Acaben de morir milers de persones al Nepal, altres tantes s’han quedat sense casa i sense saber què faran per sobreviure, i el futur del país asiàtic és més negre que el petroli vessat a Canàries. Davant d’aquesta tragèdia, la humanitat ha reaccionat com ho havia de fer: vessant unes llagrimetes, posant missatges de suport al seu Facebook i (alguns) fent donacions per intentar mitigar el dolor (el dels nepalesos i, ja de pas, també el nostre). I després? Doncs a una altra cosa senyors, que ja ha passat més d’una setmana i l’actualitat i el dia a dia ens devoren. Així és el món en què vivim: acaben de morir més de 7.000 persones al Nepal però ja ni ho recordàvem, que aquesta setmana hi ha partits de Champions League, Rajoy i Mas han dit no sé què i el primer és el primer.
Ángel Juárez Almendros és president de Mare Terra Fundació Mediterrània y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Si es tracta d’ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, nosaltres, la raça humana, som uns experts. No és la primera vegada que passa ni serà l’última. Sembla que vulguem donar-li la raó al bo de Nietzsche i la seva concepció de l’etern retorn. Malaurat etern retorn. Ja ens va passar amb els terratrèmols del Japó o de Tahití. Encara que no tot es redueix a les catàstrofes naturals: al món continua havent-hi guerres però fa tant de temps que estan en marxa que ja les hem oblidat. Fa unes setmanes tots ens vam posar d’acord per plorar la mort dels africans que es van ofegar al mar buscant un futur millor. Milers i milers d’immigrants van morir en 2013 en les mateixes condicions, però ells no van ser notícia. I després de la gran tragèdia de Lampedusa, les aigües han tornat a empassar-se les vides i destins de centenars de persones. Però ja no ho recordem. No ens interessa. En els nostres murs de Facebook cal posar altres històries, no fos cas que ens tornem repetitius.
No sé si haureu notat (encara que em fa la sensació que ha estat així) que últimament estic bastant emprenyat. Em costa entendre per què la humanitat s’ha tornat tan insolidària amb la seva pròpia espècie. Ens maltractem els uns als altres, enfonsem països com si estiguéssim jugant al Risk, i la vida de l’ésser humà cada vegada té menys valor. On s’ha amagat la misericòrdia? Si acceptem que la mà de l’home està darrere dels grans mals del planeta, com així és, hem de ser conscients que la solució també es troba a les nostres mans. Però moltes vegades, massa vegades, gairebé totes les vegades, acabem pensant que la solució és massa complexa i no ho aconseguirem. És la gran epidèmia que estem patint, la febre groga del segle XXI: el conformisme. I ja n’estic fart, així que permeteu-me que em rebel·li contra això.
Aquestes són les meves solucions per aconseguir un món millor: caldria una unió mundial de religions, basada en l’amor pels éssers vius i pel nostre planeta. Que cadascú cregui en el seu déu i resi a qui vulgui, però donem-nos les mans perquè hi ha dues coses que ens uniran per sempre: la nostra condició d’éssers humans i la necessitat d’un planeta en el qual puguem viure-hi. També torno a demanar la creació d’un Tribunal Internacional pels Drets Humans i el Medi Ambient. Un organisme sense fronteres ni polítics, perquè els drets humans i el medi ambient, a causa del seu caràcter universal, no haurien d’estar relacionats ni amb les fronteres ni amb la política. I finalment, considero que l’Organització de les Nacions Unides hauria de centrar-se en acabar amb la fam al món i estar de dol fins que no hi hagi ni un nen en el globus que tingui alguna cosa per menjar dia sí i dia també.
Ja sé el que esteu pensant. No us talleu, podeu dir-m’ho. Creieu que se m’ha anat la mà amb les meves demandes, que visc en un món de fantasia i piruletes, que sóc un utòpic per pensar que aquests remeis podrien arribar a veure la llum. I no ho negaré: potser tingueu raó. No obstant això, jo segueixo en els meus tretze i amb aquestes demandes per bandera. No vull que em passi com a altres companys de batalles que a causa dels cops rebuts s’han acabat insensibilitzant. Crec que ser utòpic és avui dia una responsabilitat. Si en el seu moment algunes persones no haguessin estat utòpiques, avui no volaríem en avions, ni haguéssim viatjat a l’espai, ni podríem parlar a través d’una pantalla amb amics que viuen a l’altre extrem del món.
No vull ser un somiador, però tampoc un conformista. No vull ser utòpic, però tampoc pecar de poca ambició. Crec que si remem tots plegats en la mateixa direcció, potser les solucions que he proposat puguin veure la llum en un futur. Ja ho va cantar en el seu dia un ídol de masses com John Lennon: “You may say I’m a dreamer. But I’m not the only one. I hope someday you’ll join us” (Diran que sóc un somiador. Però no sóc l’únic. Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres). Si ell va creure que era possible, no podríem almenys intentar-ho?
Ángel Juárez Almendros
President de Mare Terra Fundació Mediterrània y de la Red Internacional de Escritores por la Tierra
Equip de redacció
