Joan Antoni Domènech
El periodista i escriptor Joan Antoni Domènech presenta aquest dimarts a l’Ajuntament i de la mà de l’alcalde ‘Homenots de Tarragona’, un repàs a 22 tarragonins diferents, la gran majoria d’ells, ja morts, que per alguna raó li han provocat un interès especial. No és el seu pedigrí el que els diferencia sinó la seva personalitat, el seu caràcter, sovint rebel, contestatari, fugidís. Tímids impenitents, però genials en la seva obra artística, innocents, talents desaprofitats, altres descol·locats per un temps que no entenen o per una tràgica vivència personal viscuda en temps de la guerra civil. ‘Homenots…’, que recull el famós títol de la sèrie de Pla, és, com el seu autor reconeix, un llibre emotiu.
‘La nostra societat aparta els personatges amb substància social’, dius al llibre. ‘Homenots’ és un homenatge als marginats, als bohemis, als rars?
No tant això, que també, sinó més aviat una teoria general sobre la memòria, l’oblit, l’efecte del pas del temps sobre nosaltres i aquelles persones que van marcar una mica la quotidianitat. I que a més van conformar una mena de biografia, aquesta sí, de la ciutat.
Al llibre hi ha de tot: marginats, sí, però també personatges aparentment normals, ben encaixats a la societat, però amb una personalitat diferent, enlluernadora a vegades.
Hi ha una expressió que repeteixes i que maldes: ‘vegetar’ per la vida. Tant te fa la ideologia del personatge o els seus costums, però no suportes el gregarisme social, el convencionalisme. Explica’ns-ho.
Perquè facis el que facis, crec que en tot hi has de posar alguna cosa més. Hi veus personatges diguem normals, però que ara, amb el pas del temps, trobes coses que abans no veies. I llavors et dius: ‘Ostres, aquell sí que en tenia, de personalitat’. Diguem que compares amb el que avui vius.
‘Es casen per vici’, deia el Guigui. Seria el Guigui un prototip de personatge caricaturesc, bohemi, anticonvencional, valleinclanesc?
Absolutament. I dins d’aquesta categoria era, a més, imantador; molta gent li veia la substància i volien passar tot el temps (lliure) possible amb ell. Perquè pots ser bohemi i brillant, com el cas també del Medrano, però ser a més ‘atractiu’ des del punt de vista de la conversa i la manera de ser, això jo és el màxim.
Ets dur amb alguns personatges, especialment amb Medrano, un home de gran intel·ligència, però… ‘la seva principal grandesa fou, precisament, el que hi va haver en ell de malaguanyat’.
Més que dur diria que m’entristeix tot allò que no va fer i el resultat d’una vida perduda.
Al pintor Jaume Queralt, que coneixes molt bé, sembla que li dius què hauria de fer, com si et sabés greu que no variï la seva línia pictòrica.
Sí, és això precisament. Potser producte d’aquest coneixement del personatge em permeto sugerir-li alguna cosa, no jutjar-lo, que és ben diferent. I potser, fins i tot, estigui jo equivocat.
Al Fermí Morera, estimat periodista mort prematurament, com el recordes?
Ostres, el Fermí. El recordo amb emoció, veritablement. Més enllà de la seva tasca professional crec que era, sense més adjectius, allò que diem una bona persona.
Rescates de la memòria alguns personatges que van viure del Règim (Marcelino Gavaldà) o no s’hi van enfrontar (no tenien per què fer-ho) i han acumulat crítiques, com l’escultor Saumells. Parla’ns d’ells.
Marcelino era un crac, un falangista de la primera hora, enamorat de l’esperit de la Falange, tant revolucionari i atractiva als seus inicis. Marcelino tenie fòbies: l’Església i les autoritats polítiques de l’època. En canvi era un a acèrrim anticomunista. Professionalment era brillantíssim; únic. I com a persona, amagava sempre la seva personalitat, que era en el fons molt altruista. Potser perquè el vaig conèixer de nen, i ja li veia que no era precisament un ogre, com els semblava als adults.
Saumells era un catòlic de pedra picada, devot i defensor de les essències de l’Església. I desprès un artista gegantí, encara que li va marcar més l’aspecte religiós que el artístic a la seva vida. Saumells diríem que era un ‘enxufat’ del Règim, però és que difícilment a la seva època es podia trobar un artista del seu nivell per acomplir el tipus d’encàrrecs que li arribaven.
Acabes amb el Boada, el rei dels còctels i dels entrepans. Es va equivocar d’ofici, en Boada? S’hauria d’haver dedicat a l’espectacle?
Alguna cosa va fer en aquest món de l’espectacle, però és un clar exemple de persona recuperada per la causa. Vull dir que ell volia ser artista, hi ha acabat sent un geni. Perquè aquests entrepans, que semblem improvisats, són creacions d’un altíssim nivell. A més, Boada és un clàssic viu. Em sap greu perquè el dia que no estigui entre nosaltres li acabaran donant el seu nom a un carrer. I ja saps que és el pitjor que ens pot passar. Fora la seva mort civil definitiva…
Jaume Garcia
