En primer lloc, condol a les famílies de les persones mortes a l’accident químic aquest passat dimarts i el desig més fervent que es recuperin les ferides.
Colpits encara per l’accident de dimarts, hem destinat tots plegats molt de temps a parlar de la gestió de l’emergència. Té certa lògica. Per l’impacte del moment i perquè les deficiències tant de l’empresa com de l’Administració de la Generalitat han estat evidents tant en les decisions com en l’ús dels mitjans.
Xavier Sabaté és ex-conseller de Governació de la Generalitat
I és que ni tan sols es va ser capaç d’activar les sirenes. Per cert, acabant el 1r quart del segle XXI, aquest mitjà ha de ser complementat necessàriament per altres sistemes de més difusió i més instantanis. S’haurien d’haver activat les sirenes – quan si no? -, però si els nostres mòbils reben avisos de tot tipus, fins i tot de les grans cadenes comercials, com no fer-ho de l’Administració per les situacions de risc?
Aquests nous sistemes s’han d’assajar ja en els simulacres i no fiar-ho només a les sirenes que també han de funcionar per les persones que ho necessitin. I el Govern no pot dir que no es van activar perquè no hi havia núvol tòxic perquè les sirenes han d’alertar una situació greu i dimarts ho va ser molt i perquè si hem d’esperar a saber si hi ha toxicitat o no, potser la propera ocasió ja no quedarà ningú per explicar-ho mentre esperem l’anàlisi.
Hem trobat a faltar la compareixença de l’empresa responsable de les instal·lacions. Va donar la cara tard i malament quan havia d’haver estat la primera. Guanyar diners, sí; a qualsevol preu i posant en perill la vida de les persones com sembla que ja havia estat advertida i sancionada l’empresa, no. Comparèixer tard i per llegir el manual dient que s’havien seguit els protocols d’actuació és perdre tota credibilitat i generar desconfiança. I si ho fa un senyor a qui no coneixem, encara pitjor. Seria exigible que l’empresa tornès a comparèixer per explicar-nos les sancions que ja havia rebut amb anterioritat. De quin tipus van ser, si les va pagar o no i quines mesures correctores va adoptar si és que ho va fer. Ho esperem delitosos. Hi tenim dret. La ciutadania en general i la dels barris propers en primer lloc.
I crec que és molt rellevant que sense dilació comencem a parlar i debatre sobre el sistema productiu del Camp de Tarragona i com es gestiona. I en particular la nostra indústria química que tants beneficis dóna i esperem que en continuï donant però que volem que ho faci en les màximes condicions de seguretat.
Perquè em temo que s’ha baixat la guàrdia els darrers temps amb excuses com la competitivitat, el perill de deslocalització i la por a perdre llocs de treball. Però també hi tenen a veure les formes d’actuar d’algunes empreses pensant molt o únicament en els beneficis econòmics amb pràctiques que al final perjudiquen i/o ens posen en situacions de risc: subcontractacions a tort i a dret, mobilitat laboral – àdhuc dels seus directius – , dobles escales salarials que disminueixen l’estabilitat i el coneixement de les instal·lacions dels treballadors que porten i passen poc temps a l’empresa. En definitiva, conseqüències de la liberalització extrema de l’economia i de les relacions no només laborals sinó també econòmiques, socials, culturals i de convivència.
I també de la inestabilitat política que impedeix disposar d’instruments sòlids de planificació, gestió, inspecció, o avaluació o tenir interlocutors estables arreu, també i molt principalment a les administracions. El cas de Suècia on no s’han avançat eleccions des de 1.958 i on preparen plans d’actuació a tots els nivells a vuit anys, hauria de ser un exemple a seguir. Allà van per feina de veritat. A veure si ens posem al cap que estabilitat política és igual a estabilitat i progrés social, econòmic, cultural i cívic.
Així que tenim un gran debat pendent al nostre territori on fa massa anys que no reflexionem ( el darrer cop va ser el 2006 quan es va engegar el Pla Estratègic del Camp de Tarragona que es va acabar dos anys després ). Cal que definim quin tipus de progrés desitgem i com el volem gestionar, quins valors han de primer i quins canvis hem de perseguir perquè ja ens hem dit massa cops que si volem canviar les coses no podem continuar fent el mateix però sembla que no ens ho acabem de creure.
Cal reconstituir consensos i marcar estratègies de política econòmica, inversions i desenvolupament metropolità sota l’eix de la sostenibilitat, transició ecològica i energètica en particular i incorporant criteris d’economia circular i social de veritat: les persones i la seva – nostra – seguretat i dignitat, el primer.
Hem de repensar , doncs, el Camp de Tarragona, com el volem gestionar i el paper de cadascú, quines activitats noves – i netes i segures – volem i podem incorporar. Hi són i les podem afegir. No podem deixar únicament a l’atzar del mercat el nou teixit econòmic que hem de construir a les nostres comarques. És una contradicció que l’economia canviï i al Camp de Tarragona continuem amb el mateix model com si encara fóssim als anys 70. No hi ha noves formes , nous nínxols d’activitat ? Deixem a l’albur del mercat noves implantacions o ens conjurem per tenir una actitud proactiva i anem a cercar-que de noves basades en economia del coneixement , circular, noves formes d’energia o química verda per exemple ?
Per cert, també hauríem d’anar repensant l’urbanisme. O al segle XXI és normal que no pensem si cal continuar amb barris pràcticament dins de les indústries de risc ? . I, per suposat , mentre anem transitant cap a nous models, amb la màxima exigència i rigor en la vigilància de les que comporten risc i amb una nova forma d’administrar les emergències quan es produeixin.
Xavier Sabaté és ex-conseller de Governació la Generalitat
Equip de redacció
