.

Una imatge clàssica d’Albert Abelló. Foto: Tarragona21

Eren les cinc de la tarda d’un divendres de desembre, el d’ahir. Una gernació es donava cita a l’església de Sant Pau per acomiadar Albert Abelló. Moltíssima gent. En primera fila, l’Esther, la seva dona; els seus fills, l’Albert i l’Anna, i els seus pares.

Desolada es trobava la família, com també el grup municipal del PDeCAT, ara reduït a la regidora Cristina Guzmán. Treballar colze a colze, dia a dia, amb un portent com l’Abert Abelló, en un món ple de feres com és la política crea un llaç de proximitat probablement etern. Feia una hora que els dos s’havien vist, al despatx del grup municipal. Només una hora. El seu etern company periodista Jordi Salvadó, que tants batalles havia viscut amb l’indomable jefe, estava molt afectat.

Abelló, portaveu del grup municial del PDeCAT i expresident de la Cambra de Comerç, moria d’un infart dijous passat als 57 anys al seu despatx del Mercat.

Dos exconsellers, Jordi Turull i Josep Rull, eren presents al funeral, com també l’alcalde, Josep Fèlix Ballesteros; el de Reus, Carles Pellicer, i el president de la Diputació, Josep Poblet. Inacabable seria la relació de persones conegudes que li donaven l’últim adéu: el president del Port, Josep Andreu; el del Consell Comarcal, Daniel Cid, i els dos anteriors, Pere Virgili i Fede Adan. No faltaren empresaris com el president de Dow Chemical, Anton Valero, i el director de la planta de Tarragona, Jaume Sariol; el director de Repsol també a Tarragona, Josep Francesc Font, l’advocat i empresari Javier Artal, gent del món de les entitats, del Mercat…. Els qui més l’havien tractat no podien articular paraula.

També hi era l’Antoni Belmonte, president de la CEPTA, que recordava com Abelló era client seu des de feia 40 anys. Especialment sensible es mostrava l’actual presidenta de la Cambra de Comerç, Laura Roigé, molt afectada des que es va conèixer el decés.

Un vell amic d’Abelló, Pere Huguet, intervenia amb unes paraules subratllant les virtuts del finat, l’empenta i la seva bondat. La seva tossuda energia va provocar sobresalts a la ciutat que es van traduir en reclamacions sobre la llunyana ubicació de l’estació del Camp de Tarragona o les mancances en infraestructures. Llegendàries eren les seves filípiques contra la ineficàcia de les administracions i com Tarragona n’era víctima d’ella.

Profund liberal, fins i tot temeràriament, va donar a conèixer la ciutat arreu de Catalunya amb l’invent del dTapes, la ruta gastronòmica que per una vegada va suposar que una idea nascuda a Tarragona fos copiada a Barcelona.

Sempre somrient, no feia servir massa sovint la paraula ‘no’. La seva campanya electoral a les municipals va ser surrealista, massa americana per ser entesa pels tarragonins, un divertimento per als periodistes. Es va inventar una parada de frankurts en un camp de futbol de Ponent on ell feia de pinxo i va editar un àlbum de cromos amb el lema de la campanya i el seu rostre en tots els cromos. Tot massa modern. I va encunyar l’expressió “Tarragona rock’and’roll’, que en un altre lloc -a Reus, per exemple- hagués fet fortuna, canviant el topònim, és clar. De vegades, semblava que s’havia equivocat de lloc de naixement, justament una persona tan apassionada per la seva ciutat. Direu que això els passa a molts tarragonins, però ell era especial.

“La ciutat necessita despertar-se”, repetia ja des dels temps de la Cambra de Comerç, recordant un vell adagio de Joan Miquel Nadal. No va acabar mai de ser el seu món, el de la política. Feia la llista electoral des del seu despatx de la Cambra, una cosa mai vista i verament censurable, com així va ser. I amb el temps va semblar modular el seu discurs des de l’escó municipal. Era de tarannà molt tolerant, una virtut en política, però el capdill sempre havia de ser ell. Indefallible, quan paria una idea de bomber i la gent no l’entenia, clamava: “Tant se val. Si més no, ens ho passarem bé”.

Scott Fitzgerald deia que bebia perquè quan ho feia, sempre passaven coses. Albert Abelló no bevia, però amb ell al costat, sempre passaven coses.

Jaume Garcia