Un moment de l’inici de l’Any Amorós. Foto: Tots21
Primer acte de l’Any Amorós el viscut dimecres a la Biblioteca que duu el seu nom, atapeïda de gent, cares conegudes que el van tractar, presidents i expresidents d’entitats com el Centre de Lectura o el d’Amics de Reus i moltes ganes de revisitar-lo, de rellegir-lo, sigui en prosa, en poesia o en teatre. Una arrencada vestida per a l’ocasió, amb els volums complets de la seva extensa producció -o gairebé- com a prestatge de fons i sis protagonistes, sis, per rendir-li la primera visita.
“No sé si hi seré, però vosaltres tireu-lo endavant”, li havia dit a l’alcalde de Reus, Carles Pellicer, quan aquest li anuncià, justament pocs abans de la seva mort, que l’Ajuntament celebraria l’Any Amorós. Pellicer ho repetiria dues vegades per acabar rematant: “No se si hi seré; i nosaltres diem: Xavier, sempre hi seràs”, amb la seva particular facilitat per marcar pauses dramàtiques. La presidenta de la Diputació, Noemí Llauradó, redundava en la idea: “El Xavier Amorós és una figura de primer ordre en múltiples àmbits”.
Escriptor que mai no abandonava la primera persona -com recordava la seva filla i comissària de l’Any Amorós, Maria Lluïsa-, junt a Gabriel Ferrater esdevindrien els grans poetes reusencs del país, dignes de figurar en un lloc notable de la Història de la Poesia Catalana de Josep Maria Castellet i Joaquim Molas: “És un dels poetes més significatius de la seva generació”, diria d’ell el mestre Molas un ja tardà any de 1982, quan Amorós ja havia tancat la seva etapa de rapsoda. Ens ho recordava la professora i editora Elena de la Cruz, que definia Amorós com una persona “fidel, alegre, lúcida, i just en els seus escrits en forma de paraula”. Es pot deixar de ser poeta alguna vegada?
Poeta i memorialista, autor teatral, activista cultural, fou “un home d’una peça” en temps convulsos que ell retolaria com a temps estranys. Un home o un homenot que era “conscient que anar ben vestit fa callar tothom”. Junt amb Gabriel Ferrater “reusencs, fills de burgesos els dos”, el seu món “patí l’atac de les forces espanyoles un cop més”. Tot i l’espant del franquisme cultural, Amorós aixecaria la veu més enllà dels jocs florals del moment i imitaria amb el seu fer l’escrit que Lluís Domènech i Montaner deixaria fixat al sostre del pavelló dels Distingits de l’Institut Pere Mata: “A qui vol aixecar el cap”.
Pel bé de tots, deia l’experta en la seva obra, “escoltem Xavier Amorós. El millor homenatge és llegir-lo amb insistència, provar de comprendre’l i escoltar-lo, cosa que s’ha fet molt poc”.
Acabava a la biblioteca que porta el seu nom el primer acte amb la lectura de textos de Rosa Mateu, tot esperant que arribi la segona simfonia.
Jaume Garcia
Equip de redacció
