.

Roser Casanova, nascuda a Deltebre fa 32 anys i Elisabet Cerrato, cambrilenca de 39 anys. Foto: Cedida

La URV les ha lligat de tal manera que són copartícips en una aventura, nascuda a l’ombra d’un article poc desenvolupat i utilitzat a la pràctica com és el 641 de la Llei d’Enjudiciament Civil, destinada a oferir solucions alternatives a les subhastes judicials desertes. Elisabet Cerrato, cambrilenca de 39 anys, i Roser Casanova, nascuda a Deltebre fa 32 anys, són llicenciades en Dret i també sòcies de LitiGest, la primera empresa de l’àmbit de les ciències socials que ha estat participada directament per la universitat del territori.

“El que fem a través de l’activació d’aquest article, que permet la implicació en el procés d’una persona o entitat especialitzada, és privatitzar la fase de comercialització del bé” destinat a ser subhastat. “És a dir -explica Cerrato-, el traiem de la via judicial i en gestionem la realització forçosa. Com? Ja no convocarem una subhasta, sinó que buscarem directament un comprador. És clar que per això s’ha de pactar l’aplicació entre les parts”, entre elles les figures dels secretaris judicials, que convoquen les subhastes i en alguns casos desconeixen fins i tot l’existència de l’articulat perquè tota la vida s’ha fet d’una altra manera.

“Cal arribar a acords que van des d’un preu mínim de venda a les condicions legals per poder-ho fer”, comenta la cambrilenca, amb el benentès que a la pràctica hi ha dues formes d’activar aquesta via, segons relata Casanova. Com que la majoria de clients són entitats bancàries que es volen treure de sobre el totxo hipotecari i convertir-lo en cash, “pot ser que la caixa o banc ja vulgui activar aquesta via legal abans d’interposar la demanda executiva en un primer ordre. Però també la pot sol·licitar un cop ja presentada”.

En aquesta darrera situació, “com entitat especialitzada podem paralitzar la subhasta presentant un escrit al jutjat demanant l’aplicació del 641”. En alguns casos, com quan el deutor no col·labora, des del mateix jutjat es pot atorgar a l’empresa “la possessió interina de les finques. Què vol dir? Doncs que ens deixin canviar els panys, tenir la clau i poder fer les visites corresponents dels compradors”. Una figura que no és la d’un API perquè “som un enllaç entre totes les parts” i al final “totes aquestes gestions tornen al jutjat i han de ser aprovades pel lletrat de l’administració de Justícia. És ell qui ha de dictar una resolució, de la mateixa manera que ho fa en cas de subhasta, en forma de decret que serà el títol vàlid per inscriure’l al registre”, argumenta Casanova.

Roser Casanova. Foto: Cedida

Molt a favor seu

Les dues sòcies tenen molt a favor seu per obrir-se mercat. Prop del 80% de les subhastes queden desertes, el que obliga al creditor no només a no cobrar sinó a quedar-se amb un immoble ple de càrregues fiscals i de riscos d’ocupacions il·legals. I això malgrat que la reforma judicial del 2016 ha convertir el procés de subhasta en més transparent gràcies a la publicació de les ofertes en un portal on-line. “Ha estat un avenç, perquè abans es convocava per un dia concret -del qual molt sovint només se n’assabentava la màfia de subhastadors- i ara disposes de vint dies. Però qui pot reunir els diners suficient en aquest termini de temps, i visitar l’immoble que l’interessa si resulta que ha d’anar al jutjat a demanar les claus?”, expliquen gairebé totes dues a l’uníson. “Quan nosaltres intervenim, la llei ens dóna sis mesos, prorrogables si hem estat diligents, per extraure i vendre el bé. Així que al final –precisa la deltebrenca- disposem d’un any de marge”.

Per entendre la gènesi de la idea cal remuntar-nos a una coincidència, la sorgida durant el període de becada predoctoral de Cerrato dins l’àrea de Dret Processal (ara n’és professora agregada). En aquells moments el departament “estava immers en un projecte vinculat al procés d’execució judicial. I fruit d’això, de cara al meu doctorat, se’m va proposar la possibilitat d’estudiar alternatives a les subhastes judicials, perquè llavors no funcionaven”. Cerrato es va fixar en l’existència de l’article en qüestió, tan poc llegit com utilitzat, que permet desenvolupar el paper d’intermediari entre les parts, i va optar per desenvolupar-ne la aplicació pràctica més enllà de la retòrica jurídica.

La tesi va ser publicada en mala hora, el 2008, any en el qual la crisi va petar de valent. “Vam veure que per més alternatives que hi hagués a les subhastes, no hi havia ningú que pogués fer front als béns”, admet. Així que el seu treball va haver d’esperar en un calaix. “Quan la situació va millorar, cap als anys 2014-15, em va rondar pel cap fer alguna cosa de cara a concretar el que havia plantejat a la tesi”. Amb l’afinitat de Casanova i l’espenta del catedràtic de l’àrea Dret Processal Joan Picó, “vam contactar amb la Fundació de la URV. Ens van assessorar i ens van recomanar la creació d’una spin-off, és a dir, una empresa participada per la pròpia universitat. Això –comenta Cerrato- ens permetia comptabilitzar la nostra feina acadèmica com a professores” amb les hores que exigia la posada en marxa del projecte.

Elisabeth Cerrato. Foto: Cedida

Establir complicitats

Cerrato i Casanova ja feia temps que havien establert complicitats. L’ebrenca, doctora en Dret Processal i actualment professora investigadora acreditada per ocupar una plaça de lectora en aquesta àrea de la URV, havia estat tant la seva alumna com la becària de pràctiques de grau. La coneixença donava confiança, encara que cap de les dues eren especialistes del món on entraven. “No teníem ni idea de què era una spin-off”, admet la cambrilenca. Al final no deixava de ser “una SL participada per la universitat. Aporta un capital mínim, però ens proporciona el segell URV”, afirma la deltebrenca, abans de reconèixer que els inicis van ser difícils. “No sabíem com gestionar la creació d’una empresa.

Finalment, des de la Fundació i la Càtedra d’Emprenedoria vinculada a la Facultat d’Economia ens van donar les eines” i van tirar pel dret el juny del 2017 tot i que “potser de manera una mica precipitada. No teníem en compte les despeses, des dels trimestrals als autònoms, que comporta una empresa”, relata Casanova. Tanmateix, el fet de guanyar el premi Tarragona Impulsa a la millor idea empresarial concedit per l’ajuntament de Tarragona, més un ajut procedent d’un programa de la universitat, va ajudar a generar els recursos econòmics” necessaris per navegar sense massa vies d’aigua. “A més –rememora la deltebrenca-, se’ns va obrir la porta a entrar a formar part de l’Accelerador d’Empreses del Tarragona Open Future. I tot plegat ens va ajudar a madurar el projecte. De fet, durant sis mesos vam anar a sessions de formació per saber com potenciar el nostre negoci. Va ser com si tornéssim a l’escola”.

Una decisió que els va permetre conèixer des del tipus de client al qual es podien dirigir fins a definir objectius. En aquest sentit, els clients més evidents eren les entitats bancàries, perquè la majoria dels processos d’execució judicials que deriven cap a la subhasta judicial són hipotecaris. “Per aplicar aquesta alternativa que nosaltres oferim, la iniciativa ha de ser del creditor. I per això vam pensar que era bona idea anar a parlar amb els grans bancs”, comenta Casanova. “Però ningú ens rebia. Llavors –continua-, un dels experts que ens vam trobar a l’Accelerador d’Empreses ens va dir: ‘Nou heu d’anar a les entitats grans. Primer heu de testar el vostre model de negoci i heu d’anar a les petites’. És a dir caixes rurals i d’aquest estil. Això vam fer, I la veritat és que sempre trobes algú amb qui poder parlar I es mostren més receptius, fins al punt que vam aconseguir el nostre primer client, una Caixa del País Valencià”.

Si bé “ens van donar una finca impossible de vendre en un poble de Terol de 200 habitants”, aquest “pla pilot de cost zero ens va permetre tastar el model i conèixer com omplir els forats legals que encara ara té la norma”. Amb el pas del temps i de clients han après no només a perfilar les seves actuacions; també a rendibilitzar els seus esforços. “Som una empresa que va a èxit. Si no venem la casa, no cobrem. Però ens estem replantejant el model. No pot ser que en alguns casos estiguem anys –les coses dels jutjats tenen un tempo decimonònic encara- treballant per algú sense veure ni un cèntim. Ara el que fem és cobrar prèviament per l’estudi del cas i de l’informe de viabilitat que fem. Perquè el temps té un cost fix”, reconeixen les dues. Ara bé, malgrat les dificultats la seva empenta comença a consolidar el projecte.

L’empresa s’ha associat amb el despatx d’advocats TBVQ per ampliar, en l’àmbit nacional, la comercialització dels serveis que fins ara oferia LitiGest. D’aquesta manera es fusionen la infraestructura, els mitjans i la solvència del despatx d’advocats de Barcelona amb els coneixements i l’experiència en la recerca d’alternatives a les subhastes judicials.

Jordi Siré