Cambrils enceta l’Any Vidal i Barraquer per projectar el seu llegat moral

🔊 Escoltar la notícia

Cambrils va encetar la tarda de dimarts, 15 de maig, l’Any Cardenal Vidal i Barraquer, just el dia que feia 40 anys del retorn de les seves despulles de Suïssa per a ser enterrat a la capella de Sant Fructuós de la Catedral de Tarragona. Enguany s’acompleixen 150 anys del naixement a Cambrils del que seria per sempre el Cardenal de la Pau, que ha passat a la història pel seu llegat moral, enfrontat al franquisme per ser fidel als principis de l’església.

Una autoritat com Armand Puig, exrector de la Facultat de Teologia de Catalunya i actual rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, va ser l’encarregat de presentar la reedició de la coneguda obra de mossèn Ramon Muntanyola, ‘Vidal i Barraquer. Cardenal de la Pau’ (1969), encarregada a Josep Massot, un altre il·lustre teòleg.

Era, la de la presentació, una jornada clau per al retrobament de gent que volia recordar el cardenal, però també tenia un record i una estima per mossèn Ramon Muntanyola, nascut a L’Espluga de Francolí -“un rector de poble”, el definiria Puig-, que va exercir el seu ministeri a moltes poblacions del Camp de Tarragona, com ara Salou. D’aquí la presència de regidors de l’Ajuntament de Vila-seca (Josep Maria Pujals, Josep Toquero i Pere Segura), o l’alcalde de l’Espluga, David Rovira. Especial va ser l’asssitència de l’exconseller, expresident de la Diputació de Tarragona i exalcalde de Vila-seca i Salou, Joan Maria Pujals, que va llegir unes paraules en nom de Josep Massot. La presència de tants vila-secans tenia una clara explicació: quan mossèn Muntanyola va predicar a la parròquia de Santa Maria de Salou, el municipi formava una unitat política amb Vila-seca.

Hi assistiren també l’alcaldessa, Camí Mendoza; el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Enric Vendrell, i el regidor de Cultura, Josep Lluís Abella. En les primeres fileres, familars del cardenal i alcaldes de poblacions on va oficiar l’espluguenc.

Armand Puig feia present no només la valentia moral i la visió àmplia i de futur del cardenal cambrilenc, sinó la prosa poètica amb què despuntà el rector de l’Espluga, “dues grans figures de l’església de Tarragona que s’han trobat per un atzar feliç en un llibre”, un volum que és “una gran aportació a la cultura del país, àgil, lletrat, profund, juganer, encomanadís, directe i prudent”. Per què Vidal i Barraquer no té contrapunt crític en la història o en el present? “Perquè, com li passava a Joan XXIII, no tenia enemics”.

Vidal i Barraquer fou “moderat en la manera de fer, tenaç en els compromisos i radical en les conviccions”. “Encara que us odiïn, no us canseu d’estimar”, pregonava el març de 1936, en un ambient de persecució religiosa que es tornaria infernal a partir del cop d’estat del 18 de juliol. Perseguit per la FAI, va ser salvat per un selvatà, el conseller de Cultura de la Generalitat Ventura Gassol, i traslladat d’incògnit a Itàlia quan ja les escopetes dels anarquistes més violents l’apuntaven. Va exilar-se a Itàlia i a Suïssa i en 1937 va negar-se a signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols en què es van lliurar descarnadament al bàndol franquista i així “van quedar lligats de mans i peus per sempre”, subratllava Puig.

Franco, amb el seu esperit inquebrantablement venjatiu, no li ho perdonaria mai i li impediria tornar de l’exili, tot i ser, aquell, el règim catòlic, apostòlic i romà per excel·lència. Hi ha hagut historiadors que han sospitat que Franco no va ser catòlic, Franco era ell i només ell. Va usar l’església en benefici propi. Fos com fos, el paper galdós dels bisbes espanyols ha quedat retratat a la història, i el contrapunt que imprimí el Cardenal de la Pau és, com l’imperatiu categòric de Kant o el risc de la fe radical, que diria Kierkegaard, infinits.

Convertit en líder espiritual de Catalunya, exilat, sense poder tornar al seu país ni veure la seva família ni la seva gent. Serà el cardenal de Tarragona, de Catalunya fins al darrer moment. Roma li respectaria la seu.

Vidal i Barraquer moriria en 1943 i en plena Transició. Els moviments de l’Ajuntament de Cambrils per retornar a la pàtria les seves despulles van acabar reeixint en 1978 tot i que amb algun episodi sorneguer com el d’haver de camuflar a Miami Platja el cotxe fúnebre perquè no fos reconegut. “El temps li va donar la raó”, recordaria Armand Puig, en renunciar la signar la carta que havia promogut un altre cardenal del Camp de Tarragona, Isidre Gomà, de La Riba.

I de testimoni, l’obra d’un mossèn Muntanyola, que el va tenir de mestre al seminari i el va tractar de prop. Un testimoni directe. Muntanyola també va viure, amb 19 anys, la persecució en temps de guerra. “No era historiador”, recorda Massot en la veu de Pujals, però era una autoritat a l’hora de parlar del cardenal. Per a Cambrils, s’obre ara un any perquè els joves comencin a conèixer Vidal i Barraquer més enllà per l’existència d’un carrer, un monument o d’un institut a Tarragona.

L’alcaldessa de Cambrils, Camí Mendoza, tancaria l’acte subratllant que testimonis morals com el del cardenal “ens ajuden a seguir i a no defallir en el camí marcat. Davant la conspiració del silenci, hi posem la cultura, l’educació. No callarem enfront d’aquells que ens volen sotmesos”.

Jaume Garcia