Josep Maria Vallès, durant la conferència. Foto: DiariTots21
Com eren els cinemes de Reus fa 30, 40 o 50 anys? Què s’hi cuinava a les sales de projeccions? Quins eren els films de més èxit? Com es promocionaven les pel.lícules? El projectista de Vilallonga del Camp Josep Maria Vallès, amb 50 anys de professió a l’esquena i creador del Museu del Cinema de Vilallonga, va fer un repàs de les vivències de la seva dilatada experiència, que incloïa haver treballat de projectista als cinemes de Reus dels anys 80 fins a prop dels 2000, en una conferència celebrada dijous al Centre d’Amics de Reus,
Vallès explicava que començà al món del cinema de molt jove i justament va fer cinema mentre es trobava a la mili, a la Base Aèrea de Reus. “Jo sóc pràcticament de Reus, hi tinc molts amics de la mili i de quan vaig treballar al cinema Monterrosa“, subratllava. El Monterrosa el marcaria per sempre i d’allí sorgiria el gruix d’anècdotes que relataria.
Tot començà en conèixer el Joan Ramon Mestre, tècnic de Ràdio Reus ja finat, que era “un fanàtic del cinema i va arrendar el cine de la societat Las Vegas de Vila-seca. Aleshores em va dir de fer cinema amb ell. Li vaig dir que sí, de manera que jo aniria a passar pel.lícules a Vila-seca els dimarts i els dijous, i la resta de la setmana, al Centre Recreatiu de Vilallonga“.
En 1981, el conegut empresari del sector dels vehicles Joaquim Oliva Mestre va llogar el Monterrosa -que existia des de 1945- a l’empresa dels germans Zúñiga i li demanà de ser operador. Així començà la seva aventura al Rosa, com era conegut el Monterrosa (edifici que molts anys després ocuparia l’establiment Zara i després Intersport, al Raval de Jesús).
|
Altres notícies: |
Al Monterrosa el sorprengué que les màquines de projectar feien pendent, no eren rectes, perquè la cabina era situada per damunt de la teulada, i així resultava que la pantalla estava inclinada, no era plana, “però no es notava”. Allí va començar a treballar amb dos projectors, quan l’habitual era usar-ne un. “Havies d’estar molt atent amb el canvi de paquets”, deia.
“Al Monterrosa vaig estar mot bé, però la figura de l’operador era la més oblidada. Als cinemes la gent hi veia el porter, el taquiller, l’acomodador, però ningú es recordava de l’operador, menys quan es tallava la pel.lícula, i aleshores es posaven a xiular. La figura de l’operador ja no existeix”, recordava.
El Monterrosa es va inaugurar el 25 gener de 1945, aleshores anomenat Salón Rosa, i ho va fer amb la pel.lícula ‘Bambú’, amb Imperio Argentina d’estrella. Qui li hauria de dir al Josep Maria Vallès el que passaria: “El vaig tancar jo el 5 gener 1985 amb el film ‘El Picó-2’, d’Eloi de la Iglesia. Disposava d’un llibre d’espectadors que informava de les taquilles obtingudes: els films de més èxit van ser ‘Lo que el viento se llevó’, de la Metro, i també ‘El último cuplé’, amb la Sara Montiel, però també la primera part del ‘Padrino'”.
Programes de mà dels cinemes Avenida i Teatre Fortuny. Foto: DiariTots21
“El Monterrosa era el rei dels cinemes a Reus: per Nadal, el senyor Oliva feia programes amplis, i anaves veient a partir dels programes anuals, que cada any desapareixia un cinema a la ciutat. Al 1965 -als 20 anys del Monterrosa- es va editar un opuscle especial i del 13 al 21 de desembre, cada dia, tarda i nit, passàvem una preestrena, que no s’havia ni estrenat a Barcelona. Estrenàvem els dilluns, no el divendres, com es fa ara”. Fins i tot es va organitzar un sopar per als corresponsals de premsa i ràdio al restaurant El Casino per celebrar els 20 anys. Vallès en conserva el menú.
Li ve present l’arribada del Cinemascope i dels films en 3D: “‘Los crímenes del museo de cera’ va ser la primera pel.lícula que vam emetre en 3D”. Ara bé, degut a la competència que li feia el Reus Palace, Oliva va vendre el cinema als Zúñiga. Recorda que a dalt de l’edifici conservaven en un magatzem el carro de quan van estrenar Ben Hur. Era típic del Monterrosa disposar d’una aparatosa façana amb el muntatge dels aspectes més destacats dels films. S’usaven maniquís, llums amb bombetes, estris dels films,…
També recordava Vallès anècdotes com la clàssica Nit del Terror, que organitzaven cada any. “Era matador: de divendres a diumenge, treballava tota la nit. Arribava a les tres de la tarda, acabava a les 10 de la nit i aleshores veníem les entrades per la Nit del Terror, que suposava el passi de sis pel.lícules. O sigui, acabaves a les 10 del matí. Tot això anant i venint de Vilallonga”. Havia de passar alguna cosa, i va passar: “Em vaig equivocar de rotllo i en un film de Michael Caine va aparèixer Boris Karlov. Però és que hi havia massa rotllos de pel.lícules i jo estava sol!”
A la cabina del Rosa hi havia un altaveu de pilot que servia per escoltar la pel.lícula, controlant si el film funcionava bé. Davant del cinema existia el bar Bon Mar (que obert el 1973, encara hi és). “Molts cops hi anava a sopar, em posava l’altaveu a la finestra que donava a la façana i des del carrer sentía la pel.lícula mentre sopava. L’únic problema era si no se sentia res, aleshores havia de córrer al cinema, pujar una maleïda escala de cargol i solucionar-ho. Avui seria impensable fer-ho, et denunciarien per excés de soroll”.
Els inicis dels anys 80 van ser, a Espanya, els anys de plom, del terrorisme d’ultradreta i d’extrema esquerra. El seu eco va arribar als cinemes de Reus. Ho relatava Vallès: “Al Rosa van estrenar ‘El caso Almería’, que no va agradar a l’extrema dreta, i molts cinemes van rebre amenaces. Un dia vaig arribar al cinema i em vaig trobar una carta amb lletres com de sang: ‘Cabrones, os vamos a quemar el cine’, deia. No van fer res de res. Era una amenaça perquè retiréssim la pel.lícula”.
Al costat del Monterrosa hi havia la pastisseria Poy, que continua al lloc servint pastissos d’alta qualitat, molt reconeguts a Reus i comarca. Doncs bé, recorda Vallès que a l’estiu obrien la cabina de projecció, i pujava una olor de dolços fantàstica. També recorda que a prop es trobava la discoteca Metàl.lic: “Cada cap de semana hi havia xou”.
Els propietaris volien convertir el Monterrosa en un multisales, però no va ser així i va tancar de manera sorpresiva, amb escenes tristes com llençar el projector a terra des de dalt de tot, escena que van veure els empleats del Bon-Mar. Així va acabar el projector del Rosa.
El Cosmos, el Centre de Lectura, l’Orfeó i La Palma
Vallès també va treballar al cinema Cosmos, al Cine Club del Centre de Lectura, a l’Orfeó Reusenc, fent passis infantils de molt d’èxit, i a l’estiu, a La Palma.
La història breu del Cosmos apareix quan a Reus, l’empresari tarragoní Panadés va decidir obrir-lo. Va estar situat al carrer Vapor Vell. Tenia dues sales i en volien fer dues més. S’hi projectava cinema amb distribuïdores més petites, les grans les tenien els Zuñiga, però van poder passar destacats cicles de Woody Allen o dels Germans Marx. “Durant dos anys van organitzar el Festival de Cinema de Reus, però no va funcionar”.
El Cosmos començà a emetre films comercials, el cinema anava bé, però el van expropiar per ampliar la Facultat de Medicina, situada al costat mateix. “Molta gent no sap ni que va existir el cinema Cosmos”, recordava un Vallès que va seguir projectant a Vilallonga, fins que entre els anys 90 i 2003 muntà una empresa de cinema a l’aire lliure en format 35 mil.límetres per treballar als estius pels pobles.
Quan el seu amic Joan Ramon Mestre es posà malalt i deixà de fer d’operador del Cine Club del Centre de Lectura, la tasca la recollí en Vallès, on treballà amb màquines de 35 mm. Es va trobar amb una sorpresa: “Resulta que les dues màquines eren les que hi havia al Teatre Fortuny i encara van com una seda”.
Un altre cinema desaparegut, l’Avenida, ubicat al carrer sant Joan, el va veure intacte, tot i estar tancat, amb el projector a dalt i les butaques. “Un capellà em va dir que m’emportés el projector, però va morir i no el vaig poder salvar”.
Recordava també el mític Kursaal, de la plaça Llibertat -o plaça dels Màrtis-, on ell no hi treballà -havia obert el 1908 i tancà el 1972 amb ‘Matrimonios separados’, d’Ozores. Part de les butaques i el projector van anar a parar a l’Institut Pere Mata, que feien passis de cinema per als interns. “Se n’encarregava Joan Ribas Vallverdú, un professional del sector de les assegurances amb despatx a la plaça Prim. Doncs resulta que em van oferir el projector perquè amb el temps, el Pere Mata va tancar la sala de cinema. I va resultar que era el del Kursaal! Em va caure l’ànima als peus, estava fet pols, però el vaig recuperar i el tinc exposat al Museu del Cinema de Vilallonga, restaurat i funcionant”.
Era una altra època, repetia Vallès, quan “jo venia en cotxe des de Vilallonga i podia aparcar en ple Raval de Jesús sense problemes. Quan col.locàvem els fotocromos dels films a les parets del carrer i ningú no els robava. Jo sóc analògic”, deia a modus de conclusió: “La figura del projectista ha desapargut, ara és un tècnic informàtic qui hi treballa, ho posa tot en ordre i a la cabina no hi ha ningú. S’ha perdut l’ofici, que abans s’aprenia. Llastimosament s’ha perdut, però a mi, ‘que me quiten lo bailao'”, acabava.
Director DiariTots21
