química amaga alguna cosa. També consideren que el documental recrea unes imatges ‘buscades’, com la presència constant de la torxa encesa de Repsol, al complex nord, quan aquesta ‘opera pocs cops a l’any’, segons opinen diverses fonts del sector.

En el documental surt tothom, o gairebé tothom. Experts, polítics, periodistes, exdirectius, extreballadors. El sector petroquímic està representat pel director del complex de Repsol a Tarragona, Josep Francec Font. També apareixen els alcaldes de la zona, el ja exalcalde del Morell, Pere Guinovart, i el de la Pobla de Mafumet, Joan Maria Sardà, aquest darrer defensant que la química i turisme es complementen, o l’excap de Refineria de Repsol Luís Hernández. Pere Guinovart reclama al documental que l’administració ‘vetlli més pels ciutadans i menys per la química’.

‘El pecat original del polígon és que la societat tarragonina no va tenir l’oportunitat de decidir res sobre la implantació de la química’, és la frase en off del professor de Dret ambiental Jordi Jaria amb què arrenca el treball, i a continuació se cita que cada any moren nou milions de persones al món per la contaminació atmosfèrica. Aleshores s’entra en la qüestió del documental: el cas d’un extreballador, Òscar Pallàs, afectat per un limfoma de Hodgkin, que una sentència judicial associà a haver estat exposat al benzè.

La torxa del complex nord, vista aquests dies des dels carrers del Morell. Foto: Tarragona21

El cas de l’Òscar discorre paral.lelament a la narració dels estudis fets per experts de la Universitat Politècnica de Catalunya, encapçalats per Francesc Xavier Roca. Els seus treballs han despertat el debat sobre si els nivells de contaminació són tolerables o no. La qüestió és que les mitjanes d’emissions de compostos com el benzè estan per sota de les exigències de la normativa de la Unió Europea, però en canvi es produeixen puntes concretes molt superiors. Ara bé, això no altera el fet que la mitjana és la que mana i per tant, no superen els límits legals fixats. Això ho reconeix tothom, una altra cosa és que políticament es decideixi algun dia canviar-ho. Altrament, hi ha compostos volàtils, com el butadiè, que la UE no detalla per al seu anàlisi.

Del reportatge es dedueix una desconfiança vers la indústria química, però vist en perspectiva històrica, menor que dècades enrere, potser una desconfiança ‘més barcelonina que tarragonina’, afirmen des del sector.

El sector lamenta que no es detallin les millores hagudes en el control de contaminació. No pot negar que hi ha contaminació al territori, però reitera que aquesta es va reduint cada any. Repsol mateix acaba de canviar un filtre de la torxa i té un compromís per escrit de reducció d’emissions de CO2, que està aplicant els darrers anys. I insisteixen que les seves exigències mediambientals sovint ‘són superiors a les que fixa la legislació’.

Hi ha un altre tema de fons, recurrent en l’argumentari de la química: ‘Estem disposats a treballar en ciutats molt contaminades pels nostres mateixos vehicles sense que protestem ni canviem d’hàbits, però en canvi no tolerem els fums de la química’. La qüestió central sempre serà si són fiables la química i l’administració que ha de vetllar per nosaltres, i el sector i l’administració repeteixen per activa i per passiva que sí ho són. La química, en canvi, considera alarmista la posició de la UPC, o la del col.lectiu Cel Net.

‘Ja no som un problema de seguretat com ho érem fa cinquanta anys’, deia el director de Repsol al documental. No apareix al reportatge, però el director general de BASF Española, Carles Navarro, repeteix a qui el vulgui escoltar que si hi ha algun sector preparat per solucionar els greus problemes mediambientals que presenta el planeta, aquest és el de la indústria química degut a l’elevat talent que acumula i perquè en té les eines necessàries. Però passen els anys i el substrat de recel es manté.

Accediu al reportatge ‘És a l’aire’ en aquest enllaç.

Jaume Garcia