Hi ha moments en que seure davant del teclat per escriure un text es converteix en un deure feixuc més que no pas en un plaer. La matança a la redacció del setmanari Charlie Hebdo és un d’aquests casos, que ens imposa pensaments i reflexions que mai de la vida hauríem volgut haver de fer. Que algú vagi a buscar persones al seu lloc de treball per assassinar-les a sang freda és una cosa tan impensable, tan esgarrifosa, tan desmesurada, que els adjectius de condemna, de rebuig, de tristor i de condol se’ns esgoten als llavis abans que els puguem dir. Se’ns queden curts i ens sembla que perden el significat, perquè cap paraula podrà restituir les vides que es van perdre dimecres al matí a París. I tanmateix, en moments com aquests la paraula esdevé més necessària que mai. No per donar sentit a uns fets que no poden tenir-ne cap, sinó per retre homenatge a les víctimes i encoratjar els supervivents, i per dir-nos a nosaltres mateixos que ni la por ni la mort no poden prevaldre; que el que tenim, que és la vida i l’esperança, és infinitament més valuós que qualsevol acte de crueltat. 
Charlie Hebdo era, i és, un setmanari satíric. Un mitjà de comunicació dedicat a la crítica política i social. Charlie Hebdo era, i és, una publicació naturalment incòmoda per a tothom que s’hi veu reflectit. La lògica del seu ofici, la seva deontologia professional, l’obliga a no defugir cap tema encara que pugui resultar delicat o perillós, perquè és èticament impossible ironitzar sobre determinades coses al preu de cobrir-ne d’altres amb el silenci. Si algú cau en la temptació de callar el que li convé o el que li fa la vida més fàcil no es mereix el nom de periodista, ni de dibuixant, ni de ciutadà. Aquests dies s’ha escrit, molt encertadament, que la llibertat d’expressió és la llibertat de dir allò que altres no volen sentir. Charlie Hebdo es dedica precisament a això: a dir les coses, i a dir-les amb la intel.ligència suficient per arrencar-nos una rialla o un somriure. És contra aquesta reacció tan típicament humana que es va atemptar dimecres. Homes sense cap sentir de l’humor no van dubtar a cometre dotze assassinats perquè la resta de persones ja no puguem riure. Això és monstruós i ens neguem a acceptar-ho.
Com tampoc no podem acceptar els intents d’utilització ideològica que es fan aprofitant l’onada de consternació que aquest atemptat ha provocat. Quants cops caldrà repetir-ho? Un acte delictiu defineix les persones que el cometen. Però no incrimina, no pot incriminar de cap manera ni les famílies ni els veïns dels delinqüents. Ni tampoc els adeptes a la seva religió, cas que aquests criminals en tinguin alguna. És per això que a França, contra les veus que s’han fet sentir per tergiversar la situació i difondre missatges d’odi s’han alçat rotundament el que allí anomenen valors republicans, que són tres: llibertat, igualtat i fraternitat.
És en compliment d’aquests principis que no hem de dubtar del nostre dret a fer política, a fer acudits polítics, a riure i a viure. Gràcies, Charlie Hebdo, per recordar-nos que som ciutadans i ciutadanes, i que no volem renunciar a la nostra condició de persones lliures, iguals i fraternes.
Arga Sentís Portaveu d’ICV-EUiA a l’Ajuntament de Tarragona
Equip de redacció
