Villatoro desvetlla que va trigar gairebé vint anys a escriure’l i que inicialment el va concebre com una obra de teatre.
Després de les vacances d’estiu, el club de lectura del Col·legi de l’Advocacia de Tarragona inicia les seves activitats amb un convidat d’excepció: l’escriptor i periodista Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957). El seu últim llibre ha estat la darrera proposta d’aquest grup en el que hi participen advocats i advocades tarragonins. El pla de la catedral de Tarragona va ser escenari de la trobada que es va celebrar el passat mes de setembre al restaurant Casa Balcells i que va reunir a prop de quinze persones, la convocatòria més concorreguda fins al moment.
Van acompanyar-nos també representants de la llibreria la Capona, amb qui l’ICAT té subscrit un conveni de col·laboració. A Massa foc l’autor situa l’acció a finals del segle XV a la Florència dels Mèdici, una ciutat rica i culta però alhora corrupta i violenta. En aquest context Villatoro construeix uns diàlegs imaginaris entre dos personatges arquetípics: Savonarola, un fonamentalista religiós que instaura una república teocràtica, i Maquiavel, precursor del pensament polític laic i defensor d’una república humanista.
A partir d’aquestes dues maneres contraposades d’entendre la política l’escriptor reflexiona sobre qüestions universals, com l’ús del poder com a fi o com a mitjà o la imprevisibilitat del futur. “A Massa foc parlo de coses que van succeir fa cinc-cents anys però que ens ajuden a entendre el que passa al món ara mateix” perquè, tal i com deixa escrit, “la història sempre avisa; no ve mai de cop”. Reconeix que el títol del llibre és totalment intencionat. “Savonarola vol fogueres, vol cremar-ho tot per començar de nou. Maquiavel, en canvi, prefereix negociar; canviar alguna cosa per no haver de canviar-ho tot”.
Opina que el problema és el mal que fan els bons, no el que fan els dolents i aquest pols moral entre “herois i mercaders” li serveix per reivindicar la figura de Maquiavel ,i en certa manera, també la de Savonarola, a qui li reconeix el mèrit d’haver-se fet les preguntes adequades. “Les revolucions sovint diagnostiquen bé però recepten malament”, diu. Novel·lista, assagista, poeta, periodista… li preguntem que és en realitat.
“Si hagués d’escollir, diria que escriptor.Sóc més un narrador que una altra cosa, perquè agafo les històries que em porta la vida i les escric. Per a mi ser escriptor és relacionar-me amb la vida a través de l’escriptura i no a l’inrevés. Rilke, per exemple, va renunciar a viure per escriure. Ho respecto, però jo no sóc així. Per a mi vida i l’escriptura és un tot”.
Les novel·les les escriu a mà i ens ensenya un petit dietari que porta al damunt. “Sempre vaig amb una llibreta on apunto les meves reflexions. També en tinc per documentar-me però a la que hi escric no hi suprimeixo mai res, i així no perdo la noció del ritme”.
I afegeix “quan les acabo les vaig guardant en un armari i allà s’estan fins que en algun moment passa alguna cosa vital sobre la que tinc necessitat d’escriure i és aleshores que recupero la llibreta i començo el que pot acabar sent un nou llibre”.
De fet, en un d’aquests dietaris escrits durant un acte a la Universitat de València el 2001 hi trobem l’origen de Massa foc. Conversador incansable amb ell parlem i – sobretot – l’escoltem parlar sobre literatura, art, política, filosofia, història i també sobre la família i els viatges, que sovint fa amb la Maria, la seva companya que és bibliotecària de professió i amb qui comparteix la tasca de documentar-se visitant biblioteques, llibreters de vell i arxius d’aquelles ciutats protagonistes dels seus projectes.
“Els llocs parlen. Hi queden coses als llocs i per això sovint la literatura acaba sent també una excusa per viatjar”, diu. Com anècdota ens explica que “quan vam tornar a Florència per documentar-nos pel llibre vam visitar la casa de Maquiavel. Al davant hi havia una zona de crossbooking i vaig decidir que si acabava la novel·la, que feia ja més de quinze anys que arrossegava, hi tornaríem per deixar-ne un exemplar; i enguany ho hem complert”.
Dels seus llibres diu sentir-se particularment satisfet amb “Memòria del traïdor”, “Un home que se’n va” i “La claror del juliol” de la qual s’ha fet recentment una reedició. Apassionat del món jueu ens explica com a partir d’una trobada casual amb Lluís Bassat acaba escrivint les memòries sobre la família del publicista, moment en que descobreix que és parent de figures tan rellevants de la literatura com Albert Cohen i Elias Canetti.
Finalitza la sessió amb la signatura de llibres i l’entrega d’obsequis, que rep agraït de la mà de Ramon Setó, coordinador del club i membre de la Junta de Govern de l’ICAT. Aprofitem per preguntar-li sobre el seu proper llibre i ens avança que ja hi està treballant i que tractarà sobre la vida del seu avi matern, Artur Lamolla. Ens acomiadem agraïts i feliços d’haver tingut l’oportunitat d’haver conegut a un dels grans autors de la literatura catalana contemporània.
Equip de redacció
