Aaron Gutiérrez (URV): ‘Els efectes negatius del model d’urbanisme expansiu s’han fet ja prou evidents i inqüestionables’

🔊 Escoltar la notícia

Professor agregat del Departament de Geografia de la URV, el lleidatà Aaron Gutiérrez Palomero combina la seva condició de coordinador del Màster Interuniversitari en Planificació, Governança i Lideratge Territorial amb la d’investigador del Grup de Recerca en Anàlisi Territorial i Estudis Turístics. “No hem generat unes estructures, ni uns mecanismes de control per garantir que no caiguem de nou en els mateixos errors” que van generar la crisi del 2008, assegura. “L’habitatge ja fa dècades que s’ha convertit, no només en un bé d’inversió, sinó en un actiu financer i, finalment, en un producte d’especulació d’alt rendiment”, etziba aquest home que dedica el seu temps lliure “a les activitats en família, viatjar, la lectura i una mica d’esport. Encara que viatjar, aquest 2020, gens”.

Pregunta.- On vau cursar els estudis?

Resposta.- Tinc una Llicenciatura (2003) i un Doctorat en Geografia (20009) per la Universitat de Lleida. Un cop vaig tenir clar que volia estudiar Geografia, la tria de la universitat estava determinada per la proximitat a la residència familiar.

En acabar la llicenciatura i iniciar la trajectòria com a investigador (primer predoctoral, fins al 2009, i després postdoctoral) he pogut realitzar força estades de recerca en diverses universitats estrangeres (University of West England a Bristol, Université Paris 8, Politecnico di Torino, Universidad Católica de Chile, Universitat de Belgrad i London School of Economics). A partir de la meva experiència, considero que els estudis i la recerca en l’àmbit de la Geografia a Catalunya es troben entre els millors estàndards internacionals.

P.- Som hereus d’un urbanisme corrupte?

R.- La planificació urbana i territorial és un àmbit importantíssim en la nostra societat. Permet definir un model de ciutat i regió i ordenar les accions en favor d’aquest model consensuat. Això possibilita regular els usos del sòl, la distribució d’activitats, la producció d’habitatge, les infraestructures de transport, etc. Una bona planificació territorial és un instrument clau per gaudir d’unes ciutats més sostenibles, cohesionades i saludables.

Al mateix temps, la planificació implica un poder decisió important sobre activitats que (potencialment) poden generar molts diners i grans interessos de tot tipus. La producció immobiliària és, clarament, l’àmbit on això es manifesta d’una forma més evident.

La bombolla immobiliària que vam patir durant la dècada 1997-2007 va fer més visible alguns dels dèficits del nostre urbanisme i model de planejament. El planejament urbanístic sovint era vist com un “facilitador” per impulsar un sector, la construcció, que generava beneficis incomparables per la resta. De fet, durant aquells anys arriba a Espanya un gran volum de capital d’altres Estats de la UE que inverteix en el sector immobiliari, atret per les altes rendibilitats a curt termini que oferia.

D’altra banda, les plusvàlues i els impostos associats feien que les administracions locals també rebessin part d’aquest benefici. Així, els estímuls per un urbanisme més expansiu i extensiu eren molts.

Tot això, sumat als pocs recursos dedicats a la fiscalització i al control, alimentà la proliferació de les pràctiques abusives que tots coneixem.

P.- La planificació immobiliària ha estat farcida de documents estratègics territorials que han acabat en un calaix. Cal repensar els instruments de control?

R.- La planificació urbana és una competència municipal. Té sentit que sigui així. Les administracions locals son les que coneixen millor el seu entorn. No obstant això, aquesta situació pot generar certes disfuncions si no s’apliquen mesures correctores. La primera problemàtica és la manca de recursos tècnics dels ajuntaments petits per assumir certes responsabilitats en matèria de planificació. No és un tema menor. Perquè, precisament, ha estat als municipis amb menor població, però ben connectats a les ciutats, on s’han donat els majors creixements urbanístics. La segona problemàtica és la manca d’estructures de col·laboració i planificació supramunicipal. Tots els reptes que aborda la planificació necessiten respostes a diferents escales; primer, la local, però també la regional i metropolitana. I aquí és on fallem. El Camp de Tarragona és un molt bon exemple d’aquesta situació. Les conseqüències de la manca d’una estratègia i una planificació compartida (aprovada i realment aplicada) han estat ja destacades per molts altres acadèmics i tècnics.

P.- Com hem sortit de la crisi del 2008 des del punt de vista de disseny urbanístic? S’han pres les decisions correctes o correm el perill de tornar a caure en els mateixos errors?

R.- Els efectes negatius del model d’urbanisme expansiu s’han fet ja prou evidents i son inqüestionables. Això ha ajudat a conscienciar la població de la necessitat de plantejar un model de ciutat més sostenible. No obstant això, no hem generat unes estructures, ni uns mecanismes de control per garantir que no caiguem de nou en els mateixos errors.

P.- La mobilitat és esclava dels vehicles privats, o pot racionalitzar-los?

R.- La mobilitat és un d’aquests àmbits, vinculats a la planificació urbana i territorial, en els que existeix cert consens sobre la necessitat de fer una repensada i treballar en favor de solucions més sostenibles.

Una ciutat més extensa i un territori amb activitats mal ordenades genera una mobilitat ineficient i depenent del vehicle privat. Com a conseqüència és una mobilitat més contaminant, més injusta socialment, menys equitativa, més costosa i ineficient econòmicament, i menys saludable.

Tenim clar que hem d’iniciar una transició cap un model de mobilitat menys depenent del vehicle privat (indistintament quina sigui la seva font d’alimentació). Per això necessitem, novament, una bona planificació urbana i territorial, que faciliti la mobilitat a peu i bicicleta pels desplaçaments de curta distància i que faci més eficient i atractiva l’oferta de transport públic.

P.- Els allotjaments turístics son una eina útil per reactivar el mercat de lloguer?

R.- L’allotjament turístic mai serà una solució, ni tindrà cap benefici sobre el mercat de lloguer. Tot el contrari. Existeix ja una multitud d’estudis en diferents ciutats del món que relacionen la pressió del lloguer turístic amb l’increment dels preus de lloguer i la reducció de l’oferta.

L’allotjament turístic, regulat i pagant els cànons corresponents, és una activitat econòmica que permet complementar l’oferta d’allotjament hoteler i pot resultar prou interessant per algunes zones.

P.- Limitar els preus dels lloguers és una sortida o només una port a més conflictes?

R.- Tenim un problema gravíssim d’accés a l’habitatge. La sobreproducció d’habitatge durant els períodes alcistes i les bombolles immobiliàries, és una cara de la moneda. Els desnonaments, la incapacitat de moltes famílies per assumir el lloguer o la hipoteca, o la impossibilitat dels joves per emancipar-se, és l’altra cara d’aquesta mateixa moneda.

I aquesta “moneda” és la hipermercantilització de l’habitatge. L’habitatge ja fa dècades que s’ha convertit, no només en un bé d’inversió, sinó en un actiu financer i, finalment, en un producte d’especulació d’alt rendiment.

Patim un problema global amb l’habitatge i l’especulació; no és només un problema aquí. En front d’això calen mesures per posar límits a l’especulació i centrar la política públic en garantir l’accés a un bé tan essencial com l’habitatge. Aquí, novament, la planificació urbana i territorial hi juga un paper clau; però també és clau la legislació. Entre la que trobem la regulació de preus. No obstant, una acció com aquesta, per si sola, sense un pla d’acció complet i integral, pot resultat fins i tot contraproduent.

J.S.