L’Alèsia Vinnyk, una refugiada ucraïnesa, acompanyada d’una voluntària de Creu Roja. Foto: ACN
“La guerra m’ha robat somnis, plans, el futur, una vida tranquil·la, sempre recordarem aquest horror”. És la resposta de l’Alèsia Vinnyk, una refugia ucraïnesa que va fugir d’Ucraïna el març passat, amb el seu fill, de tres anys, i la seva millor amiga i la filla d’aquesta. Després d’allotjar-se en un hotel de Comar-ruga gairebé tot aquest temps, aquesta setmana s’han instal·lat, finalment, en un pis al Vendrell. Vinnyk sent un agraïment infinit per l’acolliment i l’ajuda rebuda, però el seu cor està bolcat en el seu país, on hi ha deixat el marit i els pares. És una dels més de 2.800 refugiats que ha atès la Creu Roja a la demarcació des de l’inici de la invasió russa. Aquest divendres es compleix un any de l’esclat del conflicte bèl·lic.
La guerra li ha estroncat la vida a l’Alèsia. Vivia feliçment amb la seva família a Dnipró, una ciutat situada al centre del país i a més de 400 quilòmetres de la capital, Kíiv. Feia reportatges fotogràfics i audiovisuals en casaments i esdeveniments festius i tenia un negoci propi. Poques setmanes després de l’inici de la guerra, va marxar amb la seva millor amiga, amb la qual es coneixen des de fa deu anys. La fugida va ser un periple en tren des de la seva ciutat fins a Polònia, on van agafar un autobús fins a Catalunya. Van arribar a Barcelona el 17 de març de l’any passat.
La decisió de marxar d’Ucraïna va ser complicada de prendre perquè va haver de deixar la mare, a qui els problemes de salut li van impedir fugir, i també al seu marit i al seu pare, condemnats com a homes a quedar-se al país. “Va ser la decisió més difícil de la meva vida. Vaig agafar una motxilla per anar a un país estranger, sense saber que passaria; Ara els seus pares estan més tranquils perquè estem aquí, però jo estic preocupada per ells”, confessa a l’ACN.
Els bombardejos diaris provoquen que els seus familiars visquin amb por constantment. Ella ex-plica que la seva mare intenta treballar, però que és molt complicat fer-ho. “Cada dia sonen les sirenes i ràpidament s’han d’amagar, no hi ha llum, no saps per on vindran els míssils, és molt complicat fer vida normal”, assegura. Vinnyk intenta estar sempre en contacte amb tots els seus familiars, sigui via telèfon o per missatges. Tot i això, darrerament, assegura que és “impossible” parlar-hi a causa dels talls d’electricitat.
L’Alèsia Vinnyk va fugir d’Ucraïna i ara viu al Vendrell. Foto: ACN
D’aquells primers dies de guerra de fa un any, conta que va fer de voluntària per ajudar els infants orfes que arribaven a la seva ciutat. Buscava roba, menjar i llocs on allotjar els menors. Ara, el seu marit també ajuda a l’exèrcit buscant vehicles i comprant material per als soldats. “No tornarem a viure com abans, però des del primer dia de la guerra, el 24 de febrer, estem tots units i gràcies a això la victòria serà nostra”, assegura la desplaçada. “Van venir a casa nostra a danyar-nos i estan matant els nostres fills, i per descomptat, ens vam posar tots drets perquè aconseguir que acabi com més aviat millor”, afegeix.
Tot i que estar lluny del seu país, l’Alèsia destaca que continua ajudant a través d’Internet, bus-cant gent que necessiti suport. A banda, també ofereix el seu cotxe a altres ucraïnesos refugiats que viuen a les comarques tarragonines per acompanyar-los, per exemple, al metge.
‘Quan el cervell entén que no et caurà res del cel, vius més tranquil’
Tot just aquesta setmana, s’han instal·lat amb la seva millor amiga i els respectius fills en un habitatge al Vendrell. Des de la seva arribada, han viscut en un allotjament d’emergència, en un establiment hoteler a Coma-ruga. Està molt contenta per poder tenir el seu espai i intentar viure amb una certa normalitat. “Quan el cervell entén que no et caurà res del cel, vius més tranquil”, afirma.
Així mateix, remarca que se sent ben rebuda i acollida per part de la ciutadania. “La gent aquí és molt oberta, es nota que et volen ajudar quan saben que som d’Ucraïna i entenen que no sapiguem l’idioma”, afegeix. Per a ella, és “molt difícil” aprendre el català i el castellà, en canvi, celebra que els menuts estiguin absorbint la llengua i que no els afecti en l’aprenentatge. “La filla de la meva amiga parla molt bé català, ha après molt de pressa”, comenta.
‘Odiarem els russos durant segles’
Preguntada sobre què en pensa dels russos, afirma que els seus fills senten un “odi feroç” contra ells. “Intentem no parlar entre nosaltres, però l’odi ve d’algun lloc en els petits, pots imaginar com ens sentim. Tindrem aquest odi durant segles” expressa l’Alèsia. Diu que no entén com és possible que els russos “no tingui sentiments ni instints materns” i “no els considera persones”. “És molt dolorós, no es pot expressar amb paraules, i aquest dolor serà de per vida”, assevera. També diu que no saps com podran viure amb aquest dolor quan s’acabi la guerra.
Pel que fa a la implicació dels països occidentals en el conflicte bèl·lic, opina que només es podrà guanyar la guerra amb més suport i armament. “Ucraïna no podrà fer res sense ajuda”, manifesta la refugiada. A la vegada, es mostra molt agraïda amb el suport rebut tant dels governs com de les organitzacions humanitàries, com Creu Roja.
Retorn a Ucraïna
En el primer aniversari de l’inici de la invasió russa, l’Alèsia només espera que s’acabi com més aviat millor per poder tornar a casa. Tot i que és conscient que el país s’ha de reconstruir de cap a peus, es mostra optimista i creu que guanyaran la guerra. “Quan torni a Ucraïna, hem de conti-nuar sent forts, ja que hem de reconstruir el nostre país i les nostres llars. S’ha d’arreglar tot per-què els nostres fills tinguin futur a Ucraïna”, diu. A més, assenyala que malgrat que els agrada viure a Catalunya, el seu cor està al seu país i assegura, esperançada, que el primer que farà quan torni és fer un “petó a la seva terra”.
Creu Roja atén més de 500 refugiats
Des de l’inici de la guerra fins a l’actualitat, Creu Roja ha atès més de 2.800 persones ucraïneses desplaçades a Tarragona, l’Ebre i el Baix Penedès. Actualment, n’atén 566, que es troben en dife-rents fases del programa de refugiats. D’aquestes, un centenar ja es troben en la segona etapa, en la qual s’han pogut emancipar i viure en habitatges de lloguer de forma autònoma, amb el suport de l’entitat.
Emma Pérez, responsable de Creu Roja Tarragona, treballant a l’oficina. Foto: ACN
La responsable del programa de refugiats de l’organització tarragonina, Emma Pérez, explica que ha canviat molt la manera d’ajudar els refugiats ucraïnesos. Detalla que al principi els desplaçats tenien molt clar que el conflicte bèl·lic duraria molt poc i que tornarien cap a casa al cap d’uns mesos. “A l’inici, el treball va ser molt de primer impacte, de garantir que ningú es quedés al carrer”, especifica. “L’evidència va fer que veiessin a poc a poc que això no era tan fàcil, i les persones que s’han quedat s’han hagut de plantejar que farien amb la seva vida aquí durant un temps”, concreta.
Ara, treballen amb educadors, treballadors socials, psicòlegs, juristes per tal d’ajudar-los a entendre el sistema judicial, educatiu i de salut del país. “Per ells, canvien tots aquests sistemes, és una mica el xoc cultural. També treballem l’idioma per tal que es puguin desenvolupar de manera correcta”, destaca la responsable.
Pérez remarca que el perfil majoritari de persones refugiades són dones amb fills a càrrec. També hi ha un gruix significatiu de persones grans i un col·lectiu més reduït amb malalties greus, que necessitaven assistència mèdica. Ara mateix, una de les principals preocupacions de l’entitat és ajudar a emancipar-se a les dones perquè puguin treballar i que els infants – tots escolaritzats- tinguin accés a l’oci.
Així mateix, per exemple, també busquen una solució residencial per una àvia, de 83 anys, que no té xarxa familiar i que no pot tornar a casa seva perquè es troba en una de les zones amb més conflicte i el seu habitatge ja no existeix. A banda, Pérez també assenyala un cas de tràfic de persones, que els Mossos continuen investigant. “Vam acollir la senyora amb els seus menors. Tots els agents del territori ens vam moure per protegir aquestes persones que venien d’una situació tan vulnerable”, tanca.
ACN
Equip de redacció
