Estem vivint un moment realment excepcional i, quan aconseguim que tot acabi, ens adonarem. La societat està canviant a una velocitat de vertigen. I alguns dels canvis són positius. Per exemple, a la ciutat de Madrid, la
contaminació s’ha reduït un 35%. Per això, crec que en aquests moments tan difícils, hem de parar-nos a pensar, reflexionar i trobar el bo que podem treure de tot això.
Per a mi, és molt positiu que la societat s’estigui donant compte de totes les coses que no estan bé. Potser no de totes, però sí de moltes, començant per una que és vital, la sanitat.
Avui dia tot el país s’adona de la precarietat que sofreix la nostra sanitat pública. Necessitem més centres sanitaris públics, més personal i més material. Però tirem la vista enrere i analitzem perquè. Això és conseqüència de la privatització de fa 10 anys i dels polèmics, però oblidats, retallades. El confinament actual és una lluita contra el COVID-19, però també respon a la falta de recursos i de preparació de la nostra sanitat. Però no confonguin les meves paraules. La culpa no és dels professionals sanitaris que estan treballant durament, sinó dels dirigents. I per sort, això està sortint a la llum.
Des de la Coordinadora d’Entitats de Tarragona portem anys denunciant les llistes d’espera i la precarietat laboral, i lluitant per una sanitat pública de qualitat. Personalment, en molts moments he pensat a tirar la tovallola. M’he desesperat veient la passivitat social. M’he desanimat, per exemple, en algunes reunions de la
Plataforma de *Salut, on parlem de salvar vides i de temes socials fonamentals, i acudien molt poques persones. No importa la vida digna? Em pregunto a vegades.
Durant les últimes dècades la societat ha estat desmobilitzada. La lluita contra la pobresa o els desallotjaments ha quedat pràcticament obsoleta. Les reivindicacions d’ensenyament, sanitat, sectors de dependència o ecològiques, estaven parades.
En aquesta quarantena estem començant a valorar els serveis bàsics, agraïm tenir aigua llum, menjar i fins i tot telecomunicació. Veiem la importància que tenen aquests serveis. Però no podem oblidar, que no totes les persones els tenen. I mentre hi hagi una persona que no disposi d’això, serà una societat injusta. Segons la estimadíssima, adorada i tan esmentada”, Constitució Espanyola, tot ciutadà, pel fet de ser-ho, té dret a tenir una vida digna: un habitatge, aigua, llum, etc. És realment trista que no es compleixi. Els dirigents ho saben, però ho ignoren avui i porten ignorant-ho tota la història.
Llavors, què hem de fer? Hem de lluitar per això, però no pensant en el bé individual, hem de mirar cap al bé col·lectiu. Pot ser que el teu tinguis llum, però el teu veí no. Perquè llavors, sal, reivindica i lluita, perquè el teu veí també ha de tenir llum. Des de la crisi que va esclatar en 2008, la classe mitjana va començar a desaparèixer. La diferència entre classes no fa més que augmentar i la societat es ressent, i es deteriora. Hem de deixar de ser tan individualistes i, en conseqüència, egoistes. Has fet alguna cosa pels altres? Pena-ho, i actua.
Aquestes línies pretenen fer-te pensar més enllà del superficial, apel·len als valors, alguna cosa que sembla oblidat també en els mitjans de comunicació. Els fils d’aquests canals de difusió els mouen la gent de poder segons els seus interessos. I que la gent pensi, no els convé. Volen una societat passiva, que no es queixi. I la societat actual és el resultat.
Us proposo aprofitar la situació actual per a canviar-ho. És un bon moment per a creure en els valors de nou: responsabilitat, igualtat i, sobretot, solidaritat. Estic convençut que serà un abans i un després. Estant confinats reflexionarem i pensarem que podríem haver fet, però també que podem fer.
I recordeu, que ningú, ni el coronavirus, us llevi el somriure estant a casa #quédateencasa
Ángel Juárez:
Equip de redacció
