Xavier Sabaté.
Si no el coneixeu i us voleu fer una aproximació del Fonxo d’Altafulla-Vilafranca-Tarragona, poseu-vos la Sonata per a piano núm. 23 en Fa menor, Op. 57 “Appassionata” de Beethoven. Si pot ser, una interpretació del xilè descendent de catalans Claudio Arrau. Des de l’inici de la Sonata és el Fonxo, sobretot quan arribeu a la darrera part que és la III, Allegro ma non troppo-presto.
Fonxo és amic de fa 44 anys que jo recordi …. o més, perquè hi ha persones amb les quals et sents proper fins i tot d’altres vides anteriors. Dijous passat em vaig trobar a la bústia el seu nou llibre “Citacions i [e]vocacions. Glossari” editat acuradament per Silva Editorial.
Em va fer feliç. També la seva dedicatòria: “Xavi, esperant-ne les teves paraules inspiradores i les recíproques memòries-confessables…. Com a bestreta que t’hi convida!. Tardor 2020”. Al Fonxo no li pots deixar passar ni els punts suspensius; ni quan escriu ni quan et parla afegint uns instants de silenci a algunes frases convidant-te a la reflexió compartida.
El llibre és Fonxo en estat pur. De llenguatge abstracte, sí, però d’un abstracte que de sobte esdevé concret, precís i descriptiu. O potser és que ja el conec tant que les seves abstraccions no ho són per a mi, que també podria ser.
I si com diu ell en la Justificació, un llibre és un licor i no un got d’aigua destil·lada, qui el llegeixi convindrà amb mi que li ha sortit un licor d’alta densitat o concentració. De manera que has d’anar amb cura de no saltar-te ni un mot. Aquest llibre no es pot llegir en diagonal.
El llibre destil·la suc de vida. Fonxo apassionat. Hi ha gent que passa per aquest món amb allò que en dic encefalograma pla. Altres espremen la vida traient-li tot el suc des de qüestions que podrien semblar banals com el futbol o apassionant-se per la transcendència del compromís cívic, social o polític. Per això trobareu que alguns capítols comencen amb frases de futbolistes com Luís Aragonès (“Es imposible que el líder sea justo y correcto porque se cree Dios”) o Oleguer Presas mentre que altres com el dedicat a la transcendència la inicia amb una de Harold Bloom: “Sense la transcendència ens convertim en simples mecanismes d’entropia” o en un altre -el de Seduir- en trobem una de San Juan de la Cruz.
És a dir, en l’imaginari del Fonxo hi cap tot allò que pot definir la condició humana, les seves misèries i les seves grandeses. I això igual ho extreu del futbol com d’un filòsof, d’un crític literari o de la seva infermera de diàlisi. No descansen mai les seves neurones i tot el que l’envolta ho eleva a la categoria de ser analitzat i d’extreure’n alguna conclusió.
De tan fantàstica la seva personalitat, sembla irreal -allò que no es troba en la realitat- . Aquesta és del llibre la gràcia que com diu el DIEC és allò que plau i atreu en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú. El Fonxo és un dels mestres de la meva vida i qui la va reorientar quan em va dissuadir de continuar el meu compromís polític que anava per les simpaties cap al PSUC i em va convèncer d’entrar al PSC-Congrés de Joan Reventós. Però si només fos això hauria estat poc: m’ha encomanat la passió per la literatura, pels castells, per contemplar la vida de la forma minimalista que deia abans i pel compromís que tan bé defineix Celaya en els punyents versos de “La poesía es un arma cargada de futuro” (maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales…… maldigo la poesia de quien no toma partido, partido hasta mancharse…).
El Fonxo ha demostrat sempre que no rebutja, ans les implora, les aportacions crítiques a les seves obres i al seu pensament ( notis que el títol “Esquerres”, porta deliberadament el plural per evitar qualsevol mena de dogmatisme que sempre ha combatut). Així que, com que li agradarà més una aportació crítica que totes les lloances, aquí en va una: Ja sé que ell és i ha estat poc marxista. Però que el capítol que dedica al marxisme comenci amb una cita interessada de Jorge Edwards sobre una altra de Popper és injust pel marxisme. Edwards ja va confessant a hores d’ara de la seva vida que s’ha tornat conservador i per tant és una anàlisi la seva “de part”. I encara afegiré que Popper va criticar el marxisme, sí, però també li va reconèixer sempre a Marx un sincer interès a millorar les condicions de les classes més desfavorides i va valorar les seves aportacions inèdites a la sociologia.
I si vol una aportació més, que no crítica sinó de sentiment d’absència, espero per a una pròxima ocasió, alguna anàlisi sobre nació(nalisme) i/o independent(isme) tot i que alguna cosa apunta en algun capítol com el dedicat als Castells (humans). Això vaig pensar la nit que em vaig empassar el llibre, però avui diumenge, tercer dia de la digestió de la lectura, he de dir que potser ja em va bé que no hi hagi entrat i ja em va bé el silenci sobre aquesta qüestió que ens empetiteix i ens impedeix debatre, valorar i, en definitiva, progressar com a poble i com a persones. Encara gosaré dir-la una mica més grossa -em perdonaran els amics indepes i no cal que ho facin els nació-nalistes-: en un llibre d’aquesta altura i profunditat, tampoc no calia que hi fossin els reduccionismes.
No vull acabar sense recomanar-vos un parell de capítols: El primer, “Consols” que arrenca amb una frase de Joan Margarit al que li falta la música que el Fonxo ja ha tingut cura que no hi manqui en nombrosos capítols com Bellesa closa amb la cançó d’Aute del mateix nom.
El segon: “Erotisme” que comença amb una cita d’Umbral i com una metralladora sense donar descans al lector, hi apareix una cita del Gènesis, una de Salvat Papasseit, una altra de Ramon Llull, Ortega y Gasset, Pedro Salinas -qui cita avui dia Pedro Salinas?-, Aute, Santa Teresa de Bernini i Christine Keeler. Genial, tot en una sola pàgina que has de rellegir si li vols treure tot el suc -i el gust- al capítol.
Ens hem parlat per telèfon. L’he felicitat efusivament. Però també l’he advertit que la seva dedicatòria que he reproduït al començament d’aquesta ressenya, té ara menys possibilitats d’acomplir-se. I és que davant la qualitat i la profunditat d’aquest llibre, qualsevol intent per la meva part d’un exercici d’introspecció com el seu, no arribaria ni a intent agosarat sense possibilitat de reeixir.
Amb agraïment, Fonxo. Per tot…. i també pel capítol “Generació”. Tot un honor la cita al costat del germà gran Joan Maria Abelló.
Equip de redacció
