TOTS 21

Dolors Comas dirigeix la investigació. Foto: Cedida

L’organització social de la cura a persones grans i dependents ja era fràgil de per sí, però l’emergència per la COVID-19 ho ha posat encara més de manifest. Va ser un sector pràcticament ignorat durant la pandèmia fins que la situació extrema de les residències va fer esclatar una nova crisi dins l’emergència sanitària.

Parlem de l’atenció familiar, un fet que discorre de manera invisible, de les treballadores familiares, de les assistents personals, dels centres de dia, dels serveis residencials i de les treballadores de la llar. Cossos ampliament feminitzats, sovint persones migrants, amb contracte laboral o sense, però sempre al final de la corda, en la posició més dèbil de l’equilibrista. La pandèmia ha estat devastadora per a elles.

La falta de dades específiques i la desatenció d’un sector que ja era vulnerable ha fet que un equip multidisciplinar de deu universitats espanyoles liderades per la URV hagi començat un estudi per analitzar les repercussions en la cura familiar de gent gran i dependents, les repercussions en la feina i les condicions laborals de les treballadores del sector, i també de les treballadores de la llar, i proposar modificacions per implementar arrel d’aquesta crisi.

“La pandèmia ha estat una guerra femenina”, diu Dolors Comas a Tarragona21 citant una cuidadora d’una residència. Comas, catedràtica d’Antropologia social, encapçala la investigació finançada per la convocatòria del Fondo Supera COVID-19 Santander-CSIC-CRUE Universidades Españolas. Explica que el sector de la cura social “és el gran oblidat”, tant en la crisi pel coronavirus, com abans, amb “un impacte gran sobre les famílies i poca presència pública” que fa pensar que “calen canvis en el model d’atenció a la dependència”. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA), ocupa 572.000 persones i representa gairebé un 3% dels llocs de treball a l’Estat, a les quals cal sumar 400.000 treballadores de la llar amb contracte i unes 200.000 sense contracte, la majoria dones migrades. És un sector amb una forta feminització (entre el 84,5% i el 96% segons l’àmbit), la qual cosa fa indispensable observar les dinàmiques i fer les propostes amb perspectiva de gènere.

La desatenció del sector social de la cura ha tingut conseqüències greus per a les persones grans i dependents i també per a les persones que les cuiden, en molts aspectes, també sobre la salut, que no es podran valorar fins que no hagi passat un temps. A les famílies, s’intueix una sobrecàrrega del treball de cura no remunerat perquè o bé s’ha restringit o bé directament s’ha eliminat el Servei d’Atenció Domiciliària durant la crisi, també perquè la crisi de les residències ha fet atendre a casa situacions de dependència, i perquè en moltes famílies s’ha prescindit de les treballadores de la llar i cura.

La crisi també ha impactat sobre els treballadors i treballadores dels Serveis d’Atenció Domiciliària, residències, centres de dia i assistència personal perquè han hagut d’atendre les persones grans i dependents sense les mesures de protecció amb que sí comptava el sector sanitari, si més no inicialment, i fer front a les repercussions laborals i econòmiques. Tot plegat, “sense el reconeixement amb què ha comptat el sector sanitari”, explica Comas.

Les condicions laborals

Les condicions laborals són un dels gras cavalls de batalla del sector, que ha quedat rebregat amb la crisi sanitària, amb acomiadaments o absències del lloc de treball durant temps indeterminat, amb ràtios elevades, horaris perllongats, “en un col.lectiu que ha hagut de treballar amb persones contagiades, amb persones amb dèficits cognitius que no entenien el que veien quan se les acostava una cuidadora vestida amb escafandra. A les residències, s’han viscut baixes que afectaven més de la meitat del personal”, relata Comas.

Existeix de fons l’eterna qüestió de l’elitisme que envolta professions com la de metge o metgessa, enfront de les cuidadores, menystingudes socialment per no disposar de formació acadèmica tot i que de les seves mans en depèn una altra vida. “Ha mort més gent als hospitals que a les residències, i els hospitals han rebut l’aplaudiment repetit de la ciutadania, les residències, no”. Més aviat tot el contrari, han estat estigmatitzades quan en diferents casos els hospitals s’han negat a acollir els malalts de covid de les residències i aquestes han estat oblidades també per l’administració, com també hi ha hagut casos de metges que no han atès les peticions de les direccions de les residències perquè hi fessin cap.

L’estudi “El cuidado importa. Impacto de género en las cuidadores/es de mayores y dependientes en tiempos de la COVID-19” ja ha començat la recollida de dades per a la recerca, que es basa en entrevistes, diaris d’auto-compliment, grups focals, rastreig de xarxes socials i qüestionaris. D’aquí en sortirà un diagnòstic sobre l’impacte de la crisi, però també propostes per donar més visibilitat i valor a la cura, per fer front a les necessitats de major urgència social entre les treballadores del sector, i propostes sobre la reforma del sector i millora de la integració amb el sistema sanitari, que implicaria una possible reforma de la Llei de la Dependència, apunta Comas.

Opinió pròpia

També s’apunta la necessitat de potenciar aquest sector en el seu finançament, que es permeti que la persona envelleixi a casa o la residència sigui el darrer recurs. Comas remarca una idea central: “Cal respectar el dret de les persones sobre com volen envellir. Les persones dependents i majors també tenen opinió pròpia”.

La investigació, que s’estendrà fins al juliol de l’any vinent, es proposa compartir l’experiència amb els agents socials i polítics per avançar en els canvis en el model d’atenció a la dependència.

Junt amb la Universitat Rovira i Virgili, també participen en aquesta recerca la Universitat de Barcelona, la Universidade da Coruña, la Universitat de València, la Universidad de Zaragoza, la Euskal Herriko Unibertsitatea, la Universidad Complutense de Madrid, la Universidad de Granada, la Universidad de Castilla-La Mancha, i la Universidad de Murcia.

Jaume Garcia